Julio Rodríguez: “No es pot fer política a Espanya sense pensar en Catalunya”

Julio Rodríguez (Ourense, 1948) va ser militar de carrera i cap de l’estat major de la Defensa amb Carme Chacón de ministra. Ara és el secretari general de Podem a Madrid. A Mi patria es la gente (Península) explica la transició cap a la formació lila. L’anomenen “el general de Podem”. Quan va fer el salt a la política li deien “traïdor” al carrer. “Una anècdota”, recorda.

Assegura que el van fitxar per acabar amb la imatge de rastaflautes de la gent de Podem.

Sí, se’ls acusava d’immaduresa política. Però no em sento utilitzat. Creia i crec en el projecte.

Molta gent considera que un militar no pot ser d’esquerres.

Hauríem d’abandonar l’estereotip. Les forces armades surten de la societat civil, que és plural i diversa. Han de ser un reflex de la societat.

També diu al llibre que amb un passat ple d’alçaments, els militars van ser apartats de l’esfera pública a la Transició.

Això explica aquesta tendència d’associar les forces armades amb la dreta o l’extrema dreta. Crec que ja portem 40 anys de democràcia i les forces armades han demostrat ser servidors públics.

No va ser així l’any 1981...

Ara seria un acte il·legal. No existeix l’obediència cega. Cap militar pot cometre actes il·legals ni inconstitucionals. És responsabilitat individual. El desconeixement de la llei no te n’eximeix.

¿Hi va haver prou purgues a les forces armades?

Després del cop d’estat del 1981 es va intentar jutjar tots els còmplices. El ministre de Defensa, Alberto Oliart, va dir que si se’ls havia de jutjar tots es quedava sense exèrcit. Per tant, es van posar límits al procés. Els canvis de mentalitat són els més difícils i són els que s’han de fer. S’han de fer al sistema educatiu.

¿La policia i els militars poden tenir opinió política?

Tenen els mateixos drets que la resta de ciutadans. Una altra cosa és que per llei hagin de ser apartidistes. Però poden fer política, com tots els ciutadans. Som els ciutadans els que hem fer política, no la classe política.

Es defineix com un animal polític.

Sempre m’ha interessat la política. Tot i que només fos per exercir el meu vot amb responsabilitat em vaig interessar per tots els moviments polítics. La curiositat em va dur fins a Podem, que aportava aire fresc i abandonava alguns costums de la vella política.

¿No era més fàcil intentar canviar les forces armades des de dins?

No és tan fàcil. Sempre hi ha un cert corporativisme i una reticència al canvi. Fa falta un moviment des de dins, però també una direcció política com la de la Transició i un lideratge polític.

Què va pensar quan la ministra Cospedal va dir que l’exèrcit estava preparat per actuar a Catalunya?

Igual que les armes, les paraules les carrega el dimoni. ¿A què treia cap aquell missatge?

Es defineix com a antimilitarista.

Soc contrari a fer servir l’instrument militar com a primer recurs, com tots els ciutadans. Molta gent associa l’antimilitarisme a ser contrari a les forces armades. Això no ho soc. Crec que l’instrument militar és l’últim recurs, quan ha fracassat la política.

Podem pot ser un partit de govern?

És un partit de govern, ho estem demostrant als ajuntaments del canvi. Gestionem ciutats importants com Madrid, Barcelona, Saragossa i Santiago. Potser vam voler créixer massa de pressa i és una cursa de fons, però les enquestes mostren que és un partit consolidat.

La militància ha donat suport a la continuïtat d’Iglesias i Montero després de la compra del xalet... Han sigut objecte d’una persecució mediàtica sense precedents i crec que en el fons l’objectiu que hi havia era destruir una opció política de canvi.

¿Iglesias ha sigut víctima de les seves declaracions anteriors?

És legítim pensar-ho. Però ara ha donat la cara davant els que el van escollir per al càrrec. És el que ha de fer un líder polític.

Diu que la seva pàtria és la gent. Què en pensa de Catalunya?

Hi ha un conflicte polític a Catalunya. Nosaltres no som independentistes, i volem un projecte de país en què Catalunya s’hi senti integrada. Volem que vulgui pertànyer a Espanya i que Espanya vulgui tenir Catalunya integrada. Això passa per fer política, no per mesures judicials, intimidatòries.

¿Creu que s’ha acabat l’estat de les autonomies?

Ha entrat en una crisi molt evident. El conflicte de Catalunya n’és un clar exemple. S’ha d’obrir el debat. Escollir un projecte de país en el qual ens sentim tots integrats.

¿La resta d’Espanya està preparada per a aquest projecte? A Catalunya el 80% estan a favor del dret a decidir.

El conflicte de Catalunya afecta Catalunya i la resta d’Espanya. No es pot fer política a la resta d’Espanya sense pensar en Catalunya. No s’està fent política d’Estat.