Així es va salvar la infanta Cristina del 'cas Nóos', segons Pilar Urbano
La periodista presenta 'Pieza 25', la novel·la que relata l'operació per salvar la infanta Cristina
BarcelonaLa trama de ‘Pieza 25’ podria estar a l’altura d’altres grans títols de renom de la novel·la negra. Un jutge que malgrat les múltiples pressions i amenaces, decideix combatre la sistematitzada corrupció de les altes esferes polítiques, encara que això impliqui seure també al banc dels acusats la filla del rei. La diferència, però, és que, en aquest cas, de ficció no en té res.
Pilar Urbano ha presentat aquest dijous el seu darrer llibre ‘Pieza 25’, un “thriller legal” -tal com ella el defineix- a la llibreria Garbí de Barcelona. La història relata els entramats que es van teixir des de la Casa Reial, el Ministeri de Justícia, l’Executiu de Rajoy i fins i tot des de la Fiscalia de l’Estat, amb Eduardo Torres Dulce al capdavant, amb l’objectiu d’evitar la condemna de la Infanta Cristina de Borbó pel cas Nóos.
"Es llegeix com una novel·la, però no s'investiga com a tal", explica l’autora per descriure el resultat final, una narració bastida amb una gran tasca d’investigació periodística a partir de la lectura d’autos judicials, l’assistència a les compareixences del jutjat de Palma i, sobretot, hores de conversa amb molts dels implicats. Algunes de les més rellevants són les que va mantenir entre Madrid i Palma de Mallorca amb el fiscal del cas Nóos, Pedro Horrach, però, sobretot, les més d’un centenar d’hores amb el jutge José Castro.
Urbano ha aconseguit reduir els més de 71.000 folis del sumari final en menys de 600 pàgines, però alerta: “tot el que s’explica és veritat, però no s’explica tota la veritat”. La periodista deixa de banda el paper d’Iñaki Urdangarín a qui veu com un home amb una “desmesurada ambició de poder” per deixar de ser “simplement el marit de la Infanta”. No obstant això, tot el que va aconseguir ho va fer “gràcies a ser qui era”.
Cristina de Borbó representava “el blindatge i la garantia perfectes” per poder realitzar amb èxit totes aquelles operacions en què s’ingressaven diners il·lícits via consells d’administració d’Urdangarín i blanquejats gràcies a l’empresa Aizoon. I malgrat que la filla del rei deia que “no li constava”, n’era propietària en un 50%.
Des de "la cadira de vellut vermell de la sala d’interrogatoris", Cristina de Borbó s’enfrontava a un jutge amb molta experiència, però sempre va mantenir la seva versió: “actuava per amor”, diu l'autora, corroborant la versió de la infanta. El llibre és també un al·legat a la fermesa a la feina del magistrat Castro, que va suportar pressions i amenaces. Fins i tot, va batallar contra els intents del fiscal Horrach d’absoldre la infanta. Un Horrach amb qui anteriorment havia combatut de costat la perversió política a les Illes Balears.
Entre paraules que relaten un calvari per al jutge i al fiscal (punxades telefòniques, amenaces verbals i dubtes professionals), Pilar Urbano fa una darrera reflexió sobre com la infanta va deixar que el seu marit anés complint els objectius. “Urdangarín va prémer el gallet, però l’arma a utilitzar era ella, la infanta Cristina”.