Les paraules, com els gestos, no són neutres. I és evident que el moment escollit i les paraules escrites per Oriol Junqueras a la carta "Mirant al futur" no pretenien ser neutres. I no ho van ser. La decisió de difondre la carta minuts abans de la trobada entre Pedro Sánchez i Pere Aragonès no va ser atzarosa. Com en el cinema mut, Aragonès es va moure davant la pantalla deixant que altres hi posessin la lletra.
Després de passar-nos setmanes i setmanes parlant dels riscos de tuteles sobre el president de la Generalitat, la mise en scène de Junqueras pot ser llegida com la gran tutela d’aquest sobre el president Aragonès. La carta firmada per Junqueras traça un espai de joc que limita la capacitat d’acció del president en el lideratge que s’espera d’ell. No és bo per a la institució de la Generalitat que un exvicepresident vulgui tutelar l’actual president, però en tot cas cal deixar clar que la decisió personal expressada en una carta no té la força de modificar l’acord de legislatura entre ERC i Junts.
Les diferències tàctiques i estratègiques a l’independentisme no són noves. I no em generen especial preocupació si entre tots els actors socials i polítics de l’independentisme entenem que tenim l’obligació de respectar-nos, reconèixer-nos i buscar els acords que ens reforcin en el projecte compartit cap a la independència. Dit això, reconec que em desconcerten els girs de guió i algunes afirmacions que de facto esdevenen una revisió radical d’aspectes essencials del passat recent de l’independentisme.
Certament, la pressió per sortir de la presó és gran. Sé del que parlo. Però al marge de ser audaç cal també preservar la prudència per protegir allò que políticament explica el que és avui l’independentisme i sobretot la legitimitat del que hem fet per arribar on hem arribat. Només sobre els pilars d’allò que som podrem ampliar la base de la nostra fortalesa i guanyar la independència.
No crec que l’1 d’Octubre fos un error. Posar urnes perquè la ciutadania es pugui expressar no pot ser considerat un error. Una urna mai és un error i difícilment hi haurà millor embat per guanyar la independència que una urna i una papereta. No, no va ser un error i menys encara un acte il·legítim. La tardor del 2017 sabíem, com ho sabem ara, que hi ha una part de la ciutadania catalana que no només no és independentista sinó que no accepta de cap manera que l’opció de la independència es pugui plantejar per ser resolta democràticament. Certament, hem de treballar per incorporar aquest sector de la ciutadania a una solució democràtica, però no podem quedar atrapats en l’imaginari que només quan el 100% de la població trobi legítim l’exercici d’autodeterminació aquest es podrà donar. Sabem que això no passarà mai. Per tant, tota la mà estesa però sense esperar unanimitats impossibles en societats obertes com la catalana.
Som majoria els que creiem en el diàleg i l’acord com el pas necessari per a la solució definitiva del conflicte. Sempre hi he cregut i no només ara després de 43 mesos de presó. De fet, soc dels qui creuen que l’1 d’Octubre va ser concebut més per forçar el govern espanyol a obrir una via de diàleg i negociació per assolir un referèndum acordat que per proclamar efectivament la independència. Llàstima que alguns van fer un gir de guió i no van saber aguantar la pressió de l’Estat, que ja havia començat a empresonar-nos (en Cuixart i jo, el 16 d’octubre), i van empènyer la via de la mediació i el desitjat diàleg pel precipici, tot esgrimint 155 monedes de plata, precisament quan més forts érem. Convido a fer autocrítica també sobre aquests comportaments que tantes ferides van deixar en l’independentisme.
En tot cas, l’aposta per la negociació i l’acord no té per què comportar la renúncia a altres vies democràtiques i pacífiques. Qualsevol via pacífica i cívica pot servir d’incentiu a l’Estat per establir un diàleg i un acord polític. Difícilment Londres hauria acabat acceptant el referèndum escocès del 2014 si el Parlament d’Escòcia no hagués prèviament arriscat en la decisió d’aprovar la seva celebració desobeint la voluntat del govern britànic.
L’acord de legislatura que sustenta l’actual govern coliderat per ERC i JxCat és clar. Amnistia i autodeterminació com a proposta catalana per encarar el diàleg amb el govern espanyol. I un compromís compartit per redissenyar la millor estratègia de tot l’independentisme per encarar –si el diàleg esdevé estèril– un nou embat democràtic. Sense calendari encara, sense full de ruta precís, però sense renúncies prèvies a cap estratègia cívica i pacífica.
La societat catalana és madura. Malgrat l’estrès viscut des de la tardor del 2017, no s’ha trencat entre catalans independentistes i no independentistes. Qui digui el contrari menteix o fa el joc a aquells que menteixen. No és conciliació el que necessita la societat catalana, sinó un bon govern i una superació del conflicte. I per això cal claredat i lideratges forts a Madrid i Barcelona que actuïn amb llibertat i sense tuteles.
La decisió de concedir l’indult pertoca en exclusiva al govern espanyol. Si arriba serà una decisió unilateral, com unilaterals van ser els tribunals i la Fiscalia quan van decretar les ordres d’empresonament aviat farà 4 anys. Si m’obren la porta de Lledoners en sortiré, com qualsevol altre pres indultat. I al carrer seguiré sent en essència el mateix que vaig ser fins un 16 d'octubre del 2017, quan em van empresonar a Soto del Real. Una persona lliure, compromesa amb el país, els drets i les llibertats de la seva gent i determinat a fer que democràticament i pacífica Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república. I mentre això no arriba, faré l’impossible pel retorn dels exiliats i el sobreseïment de tots els processos judicials i administratius que avui amenacen quasi 3.000 persones. I si l’indult no arriba, esperaré pacient i sense odi. Serem allò que vulguem ser. La llibertat sempre arriba.
Jordi Sànchez és secretari general de Junts per Catalunya