Junts i ERC contra William H. Riker
El Govern obre per primera vegada dues negociacions en paral·lel per als pressupostos
BarcelonaPer aprovar els pressupostos es necessiten més vots a favor que en contra. Evidentment, no és cap novetat d'enguany i es compleix la mateixa premissa per a qualsevol altra qüestió, ja sigui una investidura, una moció de censura o una llei sectorial aprovada pel Govern. Ara bé, amaga una manera habitual de procedir perquè l'executiu surti victoriós en les votacions: aconseguir els vots imprescindibles, no més. La teoria es basa en l'assumpció que per negociar els vots s'haurà de cedir i, per tant, se cedirà fins que sigui estrictament necessari. El politòleg nord-americà William H. Riker n'és el pare des del 1962 i ara Junts i ERC han decidit presentar-li una esmena a la totalitat.
"Un polític racional triarà una coalició tan llarga com sigui necessària per guanyar, però no més llarga". Traduït a la política catalana, això passaria perquè el Govern aconseguís el suport o bé de la CUP o bé dels comuns, però no de tots dos alhora. Fins ara, de fet, sempre ha sigut així. Obviant els governs amb majoria absoluta (els tres de Jordi Pujol i els dos del tripartit), només hi ha hagut una negociació oberta per aprovar els comptes. Va passar el 2020 amb els comuns, el 2016 i el 2017 amb la CUP, entre CiU i ERC el 2014 i el 2015 i, també abans, en la legislatura de la "geometria variable", com la va anomenar l'aleshores president de la Generalitat, Artur Mas.
Els pressupostos del 2011 eren els primers del nou govern de CiU i havia de trobar un soci que avalés les intenses retallades que estava a punt d'executar. Amb 62 diputats, tenia marge aritmètic per triar: amb el PSC (28) ja havia acordat la investidura; ERC (10) s'havia ofert a un pacte global amb CiU, i el PP (18) intentava demostrar capacitat de consens. "Tot i que, en privat, el PSC i ERC mostraven comprensió per la situació de crisi econòmica, no volien barrejar-s'hi", recorda Albert Carreras, llavors secretari d'Economia del Govern. Hi va haver una reunió exploratòria amb cadascun dels partits, però aviat va quedar clar que els socis "més barats" eren els populars. "En els termes amb què negociàvem era pràcticament impossible que el PSC o ERC poguessin avenir-se a negociar", subratlla Santi Rodríguez, llavors diputat del PP.
Es va rebaixar l'impost de successions, es van fer concessions fiscals als business angels i, sobretot, es van falcar les retallades tant aquell 2011 com l'any següent. "CiU tenia un preacord amb el PP. Ens vam sentir utilitzats", reflexiona Joan Puigcercós, president d'ERC entre el 2008 i el 2011. Segons ell, Esquerra va allargar la mà de manera sincera per poder "modular" les retallades, però les converses no van passar d'una solitària trobada. "Fins a les eleccions del 2012, a nosaltres no ens deien ni hola", resumeix Puigcercós.
Convidats a negociar
Fins ara, qui ha presentat esmena a la totalitat ha quedat fora de la negociació. El 2011 i el 2012, doncs, tant el PSC com ERC ho van fer, a diferència del PP, que es va convertir en el soci pressupostari malgrat que les relacions ja s'havien enrarit la segona vegada. Però el Govern de Pere Aragonès negocia amb la CUP tot i haver presentat esmena i, si res no canvia, pretén continuar-hi parlant encara que els cupaires votin dilluns que ve contra l'admissió a tràmit dels comptes. "Sempre és interessant tenir diverses alternatives, això és racional", reflexiona Salvador Martí, catedràtic de ciència política de la Universitat de Girona: "El que no és raonable és que, des de fa temps, cada debat a Catalunya es plantegi com un moment històric, fundacional i transcendent". Aquesta "inflació simbòlica" fa que ja sigui habitual que es busquin "sobremajories" per intentar oferir la sensació de més legitimitat en les decisions. Aragonès ja va plantejar un Govern en què també hi fossin la CUP i els comuns, tot i que un dels dos era superflu per assolir la majoria. Ara pensa que la negociació a dues bandes pot ser complementària, sobretot arran dels dubtes que genera la CUP.
No cal dir que la teoria de Riker, majoritària encara avui, a la pràctica té nombroses excepcions. Però encara no se n'havia donat cap per als pressupostos de la Generalitat. El dubte que caldrà resoldre els pròxims dies és si realment aguantaran les dues negociacions en paral·lel o si la situació tornarà a la normalitat.
