Junts per Puigdemont
El seu lideratge és més decisiu per a JxCat del que ho va ser el de Pujol per a Convergència
PolitòlegQuan Artur Mas va designar Carles Puigdemont com a successor, pocs imaginàvem la transcendència política que assoliria el seu lideratge. Puigdemont accedia inicialment a la presidència de la Generalitat en règim d’interinatge i amb una data de caducitat ben delimitada. Tanmateix, la política catalana d’avui és impossible d’entendre si no es pren en consideració el poderós atractiu electoral de Puigdemont. Sense el seu lideratge, la política catalana es trobaria des de fa anys en una fase d’assentament marcada per la consolidació de l’hegemonia d’ERC dins l’independentisme.
És per aquest motiu que la creació del nou espai electoral de Junts per Catalunya representa un dels esdeveniments més transcendentals per al futur de la política catalana. El nou projecte neix marcat pel fort lideratge de Puigdemont i per la declarada voluntat, segons els seus impulsors, de crear un espai transversal. Les dues qüestions poden recordar, a primera vista, la figura de Jordi Pujol. Però ¿realment som davant un nou pujolisme?
Segons el meu parer, els dos projectes tenen poc en comú. En realitat, crec que s’ha tendit a exagerar la dependència que CiU tenia de Jordi Pujol. Certament, quan Pujol es va retirar de la primera línia política, Convergència va patir una important crisi electoral. Això va alimentar la creença que el partit depenia excessivament de l’hiperlideratge de Pujol i que difícilment podia sobreviure sense la seva figura. El temps va demostrar que es tractava d’una conclusió sense fonament. CiU va recuperar ràpidament poder institucional i va mostrar, així, que no era un simple projecte personalista, sinó un partit arrelat al territori que gaudia d’una posició central en la política catalana.
És difícil entendre l’èxit de CiU només tenint en compte els vincles carismàtics de Pujol. Convergència transcendia el seu líder i era capaç de cultivar vincles programàtics sòlids amb una porció molt significativa de la societat catalana. De fet, CiU va demostrar tenir una transversalitat política difícil d’imaginar avui. Per exemple, a les eleccions del 2010, ja sota el lideratge d’Artur Mas, CiU no només estava ben arrelada entre l’electorat amb una identitat nacional catalana sinó que també era capaç d’atraure el 20% dels votants amb una identitat nacional espanyola i un 35% dels que se sentien tant catalans com espanyols.
El projecte de Carles Puigdemont ha tingut una naturalesa molt diferent. L’èxit de Junts per Catalunya sí que ha estat estretament lligat a factors de tipus carismàtic. Inicialment, Carles Puigdemont no semblava ser un actiu destacable per al PDECat, perquè no era un element que els catalans tinguessin especialment en compte a l’hora de decidir el vot. Però la declaració d’independència i la posterior activació del 155 van canviar radicalment la competició política. En aquell moment, una idea molt poderosa vinculada a la figura de Puigdemont va estendre’s entre l’independentisme: la restitució del “president legítim”.
Un símbol de l’independentisme
Des de llavors, molts votants de l’òrbita d’ERC es passen a les files de Junts per Catalunya quan Puigdemont entra en escena. La seva figura s’ha erigit com un símbol de la restitució del president legítim, del rebuig a la repressió política i de la demanda de llibertats polítiques. Soc conscient que els analistes polítics caiem sovint en la pràctica d’exagerar la importància dels líders, perquè ens permeten traçar una narrativa senzilla i digerible. Tanmateix, en el cas de Carles Puigdemont no crec que sigui una exageració. Les enquestes indiquen que l’únic factor que pot explicar l’èxit de Junts per Catalunya (en comparació amb el PDECat) és l’atractiu electoral de Puigdemont. Cap altre element, ja sigui la ideologia esquerra-dreta, la identitat nacional o altres factors sociodemogràfics, pot explicar per què JxCat va acabar imposant-se a ERC en l’últim moment.
De moment, el lideratge de Puigdemont és essencial per entendre l’èxit de Junts per Catalunya. És per aquest motiu que els impulsors del nou projecte han de ser molt conscients del difícil dilema temporal al qual s’enfronten. D’una banda, a curt termini, la urgència d’unes eleccions imminents aconsella concentrar-se en potenciar la càrrega emocional que genera la figura de Carles Puigdemont. Però, de l’altra, a llarg termini, la construcció de projectes polítics excessivament basats en vincles carismàtics és poc recomanable. I és que els partits perduren, però els líders són inevitablement contingents.
