La judicialització del Procés precipita el relleu dels lideratges
L’amenaça de presó i d’inhabilitacions accelera els canvis de noms en les posicions de poder
BarcelonaJordi Pujol va ser president de la Generalitat amb 50 anys. Pasqual Maragall, amb 63. José Montilla, amb 51. Artur Mas, amb 55. Tots ells hi van arribar després d’una àmplia experiència en diferents àmbits de la política, des de l’antifranquisme de Pujol al món municipal de Maragall o Montilla, o l’administració catalana i el partit en el cas de Mas.
El procés sobiranista, però, ha activat una agenda judicial que amenaça de curtcircuitar el relleu natural dels lideratges en els partits independentistes. Una generació sencera de polítics ara es veuen obligats a passar a la reserva, o a conviure amb l’espasa de Dàmocles d’una possible inhabilitació o condemna de presó just en el moment que aspiraven a les màximes responsabilitats. És el cas de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, però també de Carles Mundó, Jordi Turull, Josep Rull, Joaquim Forn, Raül Romeva, Meritxell Borràs, Toni Comín, Meritxell Serret, Carme Forcadell, Anna Gabriel, etc.
Tot plegat, una acceleració dels tempos que ha esborrat del mapa polític català la figura del delfí. Carles Puigdemont va arribar in extremis a la Generalitat sense haver sortit mai a les travesses i ara ha de fer un pas al costat en favor d’un Jordi Sànchez sense carnet de partit. En cas que l’expresident de l’ANC, ara a la presó de Soto del Real, no pugui ser investit, el pronòstic és que l’aspirant a liderar la Generalitat sigui Jordi Turull i, si aquest acaba sent inhabilitat, Elsa Artadi podria arribar a presidir el Govern amb només 42 anys i sense haver ocupat mai fins ara càrrecs de primera línia.
El més pròxim a una successió habitual que s’ha albirat en els últims anys a Catalunya haurà sigut la de Marta Rovira en lloc d’Oriol Junqueras, però la velocitat a què es cremen etapes ha fet que la secretària general d’ERC hagi quedat en un segon pla -i sota el risc de ser inhabilitada pròximament- abans fins i tot de tenir l’oportunitat de rellevar el president dels republicans. Rovira, de fet, forma part d’un segon grup de polítics implicats en causes judicials, però que aspiren a sortir-ne indemnes o amb condemnes menors. Un grup que haurà d’aprendre a gestionar aquesta situació incerta i que està integrat per noms com el de la mateixa Rovira, Marta Pascal o, fins i tot, Santi Vila -que aquests dies no amaga les ganes de seguir participant en política-. Tres exemples que, en funció de com es resolgui el judici del Procés, poden veure molt condicionada la seva trajectòria política. En una situació diferent està Neus Munté, que va passar de ser una habitual en les travesses de presidenciables a quedar en un segon pla arran de la seva sortida del Govern al juliol, i que ara opta a liderar la candidatura del PDECat a la ciutat de Barcelona.
Menció a part mereixen els dirigents de la CUP, ja que la filosofia de la formació -contrària a l’acumulació de mandats- incentiva el relleu constant de lideratges. Així, diputats que en moments determinats han agafat pes polític, com Anna Gabriel, David Fernàndez, Quim Arrufat i Mireia Boya, de seguida deixen pas a una nova fornada de parlamentaris cupaires. Un canvi de noms que encara s’ha accelerat més a causa de la compressió de les últimes tres legislatures al Parlament, totes liquidades abans d’hora.
Canvi de cicle amb el tripartit
Més enllà dels relleus que es propiciaran com a conseqüència del procés judicial contra les cúpules dels partits independentistes, els experts consultats per l’ARA apunten que hi ha també un canvi de fons en el sistema de partits a Catalunya que ha fet emergir noves cares. De fet, el director de la càtedra de lideratges d’Esade, Àngel Castiñeira, situa l’inici d’aquest canvi de cicle pel que fa als lideratges en el primer tripartit (2003), ja que des d’aquell moment els polítics que portaven una llarga trajectòria al capdavant de les institucions han acabat marxant-ne en pocs anys. Fa referència a Pasqual Maragall, José Montilla, Joan Puigcercós o Carod-Rovira. “És l’inici d’un canvi col·lectiu”, afirma. A partir d’allà, no només es va començar a dirimir l’encaix entre Catalunya i Espanya -opina-, sinó també els canvis d’hegemonia dins el sistema de partits i de correlació de forces, que han repercutit sobre els lideratges.
La professora de ciències polítiques de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) Tània Verge afegeix que aquests fenòmens no només han fet emergir nous lideratges, sinó que també han beneficiat la “diversitat de perfils”, amb la presència de més dones, de més joves i de representants de la recent immigració. Verge, però, creu que l’efecte del Procés ha sigut clau: “Ha sacsejat gairebé tots els partits i quan els projectes es modifiquen els lideratges també han de canviar”. Una observació que també fa Castiñeira, que remarca que en el cas català l’ensorrament del bipartidisme de CiU i el PSC ha derivat en nous partits que dirigeixen de manera “compartida” l’activitat política.
Tots dos situen la causa judicial com un factor extern que accelerarà tot aquest procés de relleu ja activat. Castiñeira creu que la instrucció contra l’independentisme pot escapçar part de les cúpules dels partits, però també provocarà que hi hagi noves figures al capdavant del moviment. Posa l’exemple, en el seu moment, dels Jordis quan Muriel Casals i Carme Forcadell van deixar les presidències d’Òmnium i l’ANC. Verge creu que arran del Procés els lideratges s’han fet més col·lectius i hi ha gent suficient per agafar el relleu si les inhabilitacions arriben. “Qui imposa aquesta causa general no ha entès que l’aplica contra un moviment”, conclou.
