José Manuel Bandrés, un jutge autonomista per al Tribunal Constitucional

MadridTambé era novembre, però de fa 36 anys, quan l'Audiència Territorial de Barcelona –ara Tribunal Superior de Justícia de Catalunya– havia de decidir si processava Jordi Pujol pel cas Banca Catalana. En aquell ple d'una quarantena de jutges van coincidir Margarita Robles, avui ministra de Defensa, i José Manuel Bandrés (Jaca, 1955), magistrat de la sala tercera del Tribunal Suprem i candidat a ocupar una de les places del Tribunal Constitucional. El bloc progressista del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) l'ha proposat, i el bloc conservador estudiarà els pròxims dies la seva idoneïtat en el marc de les negociacions que els dos sectors han reprès per designar els dos membres del tribunal de garanties que corresponen a l'òrgan de govern dels jutges.

Robles i Bandrés no van votar el mateix en aquell ple. L'ara ministra es va situar amb el grup de vuit magistrats que considerava que sí que es podia actuar contra el llavors president de la Generalitat, mentre que Bandrés es va sumar a la majoria de 33 membres que va apostar per exculpar-lo. Ara bé, va redactar un vot particular en què considerava que la seva responsabilitat en l'enfonsament de Banca Catalana havia de tenir retret penal però que els fets no tenien encaix al delicte d'apropiació indeguda i que, per tant, no se'l podia perseguir. "Seria encomiable fer-ne norma mitjançant llei orgànica, perquè atempta greument al desenvolupament regular de l'ordre públic socioeconòmic", deia en el seu vot particular, tal com recull una notícia d'El País d'aquells dies.

Van ser 18 anys, entre el 1985 i el 2003, els que Bandrés va estar destinat a la sala contenciosa administrativa de l'alt tribunal català. Més enllà del seu exercici judicial, també va ser professor associat de dret constitucional a la Universitat de Barcelona. Antics col·legues el recorden com un jurista "brillant", afable en el tracte i amb capacitat d'escoltar, virtut desigual en el món de la judicatura. "És una persona de bones maneres, pactista, de consens", hi coincideix una font judicial. Així, la seva candidatura ha reunit el suport d'una àmplia majoria del sector progressista del CGPJ, excepte d'una vocal que era partidària del també magistrat del Suprem Pablo Lucas. El seu germà Enrique [Lucas] s'ha abstingut de la votació.

El sector conservador haurà de decidir si accepta Bandrés, cofundador de l'associació progressista Jutges per la Democràcia. Era la primera opció del bloc progressista des de feia setmanes, tot i que, en les converses per renovar el TC, els negociadors havien posat diversos noms sobre la taula per no cremar el seu preferit. Fonts consultades per l'ARA asseguren que és un candidat afí al govern de Pedro Sánchez i que així ho ha fet circular el bloc de la dreta, que com a primera reacció ha arrufat el nas davant la confirmació de Bandrés com a aspirant al Constitucional. Persones que el coneixen el vinculen amb el PSC durant la seva etapa a Catalunya, però "sense ser un roig d'Esquerra Unida ni de Podem". En destaquen la seva sensibilitat "autonomista", que pot encaixar com a relleu del català Juan Antonio Xiol al tribunal de garanties, que és un dels que marxaran amb la renovació.

Cofundador de l'Institut de Drets Humans de Catalunya

Bandrés va deixar empremta amb la creació de l'Institut de Drets Humans de Catalunya l'any 1983, conseqüència d'un curs sobre drets humans que va tenir lloc a Barcelona l'any anterior. En aquest projecte es va involucrar l'exvicepresident del Constitucional Eugeni Gay, però també des del sector acadèmic Victoria Abellán (catedràtica de la Universitat de Barcelona) i el polític Josep Verde i Aldea, un dels fundadors del PSC i membre de la Comissió dels Vint que va redactar l'avantprojecte d'Estatut del 1979. "Tenia moltes idees i algunes de brillants", explica una persona que el coneix. Una d'elles va ser pensar de manera pionera el concepte de drets humans de la ciutat, sobre el qual ha escrit un llibre aquest 2022.

De fet, Bandrés va estar al darrere de la Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat, adoptada a Saint-Denis l'any 2000 i que ha estat firmada per almenys 360 ciutats d'arreu del món. D'aquesta premissa de drets humans de proximitat sorgeixen instruments com, per exemple, les sindicatures de greuges municipals. En aquesta línia, també es va implicar en els drets humans emergents que cristal·litzen en una declaració universal a Monterrey (Mèxic) el 2007 i que posa sobre la taula drets com el de l'aigua potable, el sanejament, l'energia o els subministraments bàsics.