El jutge Marchena s’empassa el gripau
MadridManuel Marchena, president de la sala segona del Tribunal Suprem, president del tribunal que jutjava Francesc Homs i ponent de la sentència, buscava dues coses: la condemna pels delictes de desobediència i prevaricació i la unanimitat dels set magistrats del tribunal, o almenys de la majoria. Un president de sala no pot formar part de la minoria. Doncs els dos objectius junts van resultar ser, després de moltes deliberacions, incompatibles. El talent de Marchena no li va servir en aquest cas, com havia passat en altres ocasions, per persuadir una sala que no volia la prevaricació des de l’inici.
Quan el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Jesús María Barrientos, va decidir no esperar el Suprem i va dictar sentència contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau, va irrompre bruscament en plena deliberació del tribunal d’Homs, al qual Marchena no aconseguia seduir. Calia abandonar la prevaricació, encara que això suposaria condemnar Homs a una inhabilitació inferior a la dels seus col·legues, perquè el fiscal Jaime Moreno -amic de Marchena des de fa molt temps- havia posat tota la carn a la graella perquè fos condemnat pels dos delictes.
La ja famosa carta del 6 de novembre del 2014 escrita per Homs a l’empresa T-Systems, en la qual deia que no s’aturessin els treballs per al 9-N, suspès pel TC el dia 4, era el comodí de Marchena. A la sentència explica que “és cert” que la carta va ser “una acció positiva clarament individualitzada en el relat dels fets provats”. Segons el fiscal, es tracta de la prova de càrrec de la resolució prevaricadora, però Marchena assenyala que si la carta “fos titllada com una resolució injusta ho seria perquè mitjançant el seu contingut es desobeeix el que havia resolt el TC”.
El comodí de la carta d’Homs
Si hagués aconseguit la majoria, aquest comodíhauria sigut presentat com l’smoking gun -la pistola fumejant- per unir la desobediència i el delicte de prevaricació. Marchena ha fet el cor fort enfrontant-se a una situació que no li venia de gust, però no ha tingut més remei. Aquesta sentència li permet perfilar una unitat de la justícia, entre el TSJC i el TS, que hauria quedat feta miques amb una condemna pels dos delictes.
Ara Mas, Ortega i Rigau ja saben què els espera amb el recurs al Suprem. Perquè el TS ha sentenciat en diferit, per dir-ho d’alguna manera, sobre els seus respectius recursos de cassació contra la sentència del TSJC, encara que serà una sala de cinc magistrats la que haurà d’examinar-los. I la Fiscalia del TSJC que ha recorregut buscant la prevaricació també sap que probablement haurà de desistir del seu recurs.