José Castro: el jutge que ha insistit en perseguir la infanta

PalmaEl jutge José Castro és una de les personalitats més conegudes de les Illes Balears. És gairebé un heroi popular que fins i tot es reivindica com a símbol en cartells i pancartes en les protestes anticorrupció. Quan hi ha declaracions mediàtiques i s'aplega gent davant dels jutjats, l'aplaudeixen. Però ell no en fa cas i, torbat, passa de llarg amb mig somriure o un "bon dia" murmurat. És un cordovès seriós, treballador, que fa de jutge a Palma des del 1985 i que el desembre de l'any que ve, d'aquí a menys de dos anys, s'haurà de jubilar per força, perquè ja tindrà 70 anys.

La interlocutòria en què torna a imputar Cristina de Borbó pel cas Nóos farà créixer encara més la llegenda de l'home que va començar investigant la malversació de diners públics en la construcció d'un velòdrom, el Palma Arena, i ha acabat imputant la filla del rei d'Espanya no una, sinó dues vegades. Entremig ha dut al banc dels acusats gran part de l'antic govern del popular Jaume Matas, que ha acabat condemnat i encara està pendent de més judicis.

Això no vol dir que sigui un home impulsiu. Abans d'imputar la infanta per primera vegada ja s'ho va pensar molt. I aquest segon cop també ha tornat a preparar la interlocutòria durant mesos. Sabia que hi tenia en contra fins i tot el fiscal del cas, Pedro Horrach.

El cas Nóos s'ha convertit en l'última o penúltima gran causa que Castro podrà instruir fins al final. El sumari és un monstre de més de 42.000 pàgines repartides en desenes de volums que tot sovint s'endú a casa, en una memòria USB, per continuar treballant-hi. Ni el munt ingent de documentació ni la implicació de la família reial espanyola han fet que s'ensorrés. I això que la investigació sobre els negocis d'Urdangarin és només la vint-i-sisena peça de les 27 en què es divideix el macrocàs Palma Arena.

Aficions com el kendo -esgrima japonesa-; les motos, que va acabar abandonant; els tres fills i els dos néts que té; els passejos davant del mar al barri de Palma on viu -el Molinar-, o la bicicleta amb què sovint va als jutjats, no l'han distret de la feina. Els seus subalterns als jutjats l'aprecien i en parlen com un home recte i just, de bon tracte, però que treballa massa. I ells en pateixen les conseqüències cada vegada que els toca treballar un cap de setmana, perquè qualsevol dia i qualsevol hora són bons per prendre declaració.

Funcionari de presons

Sigui com sigui, Castro sap quina és la feina dels seus subalterns. Abans d'arribar, el 1990, a ser magistrat d'instrucció del jutjat número 3 de Palma, havia dut altres jutjats, però encara abans de fer-ho també havia estat secretari judicial i funcionari de presons. Potser això l'ha dut a ser molt directe tant amb els periodistes -sovint per dir-los que no els explicaria res- com en alguns dels seus escrits, fets amb un to més clar i contundent que el de molts companys seus.

En el cas Nóos això no s'ha vist tant. La contundència dels seus textos sovint s'ha de buscar entre frases subordinades plenes d'explicacions i arguments, revisades desenes de vegades. Sap que es mou en un camp de mines.