Per què Junts passa de puntetes sobre el reconeixement de Palestina?

BarcelonaJordi Pujol va visitar oficialment Israel com a president just després que Espanya reconegués aquest estat el 1986. Només cal remenar l’hemeroteca de l’any 1987 per palpar l’admiració que en aquell viatge el líder de CiU va voler transmetre al sionisme, una actitud que contrastava amb la “fredor” –en paraules de les autoritats israelianes d’aquell moment– que regnava en les relacions diplomàtiques amb l’estat espanyol. I és que en la tradició de CDC –i també en el nacionalisme català–, a diferència del conjunt d’Espanya, sempre ha predominat un emmirallament amb el poble d’Israel com a exemple de construcció nacional. Una tradició que ha estat heretada majoritàriament per Junts i que ara, amb la matança indiscriminada de palestins a la Franja de Gaza, situa el partit en una posició incòmoda. I més aquesta setmana, que Espanya ha reconegut Palestina com a estat. Un moviment que, d’altra banda, semblaria que un partit autodeterminista com Junts hauria d’aplaudir. Per què, però, hi passa de puntetes?

Fonts de la formació consultades per l’ARA asseguren que la sensibilitat majoritària dins de Junts continua sent la proisraeliana. I, tot i que defensen la solució dels dos estats, consideren que ara no era el moment de reconèixer Palestina. A parer seu, això només s’hauria de donar si Hamàs reconegués el dret del poble d’Israel a existir. “Hi ha d’haver un reconeixement mutu”, assenyalen. Tanmateix, els aliats que ara mateix exhibeix el govern de Benjamin Netanyahu no ajuden que Junts s’oposi obertament al reconeixement: citen la reunió d’aquesta setmana del primer ministre israelià i el líder de Vox, Santiago Abascal.

“Sortir a defensar a Israel ara és antipàtic”, admet el president de la sectorial d’internacional de Junts, Joan Maria Piqué, que discrepa del que està fent Netanyahu però considera que el debat a Espanya i a Catalunya està “monopolitzat” per la “propaganda” de Hamàs. “No hi ha lloc per a les posicions matisades”, diu, i considera que es posa poc èmfasi, pel que fa al debat públic, en l’atac terrorista del 7 d’octubre de Hamàs o en el fet que també segueixi atacant Israel (però sense víctimes mortals gràcies a l’escut protector). Per aquest motiu, Junts ha optat per no entrar gaire en el debat, escudant-se en el fet que fer-ho seria fer-li el joc al president espanyol, Pedro Sánchez, a qui acusen d’intentar rendibilitzar Palestina a les eleccions europees. De fet, la reacció la va centralitzar Puigdemont criticant la “hipocresia” del govern espanyol per no reconèixer Kosovo ni el poble saharaui, i ser aliat amb Turquia davant dels kurds.

El debat intern

Sí que Victòria Alsina, actual regidora de Barcelona i exconsellera d’Exteriors, s’ha oposat públicament el trencament de les relacions institucionals del govern de Jaume Collboni amb Israel. Alsina, malgrat que tampoc no li agrada Netanyahu, considera que posar fi a la diplomàcia no ajuda a “construir la pau” i retreu a Collboni que “actuï com un altaveu de les polítiques de la Moncloa”. Alsina ja va protagonitzar, quan era consellera, una enganxada amb Esquerra relacionada amb Israel: havia iniciat els tràmits per obrir una delegació en aquest estat i el president de la Generalitat, Pere Aragonès, ho va frenar. Dins de Junts el gruix del partit continua sent prosionista, però ja no és una formació monolítica en aquest sentit com era CDC. Hi ha figures concretes, provinents d’altres tradicions més d’esquerra, que discrepen i tenen una posició més propalestina. És el cas del cap de llista el 9-J, Toni Comín, i la número dos, Neus Torbisco, cosa que genera tensió en els sectors més proclius a Israel dins de Junts, així com el fet que no es tinguessin en compte altres sensibilitats a l'hora de fer les llistes de les europees. Però encara va enervar més un missatge de la número dos de Puigdemont el 12-M, Anna Navarro, a les xarxes socials: una imatge simbolitzant un camp de Rafah amb el missatge “Holocaust” i la pregunta “Estaràs callat?” redactada en anglès.

També altres persones han mostrat la seva “decepció” amb el partit, i amb entitats com Òmnium o l’ANC, perquè no les consideren prou actives en el moviment social de solidaritat amb el poble palestí. Ara bé, segons el Centre d’Estudis d’Opinió, la majoria de votants de Junts no tenen una posició definida sobre aquesta qüestió. Un 34% diuen que no tenen simpatia per cap dels dos bàndols, un 30% es mostren favorables als palestins, un 20% a tots dos i un 12% als israelians. Unes xifres similars a la població catalana en general: el 38% no sent simpatia per cap bàndol, un 34% pels palestins, un 15% pels dos i un 6% pels israelians.