A l'adversari, ni aigua
BarcelonaAlgun dia s’haurà de traçar un gràfic que expliqui com, quan s’acosten les eleccions, s’allunyen els pactes entre partits. Per això era més que previsible el fracàs divendres de la cimera per fer front a la sequera que va organitzar Pere Aragonès al Palau de la Generalitat. A dos mesos dels comicis del 28 de maig, el resum, si em permeten el joc de paraules, es feia sol: a l’adversari, ni aigua.
L’acord de pressupostos entre ERC i el PSC ja va ser una excepció que només va ser possible per la necessitat imperiosa dels republicans d’aprovar uns comptes que li allarguessin la vida al capdavant de la Generalitat encara que pel camí se sacrifiquessin expectatives electorals en diversos municipis del Vallès. De fet, si no arriba a ser per la cessió in extremis d’Aragonès amb la B-40, tampoc aleshores hi hauria hagut pacte entre partits que són competidors tant a Catalunya com en bona part dels grans municipis on aquest mes de maig hi haurà coses en joc.
La relació entre socialistes i republicans no és fàcil malgrat els pactes a Madrid i l’acord de pressupostos al Parlament. Al PSC són molt crítics amb l’actitud d’Esquerra, a qui acusen d’actuar com si tingués majoria absoluta i no negociar prèviament res del que s’ha de debatre al Parlament. Un tarannà que, subratllen des de les files socialistes, no té res a veure amb el que troben a Junts per Catalunya, de qui diuen que tot el dia els contacta per trobar la manera de buscar les pessigolles al Govern des del Parlament.
Perquè, tot i que eren socis inestables fins fa pocs mesos, la sortida de Junts de l’executiu ha acabat d’alliberar les tensions entre els de Laura Borràs i Esquerra, que ja actuen obertament com a adversaris. N’és una mostra el to de les últimes sessions de control al Parlament –amb Aragonès sent especialment bel·ligerant en la resposta a Albert Batet–, però també l’intercanvi de retrets que s’ha pogut veure aquesta setmana arran del retorn de l’exili de l’exconsellera i eurodiputada de Junts Clara Ponsatí i el judici al TSJC a la consellera d’Exteriors, Meritxell Serret, per l’1-O.
El retorn de Ponsatí ha reobert la discussió estratègica entre confrontació des de l’exili i negociació amb l’Estat, amb uns (Junts) reivindicant haver tornat a posar el cas català al centre de l’Eurocambra forçant la detenció –momentània– d’una eurodiputada i els altres (Esquerra) defensant que és gràcies a la reforma del Codi Penal pactada amb el PSOE que l’operació Ponsatí va poder sortir bé perquè no hi havia risc de presó. Uns exsocis que podrien convenir que les dues vies són complementàries: les victòries judicials a l’estranger han afavorit el diàleg perquè han debilitat la posició del govern espanyol; i els fruits del diàleg han facilitat la lluita internacional generant escenaris més favorables. Però a l’adversari, ni aigua.
EL DETALL
El retorn de Clara Ponsatí de l’exili va ser un viatge ple de simbolisme. L’exconsellera, que duia la mateixa motxilla blava amb què va marxar a Bèlgica fa més de cinc anys, volia creuar la frontera pel coll de la Manrella –on hi ha el monument a Lluís Companys–. Tanmateix, la negativa francesa a reobrir alguns passos fronterers, com aquest, va obligar la comitiva a desfer el camí i entrar al Principat per l’AP-7.
L’alcaldable d’ERC per Barcelona, Ernest Maragall, ha estrenat aquests dies un xat de WhatsApp a través del qual els ciutadans poden preguntar-li el que vulguin, fins i tot si és “team Piqué o team Shakira”. A jutjar per les captures que han circulat aquests dies per les xarxes, Maragall s’ha mullat més aviat poc, però sí que ha demostrat una alta autoestima reivindicant-se sovint com el candidat “més guapo”.