L’hora de la veritat per a l’ordenació de l’espai de Puigdemont

BarcelonaLa llista electoral de JxCat va néixer en un hotel de Lovaina (Bèlgica) poques setmanes després de l’exili de mig Govern l’octubre del 2017. Des d’allà, l’expresident Carles Puigdemont i els seus col·laboradors més estrets (Josep Rius, Elsa Artadi, Jaume Clotet, Albert Batet i Jami Matamala) van enllestir una candidatura liderada per dirigents sense carnet de partit a pocs dies que es tanqués el termini per presentar les llistes a les eleccions del 21-D. Aquesta candidatura va deixar el PDECat en un segon pla, tal com havia establert el mateix Puigdemont per concórrer als comicis en una reunió a Bèlgica uns dies abans amb la cúpula del Partit Demòcrata: l’expresident Artur Mas, Marta Pascal -llavors coordinadora general-, Ferran Bel i David Bonvehí. Fins aleshores, Puigdemont sempre havia mantingut que no lideraria cap llista del partit, només una d’unitària.

Dos anys després, la proliferació d’aquella candidatura electoral ha propiciat una cohabitació entre la direcció del PDECat i la cúpula de JxCat que pilota el dia a dia al Parlament, al Govern i a Madrid. A això s’hi ha sumat la creació d’una nova organització política, la Crida, per part de Puigdemont i Jordi Sànchez, que pretenia aglutinar-ho tot, però que ha topat amb l’oposició de la direcció del PDECat. El resultat és ara una galàxia de dirigents complexa, on Puigdemont és el nexe d’unió entre tots ells, però on no hi ha una direcció comuna. Una anarquia autogestionda en què cada nucli de dirigents té el seu espai de poder i aspira a mantenir-lo.

Després de moltes converses i intents per posar ordre, però, JxCat arriba a la cruïlla: ser o no ser una única formació política, amb una sola direcció i un lideratge clar. Els màxims dirigents tenen la intenció d’ordenar de manera definitiva l’espai aquesta primavera, malgrat que assumeixen que poden quedar-se a mig camí per un final precipitat de la legislatura al Parlament, i més quan aquest dilluns hi haurà una nova prova de foc en la relació amb ERC per la retirada de l’escó al president del Govern.

Des de fa mesos David Bonvehí, com a president del PDECat, es veu a la presó de Lledoners amb Jordi Sànchez, president de la Crida. També Bonvehí i Ferran Bel -secretari d’organització del PDECat- es reuneixen sovint amb els exconsellers Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn. Ara bé, la setmana passada, el dijous 16 de gener, quan l’atenció se centrava en el permís de 48 hores de Jordi Cuixart per sortir de la presó, es va produir una reunió important respecte a les que s’havien fet fins ara al centre penitenciari. Va ser la primera des que el consell nacional del PDECat va manar a l’executiva “transitar” cap a una sola formació política, JxCat, a l’espera de negociar com fer-ho. Una delegació de l’executiva del PDECat -Bonvehí, Bel i l’alcalde de Mollerussa, Marc Solsona- van reunir-se amb Sànchez i el secretari general de la Crida, Toni Morral. Sobre la taula hi havia les posicions d’una banda i altra -probablement les més allunyades- per mesurar si hi ha marge per crear un únic partit. Fins ara, Sànchez ha defensat fer un nou espai des de zero, que no tingui res a veure amb l’estructura del PDECat i que sumi militants i no partits. Per contra, la majoria de la direcció del Partit Demòcrata aposta per aprofitar l’arquitectura de la seva formació i que els independents de JxCat s’hi incorporin. Segons fonts coneixedores de la reunió, a la trobada no es va arribar a cap acord i ni tan sols es va entrar a negociar a fons, però sí que va servir per conèixer bé els límits. “L’acord és difícil”, admeten les fonts, sense descartar el trencament.

Les converses es faran a Lledoners, però amb coneixement directe per part de Waterloo (Puigdemont és el líder de la Crida). L’expresident, que ara ja té l’acta d’eurodiputat, té previst abordar la qüestió les pròximes setmanes. Entre l’exili i la presó hi intervé l’entorn més immediat de l’expresident: el líder de JxCat al Parlament, Albert Batet; la diputada Elsa Artadi; el director general d’anàlisi i prospectiva i excap de gabinet de Puigdemont, Josep Rius, i el director general de comunicació del Govern, Jaume Clotet.

