Junquerisme sense Junqueras?
BarcelonaEn política no hi ha dues crisis iguals, però sí que hi ha partits més acostumats a patir-les que d'altres. ERC, per exemple, n’és un expert. Els republicans van patir crisis fortes a finals del 80, quan el mític Congrés de Lleida va enlairar Àngel Colom en detriment de Joan Hortalà, que es va escindir i acabaria a CDC; el 1996, quan Àngel Colom i Pilar Rahola també es van escindir per crear el PI (i també acabarien el primer a dins i la segona a l’òrbita de CDC), i en el període 2008-2011, quan Joan Puigcercós va arribar a la secretaria general en unes primàries on van concórrer fins a quatre candidatures i que van acabar amb la patacada electoral de 2010 i el posterior relleu en la figura d’Oriol Junqueras.
Si es mira bé, totes les crisis tenen en comú el debat sobre l’autonomia del partit respecte als dos projectes majoritaris de la Catalunya contemporània, el PSC i CiU (ara Junts). En aquest sentit, la crisi de 2010 és la que té més paral·lelismes amb l’actual, ja que es produeix per un mal resultat electoral després d’ocupar responsabilitats de Govern. De fet, històricament sembla com si l’electorat no premiï mai l’acció de govern d’Esquerra, sinó que sigui més aviat un partit catalitzador de canvis, però no de gestió. El 2010, després del segon tripartit, ERC va passar de 21 diputats a 10.
Sense faccions ideològiques
Però hi ha una gran diferència respecte a aquella crisi. I és que avui ERC no està dividida en diferents faccions ideològiques o sectors més o menys enfrontats, sinó que, fora dels dos extrems que representen, d’una banda Joan Tardà i de l’altra el Col·lectiu 1-O, tot el partit està cohesionat al voltant de les tesis que ha defensat el seu líder els darrers anys. Ningú qüestiona el gir pragmàtic post 1-O de Junqueras, la seva aposta per la negociació i per eixamplar la base defensant polítiques socials (un esquema que en realitat venia de Carod-Rovira, l’autèntic pare de la criatura, i després copiaria EH Bildu amb un èxit espectacular) per poder, algun dia sí, construir una majoria àmplia a favor del referèndum i la independència i amb suports dels sectors estratègics del país, cosa que no hi era el 2017.
Per tant, el que es planteja per part dels que li estan fent un pols és un projecte junquerista però sense Junqueras. Aquí es barregen arguments estratègics amb d'altres més de caràcter personal. L’estratègic és que, partint de la base que el Procés ha estat un fracàs, cal deixar anar llast (sobretot l'emocional de la presó i l'exili) i apartar de primera línia tothom que hi va estar involucrat. Però també hi ha crítiques a l’estil personal d’exercir el poder (o no exercir-lo) de Junqueras durant tot aquest temps. Avui és habitual sentir persones blasmant Junqueras quan fa no tant l’elogiaven com un gran líder. La política té aquestes coses.
A l’altre costat, el mateix Junqueras considera que, precisament com a protagonista de l’1-O i patidor en pròpia carn de les seves conseqüències (tres anys i mig de presó), és la millor persona per culminar aquesta transició i per no repetir els errors del passat. De fet, porta anys preparant-se per a aquest moment, havent agafat una certa distància amb la gestió del Govern (per a desesperació d’Aragonès i els seus), i recorrent el territori per veure’s amb tothom. Ara caldrà veure si en recull els fruits o l’onada de la patacada del 12-M li passa també per damunt. Tot apunta, però, que fins que els crítics/renovadors trobin un líder capaç de plantar-li cara, Junqueras no desistirà. Perquè, raonen, si ha de continuar el junquerisme, qui millor per encarnar-lo que el mateix Junqueras?
Això sí, guanyi qui guanyi, caldrà que ERC faci una autèntica relectura crítica del Procés i proposi un nou full de ruta adaptat al nou país que surt del 12-M. I si ho fa amb èxit, tard o d’hora Junts també haurà de seguir els seus passos.
