Joves i política: un divorci irreversible?

BarcelonaUna de les darreres enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) mostra que els joves d’entre 18 i 24 anys són amb diferència els que menys interès mostren per la política. Només el 41,7% diuen que els interessa molt o bastant. Per què existeix aquest distanciament? Passen els joves de la política? L’ARA ha reunit set nois i noies perquè siguin ells mateixos els que expliquin com viuen la seva relació amb un món que a vegades senten que no parla per a ells. En un debat –joves i política– on és fàcil caure en els prejudicis, la conversa avança reforçant-ne algun i desmuntant-ne molts.

Per trencar el gel se’ls planteja un joc. D’entre una desena de targetes, cadascú ha de triar la que el representa més. S’hi poden llegir frases com "No crec que manifestar-se serveixi de res", "M’informo sovint sobre política", "En parlo sovint amb els amics" o "No me’n refio, dels polítics" (una de les que tenen més èxit). Abans que el prejudici voli, cal subratllar que l’altra targeta més popular és "Em sento representat pels polítics". A partir d’aquí, són ells els que prenen la paraula.

“Sento que no em parlen a mi”

“Veient vídeos de política, sento que no m’estan parlant a mi”, lamenta la Laia (19 anys), que és una de les que mostren més desconfiança envers la política institucional juntament amb l’Alan (22) i la Clàudia (19). Tots dos admeten que no se’n refien, dels polítics, perquè creuen que sempre es mouen per interessos ocults i amb l’únic objectiu d’aconseguir vots. Els rebat el Carlo (21), que considera que “el més fàcil és dir que no ens representen o no ens interessa la política”, mentre subratlla que “tot el que fem a la vida és política”. La Diana (24) i l’Ayoub (28) s’apunten a l’equip dels que sí que s'hi senten representats. L’Ainhoa (21) forma part, en canvi, dels joves que prefereixen no parlar de política perquè sent que no l’entén.

Malgrat la disparitat d’opinions i l’escepticisme d’alguns, la resposta és gairebé unànime quan se’ls pregunta si votaran a les pròximes eleccions. Només la Diana, que va venir sola de Colòmbia amb 19 anys i que encara no té papers, no votarà perquè no podrà. La resta ho tenen clar: hi aniran. La majoria, això sí, votaran a la contra. “Al final tries el menys dolent. Jo voto perquè no guanyi la ultradreta”, confessa la Laia. “Fan por”, intervé l’Ayoub, que reivindica que els migrants són “la riquesa del país”. Entre els votants de Vox, però, també hi ha molts joves. Tots admeten que tenen amics que voten la ultradreta, però ho atribueixen a la “ignorància”, la “malícia” o al fet de ser de classe “molt privilegiada”. Un cop més, el Carlo fa de contrapunt: qüestiona que es pugui parlar de desinformació i convida a reflexionar sobre per què hi ha una part de la societat que se sent representada per aquest partit.

Acaben de parlar de la ignorància com un factor determinant per decidir el vot. Com s’informen ells? Aquesta és una de les principals diferències generacionals, i té un pes clau en la configuració de la política del demà. Admeten que les xarxes, sobretot Twitter i TikTok, tenen un pes decisiu en la seva dieta informativa. Vídeos curts que intenten explicar-te de forma senzilla problemes complexos. Una recepta aparentment ideal en un món accelerat on cada cop tens menys temps, però que entranya riscos. El Carlo alerta del risc de la radicalització si només veus el que vols sentir. L’Ainhoa, però, apunta que també quan tries un diari o un altre decideixes des de quin punt de vista se t’informa. L’Alan subratlla un altre inconvenient de les xarxes: la toxicitat del debat: “Informant-me per Twitter m’estava fent perdre les ganes de viure”.

Precisament el paper de les xarxes i la sobreexposició ha fet que la generació més jove hagi de conviure sovint amb l’etiqueta de narcisista. Un prejudici que a vegades s’ha utilitzat com a explicació per la seva distància envers la política. “Es pensen que som uns mandrosos que no fem res, però el 40% dels joves tenim ansietat”, exposa la Laia, mentre la Clàudia remarca que no els interessa la política institucional però sí els moviments socials. La població més jove ha estat capital en algunes de les marxes més importants dels últims anys, com ara la climàtica, la feminista o, fins i tot, la resposta a la sentència del Procés.

Però serveix de res protestar? També aquí alguns són més optimistes que d’altres i es mouen entre el “No podem fer res que els afecti” de la Laia al clam de la Diana “Si nosaltres no alcem la veu, qui ho farà?” L’Alan afegeix un element més al debat: “Sense violència no s’aconsegueix res. Si no, mira a França”, apunta just abans de subratllar entre rialles que ell en cap cas és violent. Però l’envit està llançat, i la Clàudia respon: “Amb la violència perds totes les raons”. El Carlo conclou que sí que canvien coses i que en els últims anys s’han aconseguit molts progressos socials.

Una de les lloses que més pesa entre el jovent i que explica en part la seva desafecció és la falta d’expectatives que suposa sovint la precarietat laboral o la dificultat d’accés a l’habitatge. Si tinguessin un superpoder, què canviarien? La Clàudia ho té clar: eliminaria l'opressió contra les dones o els homosexuals. L’Ayoub, que defensa que hi ha prou recursos perquè el món sigui sostenible, aposta per avançar en les renovables. L’Alan reclama transport públic digne. I la Diana, que explica que per la seva situació irregular no pot sortir del país i fa cinc anys que no veu la seva família a Cali, demana poder viatjar.

I el futur? Hi confien? Els preocupa la deriva del món amb conflictes creixents i escassetat de recursos, però tenen esperança en el seu demà. La Clàudia aspira a guanyar-se bé la vida com a enginyera, mentre que la Laia, l’Alan i l’Ainhoa –projectes d’arqueòloga, actor i educadora social– preveuen més dificultats. “Jo, si tinc una feina i puc menjar bé, en tinc prou”, respon l’Ayoub. “Confio en mi per aconseguir-me un futur”, diu la Diana, que acaba d’explicar que treballa unes 12 hores al dia (més extres el cap de setmana) i guanya uns 600 euros al mes. “Jo, que he pogut fer el que he volgut amb la meva vida, hi he de confiar per obligació”, conclou el Carlo.