Dotze al·legats per apel·lar a la responsabilitat històrica del tribunal

MadridCinquanta-dues sessions de judici en quatre mesos. Un exvicepresident del Govern, una expresidenta del Parlament, cinc exconsellers i dos líders de la societat civil que porten entre 400 i 600 dies entre reixes. Tres exconsellers més processats i peticions de condemna per part de la Fiscalia que s’enfilen fins als 25 anys de presó. I, en joc, la definició jurídica del Procés: ¿una mobilització de dos milions de persones a les urnes l’1 d’octubre del 2017 embrutada per les càrregues policials?, ¿un alçament violent orquestrat pel Govern, el Parlament, les entitats civils i amb el vistiplau dels Mossos?, ¿o ni una cosa ni l’altra? El judici al Procés no és un judici qualsevol, i la sentència que se’n desprengui tampoc ho serà. Més enllà del relat jurídic, de l’encaix que trobin o no els magistrats dels fets en el Codi Penal i d’una possible redefinició dels delictes, el dictamen dels set magistrats que conformen la sala segona del Tribunal Suprem transcendirà els murs de la institució i marcarà un punt d’inflexió en la democràcia catalana i espanyola. A l’espera, dimecres milers de catalans ja van sortir al per reivindicar l’1-O.

Per això dimecres bona part dels acusats van apel·lar a la responsabilitat dels magistrats a l’hora de buscar una sortida que la política, asseguraven, no ha estat capaç de trobar. Ho feien Raül Romeva i Jordi Sànchez quan recordaven que el judici era una “oportunitat” per tornar les coses al seu lloc: “Al terreny de la política”, va dir Oriol Junqueras. “No m’agradaria estar en la seva pell. Tenen la responsabilitat de no agreujar un conflicte polític”, va valorar Sànchez. Hi insistia Jordi Turull quan explicava que “pel bé de tots” caldria convertir la sentència en una resposta que “permeti seguir avançant”, o Santi Vila, que esperava que la sentència fos part de la solució “i no de l’agreujament del problema”.

Una altra cara d’aquesta causa, però, és la transcendència respecte a l’exercici de drets fonamentals. “Les generacions que venen depenen de la seva sentència. No és la meva llibertat, és la de tots”, deia Dolors Bassa. “De la sentència d’aquest judici en depèn la qualitat democràtica de l’Estat”, reblava Jordi Cuixart. Encara van anar més enllà altres processats, com ara Josep Rull, que parlava fins i tot d’una concepció de valors en joc. Sànchez va enaltir la “solidaritat” irreversible que ha generat en el poble català la presó provisional i Joaquim Forn va mostrar el seu rebuig a la “intolerància”.

Crítiques a la Fiscalia

Tot i que la Fiscalia va insistir en negar l’existència d’un judici polític en el seu informe final, els dotze processats van voler remarcar el biaix ideològic que consideren que les acusacions han abocat a la causa, especialment en el cas del ministeri públic, la figura que defensa “l’interès general”, recordava l’exconseller d’Interior. Romeva assegurava que les acusacions “havien volgut construir una imatge d’odi irracional contra Espanya”, Cuixart els acusava de “buscar enemics” i carregava especialment contra la presència de “l’extrema dreta i el feixisme acusant els demòcrates”, en referència a l’acusació popular exercida per Vox. Carme Forcadell els retreia que no haguessin fet cas de les proves. “Sembla que aquests quatre mesos de judici no hagin servit per a res”, lamentava.

Els nou presos van reclamar la seva llibertat i fins i tot els tres exconsellers que no són a la presó, Meritxell Borràs, Carles Mundó i Santi Vila, van instar el tribunal en aquest sentit. La defensa de Cuixart també ho havia fet mitjançant un escrit, malgrat que ahir el president d’Òmnium va insistir que el seu objectiu no és sortir de la presó. “Em reafirmo en tot el que vaig fer i ho tornarem a fer. Catalans i catalanes, mobilització permanent i pacífica i que no defalleixi”, va dir en català. Va ser el discurs més explícit a l’hora de no mostrar penediment pels fets, però tots els acusats van refermar la legitimitat de l’1-O. Amb tot, Junqueras i Forn van admetre que havien pogut cometre algun error.

Malgrat el protagonisme indiscutible dels al·legats polítics dels acusats, en la jornada d’ahir també hi va haver un espai per a la discussió jurídica amb els informes finals de les defenses que quedaven per exposar. Qui es va centrar en el delicte de rebel·lió va ser Mariano Bergés, advocat de Dolors Bassa, que va mirar de desmuntar el “relat artificiós” de la Fiscalia al voltant de la violència. L’argument principal va ser que l’Estat ni es va plantejar aplicar l’estat de setge ni tampoc recórrer al poder militar per sufocar l’independentisme, unes mesures que va considerar un “barem fonamental per calibrar l’existència d’un veritable alçament rebel”. Va rebutjar així el “llenguatge propi que la Fiscalia ha incorporat” en aquesta causa per crear un delicte de rebel·lió basat en una “violència normativa”, referenciada en les lleis de desconnexió del 6 i 7 de setembre i una DUI sense efectes jurídics.

Les defenses també han enriquit el vocabulari judicial i ahir se’n va encarregar Judit Gené, advocada de Meritxell Borràs, que es va agafar a la “rebel·lió postmoderna” encunyada per Xavier Melero i va recriminar l’acusació d’una “malversació postmoderna” en la qual “no importa si s’ha pagat o quan s’ha acordat una despesa”. També va rebatre aquest delicte Joan Segarra, advocat de Santi Vila, la peça discordant del Govern de Puigdemont la tardor de 2017. El lletrat va avisar que l’exconseller no va entrar a les llistes de JxSí perquè no compartia la via unilateral, un argument que contradiu el relat de la resta d’acusats, que en tot moment han assegurat que la solució pactada era la prioritat.

Fos com fos el 2017, amb la càrrega de la repressió a l’esquena i mentre Torra busca una resposta unitària a la sentència, un dels missatges dels acusats en la seva última intervenció va pivotar al voltant del diàleg i l’entesa. La política catalana espera la resolució del Tribunal Suprem per decidir el seu futur, i abans que això no passi, nou artífexs del referèndum aspiren a conèixer la sentència fora de la presó.