Josep Espar o la indústria patriòtica
BarcelonaJosep Espar Ticó ha mort als 94 anys deixant un llegat encara més llarg i ampli que la seva vida: tot just ha fet dos anys el dia 18, la Universitat Catalana d’Estiu encara el va reconèixer amb el premi Canigó. El va rebre amb un llaç groc, com dient el que em va dir quan amb els seus protagonistes vam rememorar in situ amb finalitats periodístiques –la reconstrucció d’un “crim”– el vint-i-cinquè aniversari dels Fets del Palau: “Ho tornaríem a fer”, ara conjugat en un present de l’indicatiu que es reclama d’un present històric.
El 19 de maig del 1960, un grup de catalanistes molt ben estructurat va organitzar una sonada –en puritat– protesta contra la dictadura. En un homenatge a Joan Maragall, al Palau de la Música, cantarien El cant de la senyera, que, amb lletra del poeta i música del mestre Millet, havia esdevingut himne substitutori d’Els segadors, prohibit. Però resulta que aquell dia, policíacament un dia d’autos, també havien prohibit El cant de la senyera. Ramon Batlle i Agustí Mariné van imprimir la lletra amb un ciclostil manual, es va repartir a les portes del Palau i a l’últim moment la van llançar des del galliner, i Josep Espar, amb la seva envergadura de veu, es va aixecar –els himnes s’entonen dempeus– i va arrencar a cantar. I amb la seva envergadura corporal va neutralitzar dos agents de la Brigada Social que es van abraonar contra ell.
Josep Espar militava en el grup CC, sigles de Crist Catalunya / Cristians Catalans, que tenia entre els líders més joves Jordi Pujol i que va aconseguir carregar-se tot un director de La Vanguardia per haver insultat escatològicament els catalans. I no era qualsevol director, era Luis de Galinsoga, biògraf del “centinela de Occidente” Francisco Franco, un feixista de cap a peus. Amb els anys, un grup d’aquells “CC” posarien una “D” entremig i fundarien Convergència Democràtica de Catalunya, i amb aquestes sigles unides a les històriques d’Unió Democràtica, governarien Catalunya i aixecarien el país durant prop d’un quart de segle.
Era el “fer país” imprescindible abans de “fer política”, els lemes del president Pujol quan era un resistent antifranquista que, lluitant amb aquella colla per les llibertats democràtiques i nacionals, va acabar torturat a la Via Laietana i empresonat a Saragossa. Josep Espar Ticó, gran amic seu, va ser una peça cabdal d’aquella indústria patriòtica, que, com a metàfora del país, sorgia del comerç que la finançava, en el seu cas, la pelleteria La Sibèria del xamfrà Gran Via - rambla de Catalunya.
Edigsa, Ona i l''Avui'
Aquella indústria havia de ser necessàriament cultural, perquè la cultura és el gran mantenidor de les nacions cultes en cerca d'estat. Espar va ser al capdavant de l’empresa discogràfica Edigsa, de la llibreria Ona i del diari Avui.
Edigsa es va fundar l’any 1961, amb un consell d’administració, presidit per Espar, a partir d’amistats personals i fidelitats al país. Cent vint accionistes de 500 pessetes el títol, seixanta mil pessetes de capital inicial. Entre ells, amb càrrecs directius, Salvador Casanova, Francesc Vila-Abadal i Claudi Martí, amb fitxes policíaques considerables. Edigsa va promoure la Nova Cançó i el català va sortir de la migradesa entre clandestina i semiclandestina d’edicions molt restringides i va arribar als joves que no l’estudiaven a l’escola i a un receptor massiu. Ona era la manera de vendre aquell producte nou que encara hi havia qui es mirava amb recança i, en el tram de la Gran Via entre La Sibèria i la joieria Sunyer, una altra galeria de les catacumbes, el catalanisme sortia al carrer.
El diari Avui va culminar aquella operació mediàtica engegada tot just quan Marshall McLuhan definia que “el mitjà és el missatge”. L’Avui va sortir el 1976, primer diari en llengua catalana després de la guerra, i Espar n'era un dels impulsors i diria que un dels principals recaptadors de fons, com ho va ser com a gerent del Congrés de Cultura Catalana. La seva tenacitat per arribar a final de mes en moments de vaques magres el van fer mereixedor d’un àlies de valentia a la redacció: Espar Ticó es transformava en “Espartaco”, el gladiador que va lluitar per l’emancipació dels esclaus enfrontant-se a un imperi, magníficament retratat pel film de Stanley Kubrick (1960). El dia que l'hi vaig comentar, ell, molt de la broma, em va dir: “Home, a mi el que m’agradaria és ser Kirk Douglas”.
L’atestat policial dels Fets del Palau deia: “En la terminación del concierto, hubo voces que reclamaban la canción eliminada, y aún algunos que manifiestamente la cantaban. Los agentes de la autoridad actuaron en cumplimiento de su deber y hubo diez detenciones de los más destacados”.