José Guirao, l’aposta per un gestor cultural solvent
SubdirectoraSi Pedro Sánchez tenia la possibilitat d’incorporar José Guirao com a ministre de Cultura des de l’inici resulta incomprensible que no ho fes llavors i que, en canvi, optés pel mediàtic Màxim Huerta. Això només s’explicaria per la negativa inicial de Guirao o per afinitats inexplicables amb l’ara dimitit ministre al qual, per cert, sembla que ningú es va preocupar d’investigar -ni de llegir els seus tuits- abans de donar-li el poder sobre la cultura espanyola oficial. No hi ha color entre un i l’altre, ni amb experiència amb la gestió cultural ni amb els coneixements sobre l’escena cultural, tant la més acadèmica com la més underground. Com deia ahir el director del Festival de Mèrida, Jesús Cimarro, a Guirao “no caldrà que ningú li expliqui qui és qui, i això és el que reclamava el sector”.
José Guirao (Pulpí, Almeria, 1959) es va llicenciar en filologia hispànica, però des de ben aviat es va dedicar a la política cultural. Primer, ja el 1983, a la Diputació d’Almeria, on va portar l’àrea de Cultura, i entre el 1988 i el 1993 com a director general de Béns Culturals i Medi Ambient del departament de Cultura de la Junta d’Andalusia, des d’on va promoure la creació del Centre Andalús d’Art Contemporani i de diverses lleis de protecció del patrimoni històric. Aquest tema va ser també central durant l’únic any que va durar com a director de Belles Arts i Arxius del ministeri de Cultura, càrrec on va arribar de la mà de Carmen Alborch, que el 1994 el va nomenar director del Centre d’Art Reina Sofia de Madrid, en substitució de María Corral.
Art i difusió
Guirao va estar al davant del Reina Sofia sis anys, i durant el seu mandat es va promoure l’ampliació del centre amb un concurs que va guanyar l’arquitecte Jean Nouvel, així com la renovació de la col·lecció permanent. D’aquella etapa potser la polèmica més sonada va ser la de la retirada d’un papagai viu que formava part d’una obra en una exposició de Jannis Kounellis -després de les queixes d’alguns visitants-, que li va costar que l’artista l’acusés de censura.
Encara que certament la seva carrera de gestor havia anat sempre de la mà dels socialistes, es va mantenir dos anys més al càrrec amb governs del PP fins que el 2001 la ministra Pilar del Castillo el va substituir per Joan Manuel Bonet. Llavors es va inventar La Casa Encendida, el centre cultural i social de la Fundación Caja Madrid, que va convertir en un espai polivalent i obert on es feien centenars d’activitats de tot tipus i que va ser durant uns anys un referent cultural a Madrid. El 2013, amb la crisi bancària i la desaparició de Caja Madrid, va passar a dependre de la Fundación Montemadrid, de la qual ha sigut fins ara director general.
En tots aquests anys s’ha guanyat la reputació de gestor cultural solvent, de persona educada, amable i sempre disposada a ajudar en la difusió i la promoció de la creació i el patrimoni. No ha volgut ser el protagonista ni suplir els creadors, sinó acompanyar-los perquè poguessin trobar el seu públic, la seva principal preocupació. Coneix molt bé, per cert, l’entorn creatiu de Catalunya, on ha col·laborat amb nombroses institucions i artistes. El seu nomenament sembla que ha sigut ben rebut al sector cultural. Avui prometrà el càrrec i li arribarà l’hora de la veritat.