Josep Piqué i José Montilla: els dos ministres que ho van deixar per ser candidats a la Generalitat

BarcelonaEl PSC va protagonitzar una sacsejada del tauler polític abans d’acabar l’any quan va anunciar que serà el ministre de Sanitat, Salvador Illa, i no Miquel Iceta, el seu cap de llista el 14 de febrer. Illa saltarà del govern espanyol i es convertirà en presidenciable a la Generalitat. Però no és el primer cop que hi ha un moviment d’aquestes característiques a Catalunya. N’hi ha dos precedents, un al PP i un altre a les mateixes files socialistes: el popular Josep Piqué, primer, i després José Montilla al PSC, van deixar de ser ministres per ser caps de llista en unes eleccions catalanes. I, en el cas de Montilla, per arribar a la presidència la Generalitat. Ara bé, a diferència del que pretén fer Illa, que ha dit que deixarà Sanitat quan comenci la campanya electoral, van abandonar prèviament Madrid: Piqué va renunciar al ministeri abans que Jordi Pujol convoqués, per últim cop, eleccions el 2003 i Montilla ho va fer pocs dies després que Pasqual Maragall signés el decret dels comicis de la tardor del 2006.

Josep Piqué va aterrar al govern espanyol amb la victòria de José María Aznar l’any 1996 com a ministre d’Indústria i, en els comicis posteriors, els de la majoria absoluta, va convertir-se primer en el titular d’Afers Exteriors (2000) i després en el de Ciència i Tecnologia (2002). Abans que Jordi Pujol posés fi a la seva última legislatura el 2003 -en el discurs de l’Onze de Setembre va anunciar les eleccions per al 16 de novembre-, Piqué va abandonar el govern espanyol el 30 d’agost i el 7 de setembre va ser proclamat oficialment candidat. Amb aquella aposta, el PP buscava aglutinar el votant moderat aprofitant l’adeu de Pujol i també esgarrapar vots al PSC, que presentava per segon cop Maragall. Piqué va obtenir 15 diputats, tres més que en les eleccions anteriors amb Alberto Fernández Díaz.

De ministre a president

Tres anys més tard del salt de Piqué a la política catalana es va repetir el mateix esquema al PSC. Maragall, després de la convulsa legislatura de la reforma de l’Estatut, va anunciar que no repetiria de candidat del PSC i el seu relleu va ser el llavors primer secretari del partit i ministre d’Indústria, José Montilla. L’exalcalde de Cornellà va estar flirtejant amb la idea de ser el candidat del PSC durant tot l’estiu del 2006, però no va ser fins abans de la Diada de l’Onze de Setembre, quan feia pocs dies que Maragall havia convocat les eleccions per a l’1 de novembre, que va abandonar el ministeri del govern de José Luís Rodríguez Zapatero.

La llista del PSC pilotada per Montilla va aconseguir la segona posició a les eleccions amb 37 escons (cinc menys que Maragall). Ara bé, va ser suficient perquè la suma amb ERC (21) i ICV-EUiA (12) superessin els 48 escons de la CiU d’Artur Mas i reeditessin el tripartit. Quinze anys després, els socialistes han repetit la jugada de posar un ministre com a presidenciable a Catalunya, però afirmen per activa i per passiva que no pactaran amb els republicans.