No és el primer cop que Bonvehí i Sànchez són actors en la negociació, ja que abans de les eleccions espanyoles del 28 d’abril ja van ser ells els que, sota la supervisió de Puigdemont, van signar un document per presentar-se sota el nom de JxCat. El text fixava un ús compartit de la marca i la voluntat de caminar cap a una governança comuna de tot l’espai polític. “Ara es mantenen contactes discrets”, sostenen les fonts, que afegeixen que tot és “embrionari”.

El que s’hauria retirat de la primera línia de la negociació és l’expresident Artur Mas. Després de veure’s en diverses ocasions a Bèlgica amb Puigdemont, l’excap de l’executiu no veu un camí clar i ha optat per intentar acostar les parts més que per ser un actor de les converses. Descarta, això sí, participar en una operació que no tingui el beneplàcit de Puigdemont. Mentre tot això es produeix, hi ha sectors del PDECat que no veuen clar fusionar-se amb els independents de JxCat (alguns d’ells provinents d’ICV, com Morral) i aposten pel trencament o per fer un nou partit que s’assimili a l’antiga CDC. Per evitar això, la direcció del PDECat manté contacte amb l’anomenat grup de Poblet, en què s’integren l’excoordinadora general Marta Pascal, l’exdiputat Carles Campuzano i l’exconseller Lluís Recoder. Aquest nucli ja ha decidit explorar l’opció de fer un partit i presentar-se a les eleccions, de manera que representen el risc de trencament més important.

Turull i Rull, alineats amb Calvet

Malgrat que les negociacions les pilotin Bonvehí i Sànchez, en contacte amb Puigdemont, els exconsellers de JxCat presos també hi tindran un rol. I, bàsicament, s’han alineat a favor d’un nom: Damià Calvet. La distància que tradicionalment ha separat Rull i Turull al partit -amb les seves respectives famílies- sembla ara història, i tots dos creuen que el conseller de Territori -mà dreta de Rull- seria un bon candidat a la Generalitat. Per la seva banda, Miquel Buch, titular d’Interior i estret col·laborador de Turull, seria un dels aspirants a pilotar el partit. Als exconsellers (Forn es manté en un segon pla) els segueixen els seus entorns, que gestionen ara el Govern: la consellera Meritxell Budó; el secretari de Govern, Víctor Cullell, o Clotet. Ara bé, Calvet no és l’únic aspirant. Si el debat és de noms, la majoria de famílies té el seu. La direcció del PDECat té preferències per la consellera Àngels Chacón i, en menor mesura, per l’alcalde d’Igualada, Marc Castells. Aquest últim, però, manté una relació enrarida amb Puigdemont des del pacte de la Diputació de Barcelona entre JxCat i el PSC. I fora de les tradicionals famílies, Elsa Artadi sempre és a les travesses, però ara hi ha una tercera via que apareix amb força: el conseller Jordi Puigneró. No genera oposició frontal a cap sector, és militant del PDECat però no de la Crida i, alhora, és un dels membres del Govern més alineats amb l’estratègia de confrontació amb l’Estat de Puigdemont.

Eleccions precipitades i Laura Borràs

L’ordenació de l’espai de JxCat pot quedar de nou interromput per una convocatòria precipitada d’eleccions. Si arran de la decisió del Tribunal Suprem de no suspendre la inhabilitació del president Quim Torra com a diputat, el Parlament, amb Roger Torrent al capdavant, el deixa sense escó, s’obrirà un abisme amb ERC. Torra decidirà llavors si anticipa eleccions o espera que sigui de nou el Suprem que confirmi (o no) la seva condemna. Una convocatòria de comicis abans de l’estiu situaria la líder al Congrés, Laura Borràs, com una de les opcions amb més números, ja que va sortir reforçada del 10-N. Borràs és una de les dirigents més properes a Torra i hi ha qui interpreta que si van units en l’ordenació de JxCat guanya pes l’avançament electoral. Ara bé, qui tindrà l’última paraula sobre el candidat serà Puigdemont, que, almenys simbòlicament, podria tornar a encapçalar la llista.

“Si comencem pels noms, ens equivocarem”, pronostica un alt dirigent de JxCat, que reclama parlar d’organització i estratègia del nou partit. La política catalana, però, deixa poc marge per al llarg termini.