El 14 d’abril del 1931 primer Lluís Companys i després Francesc Macià van proclamar la República. Pocs dies després l’avi pactava amb Madrid les condicions de l’autogovern català i la restauració -amb un altre nom- de la Diputació del General. Però no seria fins l’any següent que els catalans escollirien a les urnes els seus representants. Les eleccions al Parlament es van celebrar el 20 de novembre del 1932 i ERC es va imposar amb una clara majoria absoluta. Entre els seus 56 diputats (de 85) hi havia un jove nascut feia 26 anys a Montblanc: Josep Andreu i Abelló, que ja havia participat un any abans en la fundació del partit.
No hi va haver temps per a unes segones eleccions catalanes perquè el 1936 va esclatar la Guerra Civil i el 1939, com centenars de milers de persones, Andreu va haver de triar el camí de l’exili. Durant aquells anys havia sigut president de l’Audiència de Catalunya i del Tribunal de Cassació, havia estat a punt de morir en un atemptat de la FAI i, evidentment, havia exercit de diputat per la demarcació de Tarragona.
Quatre dècades després, Catalunya recuperava l’autogovern amb la restitució de la Generalitat provisional, presidida per Josep Tarradellas -de qui Andreu havia sigut confident a l’exili tot i els estira-i-arronses de la seva relació, com narra Josep Esculies al llibre Josep Andreu i Abelló. Els clarobscurs del catalanisme (Ed. 1984)-, i s’encaminava a unes noves eleccions per a l’any 1980. Tot i haver continuat militant a ERC durant el franquisme i haver-se convertit en un activista contra la dictadura, Andreu va abandonar el partit el 1976 i es va afiliar al PSC. Va ser com a número 2 de Joan Reventós que es va presentar a les catalanes, i va esdevenir l’únic fil de continuïtat amb el Parlament de la Segona República.
No hi va haver cap altre diputat que repetís, tot i que a les llistes d’ERC, en un lloc simbòlic, s’hi havia presentat Francesc Viadiu i Víctor Torres, escollit per Lleida, rellevava el 1980 el seu pare, Humbert Torres.
