El junquerisme compleix 10 anys

BarcelonaAquest divendres fa 10 anys que va començar a caminar el junquerisme. Una dècada des d'aquella nit de dissabte en què Oriol Junqueras va guanyar les primàries a la presidència del partit amb un 92% dels suports i Marta Rovira era escollida secretària general amb el 90%. El mèrit d'aquestes votacions, però, va ser relatiu, ja que no tenien rival. Aquell dia les primàries importants, curiosament, eren unes altres que també se celebraven al mateix número del carrer Calàbria de Barcelona i que havien de decidir el candidat d'ERC a les eleccions al Congrés. Alfred Bosch, candidat de Junqueras, va obtenir el 65,8% de la confiança dels militants, mentre que la vella guàrdia del partit havia de començar a desfilar amb el 30,7% que va aconseguir Joan Ridao. La victòria de Bosch va ser el que realment va acabar de reforçar el nou líder d'Esquerra. El canvi de cicle estava servit.

No és cap secret que Junqueras va heretar una Esquerra Republicana en caiguda lliure electoral i fracturada internament en famílies polítiques mal avingudes. És menys conegut, explica un dels seus col·laboradors més propers d'aleshores, que es van arribar a plantejar que fos el mateix Junqueras qui disputés les primàries per ser candidat a Madrid per guanyar les dues votacions d'aquell 17 de setembre i oferir "un relat incontestable" sobre qui es posava al comandament. Però el nou president del partit ja era alcalde de Sant Vicenç dels Horts i eurodiputat i es va descartar. Al cap de dos mesos Bosch obtindria 3 diputats a Madrid i Junqueras respirava tranquil. Primera prova superada de les moltes més que vindrien. "Vam salvar els mobles", explica aquesta mateixa veu.

Una dècada després han canviat moltes coses. La fonamental, que Esquerra no només ha deixat de flirtejar amb el precipici electoral sinó que ostenta la presidència de la Generalitat amb Pere Aragonès. Però hi ha una qüestió que relliga el lideratge del Junqueras actual amb el de fa 10 anys: la possibilitat de centrar-se en el partit. El 2011, perquè Esquerra era un grup d'oposició sense cap responsabilitat governamental que havia d'intentar reconnectar com fos amb l'electorat. El 2021 perquè, inhabilitat per a càrrecs públics per la sentència de l'1-O, Junqueras ha decidit bolcar-se en el seu rol com a president de la formació.

La moral de la militància

Un dels seus nous –i a la vegada antics– papers és encarregar-se de mantenir "relacions fluides amb diferents actors socials i econòmics", expliquen des de la direcció d'ERC. En són testimoni les reunions amb els representants de Pimec, Comissions Obreres o la UGT de les últimes setmanes. Però també el rol de mantenir alta la moral de la tropa, uns militants d'Esquerra que no van tenir una Diada fàcil i van veure com alguns dels seus dirigents, entre ells Junqueras mateix, eren xiulats. "La nostra proposta és la millor. [...] Sentiu-vos orgullosos de ser qui som", va etzibar el president d'ERC en un acte amb els afiliats aquell mateix dia. "És un Oriol més desacomplexat, que va a totes", resumeix una veu republicana.

Tot això, combinat amb el repte, aquest sí que inèdit, de repartir-se un lideratge bicèfal amb el president de la Generalitat inspirat en el PNB, en què el líder del partit i el lehendakari no són la mateixa persona. "Hem anat al model PNB sense voler-ho. La vida ens ha portat fins aquí", resumeix un dels seus col·laboradors actuals. Un model que permet al líder republicà moure's sense haver d'estar pendent de les qüestions del dia a dia: "Quan estàs al Govern hi ha dies en què no pots ni pensar", diu la mateixa persona. Es compleix una dècada d'aquell dissabte a la nit del 17 de setembre. Tot ha canviat molt, però tampoc ha canviat tant.