Entre el judici i les eleccions, un 2019 de vertigen

BarcelonaL’any 2018, la presó; el 2019, el judici. Si l’any passat va estar marcat políticament per l’empresonament preventiu de nou dirigents independentistes -alguns sense llibertat des de finals del 2017-, el protagonisme del curs que tot just comença serà per al judici sobre l’1-O, que arrencarà a finals de gener al Tribunal Suprem. Una macrocausa que ja condiciona el futur polític de Catalunya i en què els principals dirigents independentistes -excepte aquells que van optar per l’exili- s’enfronten a penes de fins a 25 anys pels delictes de rebel·lió, malversació i desobediència.

Les derivades d’aquesta cita són moltes i no només afecten el futur de la política catalana -pendent de com respon a una possible sentència condemnatòria-. També està en joc l’estabilitat de l’Estat. Tant ERC com el PDECat, que van avalar la moció de censura contra Mariano Rajoy i van permetre a Pedro Sánchez convertir-se en el nou president espanyol, ja han advertit que sense una sortida política al conflicte no avalaran els pressupostos estatals, ideixaran a la corda fluixa un Sánchez que podria acabar convocant eleccions anticipades aquest mateix any. El 2019 també hi haurà eleccions municipals i europees, i promet ser, un cop més, un any de vertigen.

Judici als presos polítics

Mobilització permanent al carrer a l’espera de la sentència

Tot i que encara no s’ha tancat la data, a finals de gener es preveu l’inici del judici contra els presos polítics, que l’independentisme vol aprofitar per denunciar la “involució democràtica” de l’Estat i la “manca de separació de poders”, tornant així a activar el carrer. Durant mesos, les sessions del tribunal -matí i tarda durant quatre dies a la setmana- condicionaran el dia a dia, tot i que no serà fins a l’estiu -un cop s’hagin celebrat les eleccions autonòmiques i municipals- que s’espera una sentència que, en funció de com sigui, pot alterar-ho tot. Tota sentència que no passi per l’absolució dels encausats tindrà conseqüències polítiques a Catalunya. Allunyada la hipòtesi d’una convocatòria electoral després de la sentència -Quim Torra va dir que seria “irresponsable”-, el president de la Generalitat ha insistit tanmateix diversos cops que aquest serà un dels “ momentums ” si les sentències són “absolutament inacceptables i intolerables. El portaveu d’ERC al Congrés, Joan Tardà, també ha avisat Sánchez en més d’una ocasió que si finalment hi ha una condemna de “decennis de presó”, la reacció serà molt més gran que les anteriors manifestacions i accions de l’independentisme.

Aquestes mobilitzacions es volen potenciar també des de la CUP i la resta d’organitzacions de l’esquerra independentista, com Arran o el SEPC. El dubte rau, però, en quina serà la conseqüència d’aquesta possible mobilització. Més enllà de les conseqüències polítiques de la sentència, el pas posterior a la sentència del Suprem serà, segur, portar la batalla judicial a Europa, on l’independentisme confia deixar en evidència totes les irregularitats que al seu parer ha tingut el procediment judicial contra l’1-O al Tribunal Suprem.

El diàleg Generalitat-Estat

Els governs català i espanyol exploraran els límits de l’acord

Malgrat tot, la Generalitat i l’Estat tenen previst continuar explorant la via del diàleg durant aquest 2019. Després de veure’s les cares a Barcelona el 20 de desembre -on van emetre un comunicat conjunt que admetia l’existència del conflicte i emplaçava a buscar una solució-, els executius català i espanyol tenen previst tornar-se a trobar al gener -i més endavant- per donar forma a aquests “espais de diàleg”. Tot i la negativa del govern socialista a acceptar el referèndum acordat que demana la Generalitat, els dos governs continuaran parlant, doncs, durant aquest any per explorar quins són els límits d’un diàleg que tots dos reclamen que sigui “efectiu” i que vagi més enllà de les declaracions de bones intencions.

