MadridEls grans debats al Congrés dels Diputats no aporten solucions als problemes, però tenen una virtualitat, la de servir per fer-nos una idea de com estan els principals dirigents i els seus partits. Es tracta d'una mena de presa de temperatura que ens permet fer deduccions sobre el curs de la vida política i l'estat general del sistema. Ho dic perquè el recent ple parlamentari sobre els projectes europeu i espanyol en matèria de defensa i seguretat em va portar essencialment a la conclusió que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, aguantarà per temps indefinit, però sense gaires problemes. La raó d'aquesta impressió és que se'l veu molt segur de si mateix i capaç de contestar a tots els atacs del líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, sense que se li mogui una cella. Un dirigent polític comença a trontollar quan se li nota que ho està passant malament, quan li detectem gestos de dolor i rictus afectat. A Sánchez no sembla passar-li res d'això.
Quan Felipe González portava set anys de govern –com ara el seu actual successor– ja anava al Parlament sense ganes, arrossegant els peus. Certament, era una altra època i unes altres circumstàncies, però hem d'arribar a la conclusió que estem en presència d'un líder que necessita una temperatura molt alta per entrar en combustió. Porta un recobriment psicològic que per ara li permet desviar les flamarades i els projectils que li llancen de totes bandes, sense que aconsegueixin tirar-lo per terra. No sé quant li durarà aquesta capacitat de mostrar-se immune al setge al qual se'l sotmet des de l'esquerra i des de la dreta. Potser un dia qualsevol se li acaben les piles, com va semblar que podia passar ara farà un any, a l'inici del procediment judicial contra la seva dona, Begoña Gómez, fet que el va portar a aturar la seva agenda política durant cinc dies, suposadament per meditar una possible retirada. Una hipòtesi que no em va semblar versemblant.
Sempre he cregut, en canvi, que aquells dies de suspensió de l'agenda li havien de servir més aviat per dedicar el temps a informar-se de les eventuals complicacions de l'assumpte i per preparar les corresponents estratègies de defensa jurídica. I també per tractar de donar confiança a la seva dona i fer-li costat. Des de llavors Sánchez no ha donat signes de debilitat, encara que per Madrid ha corregut el rumor que se sent cada cop més acorralat i irritat entre els seus col·laboradors a la Moncloa. Si és així, no ho demostra pas.
En canvi, del citat ple parlamentari sobre defensa i seguretat –que es va convertir en una mena de “debat sobre l'estat de la nació” o de política general– va sortir viu un cop més, encara que sense donar gaire informació i sense perspectives de comptar amb uns pressupostos per al 2025. El més important, el compromís de no rebaixar la despesa social. El debat va coincidir amb les tensions internes que han tingut com a protagonistes les seves vicepresidentes María Jesús Montero, ministre d'Hisenda, i Yolanda Díaz, titular de Treball. Però fins i tot aquest episodi, com altres que de tant en tant han semblat posar en risc els equilibris amb els seus socis, ha acabat amb un acord de circumstàncies i sense obrir la crisi greu que l'oposició voldria veure com a preludi del final del sanchisme.
Feijóo pateix més
Feijóo, en canvi, té un altre caràcter i pateix més. No és l'home que va arribar a Madrid dient que faria una tasca d'oposició més aviat moderada, sense insults, dirigida a criticar el govern i oferir propostes alternatives. La dinàmica de la lluita pel poder l'ha engolit, i no sembla el mateix. A Feijóo el van convèncer que calia demostrar agressivitat, perquè no es conquereix la Moncloa amb proposicions de llei, sinó aconseguint desgastar el govern i obrint-li ferides fins a dessagnar-lo.
És difícil dir si els processos judicials contra Begoña Gómez, o contra el fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz, aconseguiran l'objectiu de presentar el PSOE com un partit envoltat de corrupció. Això és el que intenta el PP, amb més possibilitats d'èxit pel que fa al cas de l'exministre Ábalos i el seu home de confiança, Koldo, un cas escandalós. També fa mal als socialistes l'assumpte del germà del president i la feina que va obtenir de la Diputació de Badajoz, ben pagada i poc sacrificada. Però tot això, fins i tot amb el reforç derivat de la tasca d'alguns jutges, no sembla prou per deteriorar d'una manera definitiva les expectatives del PSOE. Feijóo, en tot cas, va fer al Congrés un paquet de tots aquests casos per definir Sánchez com “l'adalil de la descomposició i la decadència”. Hi deu haver qui el vegi així, sens dubte. Però quan aquest diagnòstic el fa el líder del PP sona a descripció exagerada i a desig incomplert, no assolit.
El gran avantatge de Sánchez
És possible que un líder menys rocós i no tan decidit com Sánchez a romandre indefinidament en l'activitat política ja hagués fet fallida, tenint en compte que a les complicacions judicials descrites ha de sumar la dificultat de gestionar una olla de pactes exigits pels socis que sempre està bullint. Ara bé, el gran avantatge de Sánchez és que disposa d'un kit de supervivència que encara no li ha fallat. Aquest kit es compon, entre altres elements, d'una situació econòmica caracteritzada pel creixement i uns nivells d'ocupació més alts que en altres èpoques, de reaccions de sarcasme per als rivals, de dosis de denúncies dels pactes del PP amb Vox, i d'un apuntalament que, en el fons, els socis presten al PSOE per donar-li una mínima estabilitat, encara que no li votin els pressupostos.
Algunes accions i omissions de l'oposició també nodreixen el kit de supervivència dels socialistes, com la llarga crisi de Carlos Mazón al capdavant de la Generalitat Valenciana. Els testimonis de víctimes de la tragèdia que hem conegut els darrers dies gràcies al procediment que instrueix la jutgessa de Catarroja Nuria Ruiz són esgarrifosos. On hi haurà també notícia durant molt temps serà al Constitucional i al Suprem. La tensió entre els dos tribunals anirà a més, perquè és molt probable que el segon segueixi impedint l'aplicació de la llei d'amnistia després que el primer l'hagi avalat. Ho podrà fer per la via d'una qüestió prejudicial davant la justícia europea. El pols de l'Audiència de Sevilla al Constitucional pel cas dels ERO d'Andalusia és un test, un assaig del que vindrà.
