Josep Verde i Aldea, artífex de la unificació socialista

BarcelonaEl socialisme català diu adeu a un dels seus referents històrics. Josep Verde i Aldea (Granollers, 1928), ex secretari general del PSC-Reagrupament i un dels artífexs de la fundació del PSC, va morir dilluns a Barcelona, als 88 anys i amb una dilatada trajectòria política a nivell català, estatal i europeu. Tot un “referent de l’esquerra catalana”, tal com ahir el va qualificar l’executiva del PSC.

Doctor en dret per les universitats de Barcelona i Luxemburg, va exercir de professor d’anglès i francès a la seva ciutat natal, on també va ser conservador del museu municipal i va participar activament en diverses entitats. De tradició socialcristiana, va liderar el PSC-Reagrupament al costat de Josep Pallach i Heribert Barrera. Amb la mort del primer (gener del 1977) va passar a encapçalar el partit, un paper que ell no havia escollit però que el va portar a comandar, un any després, la unió amb el PSC-Congrés i la Federació Catalana del PSOE: el naixement del PSC.

Partidaris i detractors de l’operació que va suposar l’aliança amb el socialisme espanyol reconeixen la vàlua humana i política d’Aldea, que a les primeres eleccions democràtiques va formar part de la candidatura Pacte Democràtic de Catalunya, amb Jordi Pujol (CDC) i Ramon Trias Fargas (Esquerra Democràtica). Membre de la Comissió dels Vint que va redactar l’avantprojecte d’Estatut d’Autonomia del 1979, fins al 1982 va ser diputat al Congrés, on també va ocupar una de les vicepresidències. Europeista convençut, va exercir el mateix càrrec al Parlament Europeu, on va ser diputat entre el 1986 i el 1999. Abans havia sigut membre, durant set anys, del Consell d’Europa.

La seva carrera política el va fer mereixedor de la Medalla de la Ciutat de Granollers l’any 2005 i de la Creu de Sant Jordi el 2011, que li va entregar el govern d’Artur Mas. Tot i ser un catalanista declarat, va recelar de la redacció de l’Estatut del 2006. En una entrevista al Butlletí Municipal de Granollers el juliol del 2011, criticava que l’Estatut s’hagués redactat “com si ja fóssim un estat” i considerava que la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 reconeixia molt bé la llengua catalana i els símbols nacionals. “Si la llegeixes [la sentència], no n’hi ha per tant”.