José María Aznar i la llibertat que es mou en cercles
BarcelonaEl vi desperta la passió de llibertat en José María Aznar. Si fa anys es va fer cèlebre per renegar de les limitacions respecte al nombre de copes que convé ingerir abans de conduir, aquest dimecres, després d’un dinar generosament regat amb els socis del Círculo Ecuestre de Barcelona, l’expresident d’Espanya ha tornat a defensar el laissezfaire: preguntat per si el PP havia de pactar amb Vox, ha respost: “Jo no soc ningú per dir als altres què han de fer”. Deu ser la mateixa idea de liberalisme que ha permès a molts socis del Círculo moure les seus fiscals de les seves empreses fora de Catalunya.
No li calia cap excusa a l’exclusiu club barceloní per convidar el popular si pensem que el president de la cosa, Enric Lacalle, va ser nomenat delegat del Consorci de la Zona Franca pel mateix Aznar, al qual va presentar com algú de qui "trobem a faltar el lideratge i l'auctoritas”. Tan familiar era l’ambient, que el conductor de l’acte Agendas Cruzadas Madrid-Barcelona, el director adjunt d’El Mundo, Martí Saballs, podia parlar en una tranquil·líssima primera persona del plural per dir que “ens sentim orfes d’una opció constitucionalista i de centre”. Saps que un club ha aconseguit un veritable efecte oasi quan dins les seves parets ningú es pren seriosament el que vota l’aclaparadora majoria dels país al qual pertany.
Però l’agenda mana i les eleccions de Castella i Lleó eren un tema oportú per a algú que havia estat president de Castella i Lleó. Aquesta perspectiva històrica ajuda a interpretar la resposta d’Aznar a la pregunta que volien respondre tots els presents: “És Vox un partit radical? Home...”. Home... si radical vol dir contrari a la Constitució i nostàlgic del franquisme, només cal recordar que Aznar va votar contra la Constitució i va presidir la comunitat amb Aliança Popular, un partit que, com explicava Ferran Sáez en aquestes pàgines, advocava per un franquisme explícit i mai no va ser percebut per l'electorat com el centre polític.
Però encara que Vox no sigui radical, segons Aznar, sí que és la “dreta de la dreta”, una definició posicional perfecta per no haver de dedicar un sol minut a parlar de diferències sobre continguts. Emparat per una lògica irrefutable, Aznar ens ha recordat que el PP pertany a una família dins de la UE i Vox pertany a una altra, i ha fet un paral·lelisme internacional: “No veig cap avantatge per a Espanya en el fet que a França hi governi la senyora Le Pen”. La crítica més substancial que Aznar està disposat a fer a les dretes extremes és que prefereix que guanyin els seus abans que els altres.
Per què existeixen els altres?
Això ens porta al que realment deixa perplex Aznar: per què existeixen els altres? La idea més repetida durant tota la vetllada ha sigut que el gran problema polític del món en general i d’Espanya en particular és la fragmentació. Que el creixement de partits regionalistes assenyali una tendència cap al “cantonalisme i el taifisme” és “extremadament preocupant”. “Jo crec que el període des de la Transició fins que es va qüestionar el bipartidisme ha estat el més brillant de la nostra història”. No ha calgut ni parlar de l’independentisme.
Potser el que ajuda més a entendre Aznar i els seus són les alternatives que ofereix, o la seva absència. Sigui "el govern Frankenstein", sigui “el bucle melancòlic en què està atrapada Catalunya”, els pèrfids projectes fragmentadors que creixen pertot són, per a Aznar, un simple problema d’irracionalitat i irrealitat: “La raó és fonamental. Com va dir Abraham Lincoln: el secret per ser lliures és abraçar la raó”. Aquesta aliança entre raó i llibertat fa pensar en la gran liberalització del mercat immobiliari que va dur a terme Aznar, la causa directa de la bombolla i posterior crisi econòmica que més ha fet últimament per destruir la idea d’Espanya i, efectivament, fragmentar-la.