Els jutges i la polarització política

MadridAquests últims dies hi ha hagut molta teca sobre l'exministre socialista José Luis Ábalos i sobre el fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz, protagonistes del soroll ambiental i d'una batalla política i judicial que la majoria de la societat coneix només a grans trets. És una lluita aferrissada, que un cop més ha traslladat al terreny dels tribunals i la justícia l'escenari de la lluita pel poder. El PP s'ha llançat a aquest combat com si fos la recta final d'una legislatura o d'un mandat presidencial. Però no és ni una cosa ni l'altra.

El govern i el PSOE, per la seva part, han recorregut a una tàctica de defensa que no acostuma a funcionar. Dir que els socialistes no admeten lliçons de ningú en la lluita contra la corrupció, i encara menys dels que es van dedicar a destruir a cops de martell els ordinadors de l'extresorer del PP Luis Bárcenas, equival a refugiar-se en un terreny tòpic i gastat, per allò que els defectes dels altres mai justifiquen els errors propis. L'avantatge amb el qual juguen els populars deriva del fet que han sabut fer un paquet de tot plegat, fins al punt d'identificar el mateix president del govern, Pedro Sánchez, amb una mena de Vito Corleone que dirigeix tota la maquinària de la corrupció des del seu despatx de la Moncloa. És absurd, però de vegades qui és capaç de generar associacions d'idees simples té molt terreny guanyat pels seus propòsits. El món de la publicitat està ple d'exemples sobre aquest mecanisme de psicologia individual i col·lectiva.

La trama de les mascaretes

Vist com ha evolucionat la investigació sobre les activitats de la trama, que va aprofitar-se de la necessitat de mascaretes durant la pandèmia, i els beneficis que haurien tret d'aquesta xarxa l'exministre Ábalos i la seva amant, podríem arribar a creure que els informes de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil mouen muntanyes. Però no sempre s'interpreten amb idèntica predisposició. Els que van destacar la importància de l'informe de la mateixa unitat especialitzada quan pràcticament va exculpar la dona del president del govern espanyol, Begoña Gómez, ara no han donat una credibilitat semblant a l'atestat que explica la facilitat amb la qual el mencionat grup va penetrar a l'administració i es va moure amb comoditat col·locant els seus productes i celebrant-ho tot al voltant d'una bona taula i unes mariscades.

Però també crido l'atenció sobre el fet que un informe policial, sobretot quan fa simples afirmacions indiciàries, té un limitat valor probatori. Ho dic perquè ningú s'estranyi si els principals casos d'investigats –o fins i tot imputats– en aquests episodis que ara centren el debat polític no acaben de concretar-se en condemnes penals, o triguen molt a fer-ho. És molt clar que en el cas de la corrupció s'ha de posar l'accent en la prevenció i els mecanismes de control per evitar-la. Quan la Guàrdia Civil se n'ha d'ocupar, ja arribem tard. I de vegades les condemnes es dicten molt temps més tard dels fets, com ha passat ara amb la de deu anys de presó que li ha caigut a Eduardo Zaplana (PP) per corrupció. Algú hauria d'escriure una tesi doctoral sobre el ressò de les investigacions amb derivades polítiques i el seu final als tribunals. De vegades es diria que els jutges s'han contagiat del clima de polarització, veient fins a quin punt passatges de les resolucions judicials poden arribar a semblar fragments de discursos polítics.

Reminiscències

El Tribunal Superior de Justícia de Madrid ha rebutjat la querella de Pedro Sánchez contra el jutge Juan Carlos Peinado, instructor de les diligències contra la dona del president, Begoña Gómez, argumentant entre altres coses que "encara que no sigui rellevant, l'advocada de l'Estat té raó quan recorda la influència que poden tenir algunes resolucions judicials a l'esdevenir polític d'un país". "Hi ha exemples no tan llunyans en el temps...". La resolució no identifica el cas. Un amic em deia que aquest passatge li feia pensar en les crítiques del PP a la sentència que va condemnar aquest partit com a partícip a títol lucratiu en el cas Gürtel, una resolució que va ser utilitzada en la moció de censura contra Rajoy.

El mateix text del tribunal de Madrid diu també que “concebre com un atac innecessari a l'actuació del govern la citació en qualitat de testimoni del seu president en una causa penal no té la justificació més elemental”, i afegeix que “no és la primera vegada que això passa a la nostra història democràtica”, sense identificar tampoc aquí a quin episodi es refereix aquesta menció. És possible que fos una al·lusió a la citació de Felipe González per declarar al Suprem el 1998 com a testimoni sobre el segrest de Segundo Marey, un dels episodis més sonats de la guerra bruta de l'Estat contra el terrorisme d'ETA. També Adolfo Suárez va declarar com a testimoni, el 1995, sobre el cas Banesto a l'Audiència Nacional, on va negar haver rebut 300 milions de pessetes pel seu partit, el CDS, a canvi d'afavorir aquesta entitat. I Mariano Rajoy va declarar sobre el cas de corrupció Gürtel, també en aquest tribunal, com a testimoni, l'any 2017. El lector podrà comparar la importància i repercussions dels respectius episodis, així com el coneixement que els presidents mencionats podien tenir dels fets.

La legislatura seguirà 

Pel que fa als nostres dies, la legislatura seguirà, no hi ha cap perspectiva de moció de censura, ni Pedro Sánchez té cap temptació d'abandonar la Moncloa. És veritat que els socialistes arrosseguen els peus aquests dies, i caminen mirant a terra. El cas Koldo, que després del recent informe de la Fiscalia Anticorrupció ja és el cas Ábalos, ha permès al líder popular, Alberto Núñez Feijóo, fer un salt qualitatiu a la seva campanya contra el sanchisme, col·locant la figura de Pedro Sánchez al capdavant d'una xarxa de corrupció que afectaria tota l'administració.

Si estiguéssim a les proximitats d'una nova confrontació electoral, seria previsible que el PP exagerés tant com li fos possible, per tal de caldejar l'ambient i aconseguir que creixés el nombre de partidaris de l'alternança al poder. Però l'absència d'aquest factor, de la disposició d'un calendari propici, fa que les paraules de Feijóo en els escenaris interiors i exteriors –cada cop que viatja per Europa– sonin especialment exagerades, confonent els seus desitjos amb la realitat.