Negociació dels pressupostos

El futur dels comptes estatals, catalans i de Barcelona

El diàleg entre executius es posarà a prova també amb les negociacions dels pressupostos. Unes negociacions que seran a tres bandes, ja que estan pendents de resoldre tant els comptes de l’Estat com els de la Generalitat i els de l’Ajuntament de Barcelona. A Madrid, l’acord a què van arribar el PSOE i Podem l’11 d’octubre necessita l’aval de les formacions independentistes per tirar endavant. Tot i que per ara el PDECat i ERC han donat suport al sostre de despesa de Sánchez i s’han obert a permetre que els comptes puguin ser debatuts al Congrés, el president Torra ja ha avisat que l’independentisme no aprovarà als pressupostos mentre hi hagi dirigents a la presó pels fets de l’1-O.

Tampoc ho té fàcil el Govern per validar els seus pressupostos. Amb el rebuig de la CUP i el PSC a secundar-los, l’única opció és buscar el suport dels comuns. Per ara, però, les posicions són força allunyades. Catalunya en Comú reclama una reforma fiscal progressiva -amb retocs al tram autonòmic de l’IRPF i a l’impost de successions, i fiscalitat verda- que l’executiu català no té previst atendre en la seva totalitat. “Estem molt lluny de revertir les retallades”, va avisar recentment al Parlament David Cid, portaveu d’economia dels comuns. La tercera pista de la negociació pressupostària és l’Ajuntament de Barcelona, on l’alcaldessa Ada Colau necessita el suport dels independentistes per tirar endavant els comptes, tot i que ja ha mostrat la seva predisposició a prorrogar-los si no hi ha pacte.

Eleccions del 26 de maig

La incògnita de Vox i la prova de foc per a Pedro Sánchez

Més enllà del judici, la principal cita política del 2019 serà el 26 de maig, amb la celebració d’eleccions municipals -que coincidiran amb les autonòmiques a bona part de l’Estat- i europees. Els comicis determinaran si l’extrema dreta ha vingut per quedar-se després del desembarcament de Vox a Andalusia amb 12 diputats. La formació liderada per Santiago Abascal mirarà de capitalitzar el vot antiindependentista i antiimigració en molts municipis i autonomies, i també fer el salt a Europa aprofitant la presència de nombrosos partits xenòfobs al Parlament Europeu.

La cita amb les eleccions serà una revàlida també per a Pedro Sánchez, que haurà de comprovar si el revés andalús va ser un fet aïllat o si constituïa un avís que la seva estratègia de distensió amb l’independentisme li pot passar factura a la resta de l’Estat. Esvaïts els cants de sirena que l’animaven a convocar eleccions generals el mateix 26 de maig, un mal resultat a les municipals i europees podria deixar tocat de mort un president del govern espanyol que ja passa per una situació delicada com a conseqüència de la seva fràgil aritmètica parlamentària.

En clau catalana, totes les mirades estaran posades a Barcelona, on es viurà la principal batalla de les municipals. Molts partits han buscat candidats de renom, com l’ex primer ministre francès Manuel Valls (Cs) o l’exconseller Ernest Maragall (ERC), per millorar les seves expectatives electorals i plantar cara a Colau, que buscarà revalidar l’alcaldia reivindicant l’agenda social que ha portat a terme. A l’espera de saber quin és el candidat de l’espai de Junts per Catalunya i el PDECat, els partits independentistes arriben un cop més dividits a aquests comicis i ho fan, a més, amb una nova candidatura independent, auspiciada per l’ANC, que liderarà el filòsof Jordi Graupera. L’activista ja ha deixat clar que no la pensa retirar, però que s’obre a pactes postelectorals per impedir que els comuns es mantinguin al capdavant del consistori o que Valls se’l faci seu.

L’espai independentista

El naixement de la Crida i la seva relació amb el PDECat

El 2019 també haurà de servir per acabar de reconfigurar l’espai independentista, sacsejat a fons pels anys del Procés. Una de les peces clau serà la Crida, que el 26 de gener preveu celebrar el seu congrés constituent i que aspira a esdevenir una força central capaç d’aglutinar totes les sensibilitats de l’independentisme. ERC i la CUP ja han rebutjat sumar-se al projecte que impulsen principalment Carles Puigdemont, Jordi Sànchez i Quim Torra, i queda veure quina relació hi manté finalment el PDECat.