BarcelonaEl president de Junts, Carles Puigdemont, ha popularitzat una expressió que s'ha convertit en la divisa de Junts. L'important en tota situació, afirma, és "aguantar la posició". Aguantar la posició és sinònim de fixar una postura i mantenir-la passi el que passi sense cedir a les pressions. En el cas de la moció de censura contra Aliança Catalana a Ripoll, però, Junts no ha aguantat la posició, sinó que la sensació que dona és que s'ha plegat a les amenaces i els insults de Sílvia Orriols, que els últims dies havia multiplicat en aparicions i a les xarxes per atacar tota l'oposició, però en especial la baula que ella considerava més feble en aquesta cadena, la de Junts, que és amb qui té una frontera electoral més gran. A Catalunya Ràdio els va qualificar de "ressentits" i va parlar de "cop d'estat", però resulta especialment revelador aquest tuit de dilluns de resposta a Puigdemont: "Jo cauré a Ripoll, però tu cauràs a Catalunya".
En aquest text tan breu es concentren dues de les estratègies clau de l'extrema dreta a tot el món: victimització i intimidació. Una o altra acaben per funcionar. És un win-win per a ella. Arribats en aquest punt, la victòria d'Orriols és doble: no només aconsegueix retenir l'alcaldia de Ripoll sinó que ho fa humiliant el seu principal competidor electoral. I sense amagar-se'n. "No faré sang d'això, perquè ja tinc el que volia...", va piular en saber-se la notícia. És el millor escenari per a ella... i el pitjor per a Junts, que en lloc de minimitzar el desgast en una operació en què ja tenia les de perdre d'entrada, l'ha maximitzat. I és que en política no es poden emetre signes de debilitat, perquè els adversaris, i en especial l'extrema dreta, saben olorar la sang. Haver permès que les negociacions locals avancessin fins a gairebé tenir a tocar l'acord, per després convèncer la secció local per fer-se enrere ha estat un error polític garrafal, que ara converteix Junts en l'ase dels cops a dreta i esquerra i projecta una imatge de confusió sobre l'ideari del partit.
I és que amb la seva decisió Junts ha vingut a validar o a treure importància a tot el que ha fet Orriols aquests dos anys. Un govern municipal que s'ha dedicat a atiar l'odi contra el col·lectiu immigrant. L'últim exemple és d'aquest mateix dimarts, amb un tuit en què es vanta de no donar menjar a immigrants il·legals en un menjador social.
Ara ja no pot adduir, amb el lliri a la mà, frases que es podien dir fa dos anys com ara que "quan aquesta gent arribi al poder haurà de moderar-se per força". S'ha de partir de la base que en aquests partits l'important no és la gestió sinó la gesticulació (vegeu Trump) i que, per tant, els seus electors no els jutjaran per l'obra de govern, que pot ser inexistent, sinó pel seu discurs, perquè consideren que diuen el que ells pensen i volen llançar un missatge clar a la comunitat immigrant: no us volem aquí. I amb això no es pot competir amb arguments racionals. Per tant, les preguntes són òbvies: Junts considera legítim un govern que criminalitza una part de la població per una qüestió de religió o origen ètnic? ¿I creu que deixant governar Orriols i adoptant bona part de la seva agenda (immigració, okupes, inseguretat, etc.) és la manera més efectiva de frenar la fuga de vots cap a AC?
Junts i el cordó sanitari
És cert que l'experiència europea no dona una resposta clara, però ensenya que hi ha dos models. El del cordó sanitari, aquell que encara avui impedeix els pactes entre la CDU i AfD a Alemanya (ja ho veurem després de les eleccions), i el de la normalització d'aquestes postures, que és el camí que va triar el PP envers Vox. El problema és que així com el PP no deixa de ser un partit conservador fundat per un exministre franquista, Junts té un origen antifranquista (Jordi Pujol), un component ideològic transversal i un missatge emancipatori i de defensa dels drets humans que ara pot quedar en entredit i afectar el perfil que Puigdemont s'ha anat treballant a l'exterior durant els anys del seu exili. Tot això són efectes col·laterals d'una decisió que té una profunditat que va molt més enllà de Ripoll i, com dèiem, inaugura una nova etapa política a Catalunya en la qual Junts es desmarca del bloc del cordó sanitari –el PSC, ERC, Comuns i la CUP–. El gran interrogant que s'obre ara és si després de les eleccions municipals de 2027 veurem pactes municipals entre Junts i AC igual que n'hi ha entre PP i Vox per tot Espanya. Seria, en realitat, el pas més lògic.
