MadridEls historiadors d'aquesta etapa de la vida espanyola tindran molta feina per desxifrar els misteris i la importància de la intervenció de la justícia en l'àmbit polític, fins al punt de poder ser un factor clau en la caiguda d'un govern. La separació de poders no ha estat mai radical en cap sistema democràtic, i no cal dir que és inexistent en els totalitaris. Però en els darrers anys la lluita pel poder s'ha desenvolupat molts cops al voltant o dintre mateix de les institucions i aparells judicials. Per adonar-se’n no fa falta que la paraula corrupció sigui escollida paraula de l'any, perquè ja ho és dels darrers decennis. Si pensem com van caure Felipe González o Mariano Rajoy, per exemple, ho comprovarem. Qui creia que Luis Roldán –l'exdirector de la Guàrdia Civil que es va fer un bon raconet amb els fons reservats del seu càrrec– o Luis Bárcenas –l'extresorer del PP que va reunir també uns bons estalvis procedents d'empreses “col·laboradores”– eren els representants d'una espècie en extinció no tenia prou coneixements d'antropologia i psicologia. La corrupció sempre torna. A Catalunya també n'hem tingut exemples.
La perspectiva històrica sempre ajuda a entendre els esdeveniments del present, sens dubte. Però ara tot aquest problema de les mans llargues i la seva afició a introduir-se a la política per tractar d'enriquir-se té un altre aspecte, una altra dimensió, que el fa especialment interessant per als analistes i investigadors socials. Em refereixo a la resposta judicial davant dels fenòmens de la corrupció, i més en general al paper dels tribunals i els seus responsables en la recent història d'Espanya. Fa molt de temps –diria que des de la seva aparició a l'escenari polític de primer nivell– que Pedro Sánchez té una part del país absolutament en contra. Els irrita la seva autocomplaença –que consideren xuleria– i l'identifiquen amb la pitjor versió de la supèrbia. Per cert, és fantàstica la primera accepció de la paraula supèrbia en el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola (RAE). Diu així: “Altivesa i desig desordenat de ser preferit als altres”.
Una part important d'aquest sector de la societat espanyola, els “antisanchistes”, vesteix toga en les seves hores de feina. Són togues amb punyetes i sense. És a dir, es tracta de servidors del dret que en una sala de justícia imaginària ocuparien les diverses posicions possibles. Poden ser jutges, fiscals, acusadors particulars, defensors o titulars de l'acció popular, una especialitat que en els darrers anys s'ha desenvolupat molt, raó per la qual no falten partidaris de suprimir aquesta figura, per la seva capacitat de distorsionar els procediments judicials. El paper de l'antisanchisme togat ha estat clau per al deteriorament del govern de coalició entre socialistes i Podem en una primera etapa, i Sumar després. En tot cas, amb els partits situats a l'esquerra del PSOE tampoc han calgut grans empentes, perquè ells sols han estat mestres en l'art de dividir-se, barallar-se i complicar-se la vida. A part dels casos en què han volgut governar per a un país i una societat imaginaris, forçant la màquina, una temptació –també cal dir ho– en què han caigut no poques vegades els partits independentistes. I així els ha anat, i així han patit. I compte, perquè a veure com acaba la llei d'amnistia si el govern de Pedro Sánchez cau, tot i que per a Feijóo el millor seria que ja estigués plenament aplicada, perquè tindria un problema menys si arriba al poder.
La declaració d'Aldama
Tota aquesta reflexió la podríem aplicar a l'episodi de la declaració de l'empresari i comissionista Víctor de Aldama a l'Audiència Nacional, recompensat per les seves presumptes confessions amb la sortida en llibertat. Són de gran importància les repercussions del cas, per la tempesta política desfermada, inclosa la ràpida proposta d'una moció de censura per part del líder del PP, acompanyada de l'oferiment del mateix Feijóo per liderar el punt final de la carrera de Sánchez. Curiosament, Aldama va quedar lliure per haver col·laborat amb la justícia en una causa –la de la trama de corrupció del cas Koldo– que no té cap relació directa coneguda amb la que el va portar a ingressar a presó, que és la relativa a un frau fiscal en el sector d'hidrocarburs, en què el suposat penedit també tenia activitat. Aldama havia quedat en presó provisional per un concret procediment penal i ha aconseguit sortir-ne per confessar actuacions delictives en un altre. No és el més habitual. Aquest pacte de la Fiscalia Anticorrupció mereixeria una explicació que el fes més detallat i comprensible.
El fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz, ha estat imputat per haver utilitzat presumptament –per suposada voluntat de transparència– uns mitjans il·lícits –uns correus– relacionats amb un intent d'acord de la Fiscalia amb la parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, acusat també de frau fiscal. I s'han confiscat tots els dispositius del fiscal general, i s'ha escorcollat el seu despatx. ¿Podria demanar algú ara el mateix per a Anticorrupció? En cap cas. El que convindria respectar sempre és el sentit de la proporcionalitat en les actuacions judicials. I no sembla que s'estigui fent així.
Res de tot això resta gravetat a les acusacions d'Aldama. Al contrari. Tenen una gran càrrega explosiva. Els procediments judicials ja veiem que són eterns, però tenen efectes immediats, o a curt termini, molt abans que caiguin les sentències. Les fotografies de Pedro Sánchez envoltat d'Ábalos i Koldo, o posant amb Aldama, són demolidores, perquè el que sí que posen de manifest és la proximitat que van tenir amb el líder socialista. La justícia ja intentarà aclarir-nos en quins casos es van cometre delictes i, en definitiva, fets i responsabilitats. Però mentrestant el dany polític per al PSOE és molt elevat. I estant com està el pati judicial, tot el que ha passat els darrers dies –tret del complicat manteniment de les aliances parlamentàries– implica un mal pronòstic per als socialistes. Ara sí que té el màxim interès la batalla per la presidència de la sala penal del Suprem. Marchena la deixa, i els conservadors faran tot el possible per evitar que Ana Ferrer, la candidata progressista, sigui la seva successora. Però no patiu, la justícia continuarà sent sempre independent.
