Un informe inèdit apunta a Trillo com a responsable directe del Iak-42

Un document de l’exèrcit espanyol assenyala l’exministre de Defensa, Federico Trillo, com a responsable de la contractació del Iak-42 que el maig del 2003 va patir un accident en què van morir 75 persones, 62 d’elles soldats espanyols que tornaven de l’Afganistan. Segons ha pogut saber l’ARA, aquest informe publicat per l'estat major conjunt diu que el cap de l’estat major de Defensa (JEMAD) tenia l’ordre de demanar autorització al ministre d’aquell moment per poder contractar qualsevol vol. Per tant, aquest document demostra la participació de Trillo. I per què el cap de l’estat major havia de demanar permís al ministre? Doncs perquè l’economia del ministeri de Defensa estava sota mínims i van haver de retallar despeses, entre les quals la contractació d’avions, que es va limitar a només dos al mes.

El Tupolev era més car

Per què s’havia de retallar? L’Estat, argumenta l’informe, va fer una inversió molt important en la Guerra de l’Iraq, concretament en la invasió inicial, que va ser al mes de març del 2003, amb 900 efectius, tres vaixells de guerra, sis avions F-18 i un avió cisterna. Però l’exèrcit també es va gastar molts diners (27 milions d’euros) amb l’ajuda aportada per pal·liar la catàstrofe del petrolier Prestige, també el 2003.Va ser en aquest context que es va produir la contractació del Iak-42, una operació que també va patir canvis. L’avió que havia de retornar les tropes des de l’Afganistan havia de ser inicialment un Tupolev, però la diferència de preu -el pressupost del Iak-42 era 6.000 euros més econòmic- va fer que el ministeri de Defensa canviés d’avió.

Aquest document incriminatori el va entregar l’exministre de Defensa socialista, José Bono -que va substituir Trillo-, al jutge instructor de l’Audiència Nacional Fernando Grande-Marlaska el 15 d’abril del 2008. Grande-Marlaska havia arxivat la causa del Iak-42 el 2007, però el fiscal de l’Audiència va recórrer aquesta decisió i va aconseguir que es reobrís. Va ser en aquest moment que el jutge va citar a declarar Bono, i aquest li va entregar l’informe que a ell li havien fet arribar des de l’estat major de defensa.

De fet, segons fonts consultades per l’ARA, Grande-Marlaska va llegir el document que li va portar Bono el dia de la seva declaració allà mateix. Malgrat el contingut, segons expliquen les mateixes fonts, el jutge es va mostrar més interessat per com havia arribat a les mans de Bono que no pel que hi deia. L’exministre socialista va aclarir que el document li havia arribat un cop ja era president del Congrés -en la segona legislatura de Zapatero-, i no mentre va ser ministre de Defensa.

Fernando Grande-Marlaska no va considerar aquesta prova especialment valuosa per a la investigació de les presumptes irregularitats en la contractació del Iak-42. Va mantenir la causa oberta quatre anys més, i el 2 de febrer del 2012, dos mesos després de l’arribada del Partit Popular al govern espanyol, el jutge va tornar a arxivar-la. Segons la seva interlocutòria, el motiu del sinistre havia sigut la falta de preparació de la tripulació, i els sis alts càrrecs militars imputats es lliuraven de la responsabilitat penal.

L’exministre de Defensa, José Bono, va respondre ahir a la ministra actual, María Dolores de Cospedal, que s’havia preguntat dijous per què, si Bono tenia documents o arxius sobre el Iak-42, no els portava als tribunals. L’exministre socialista, en declaracions a Cuatro, va recordar-li que abans de fer afirmacions s’havia d’informar, ja que ell ja va aportar un d’aquests documents al jutge l’abril del 2008. Bono es referia al document de l’estat major conjunt.

La promoció de Grande-Marlaska

El segon arxivament de la causa també va ser recorregut pel fiscal en cap de l’Audiència Nacional, Javier Zaragoza -que va tenir una actuació molt bel·ligerant en tot el cas-, i per les famílies a la secció quarta de la sala penal de l’Audiència. I va ser en aquest moment que va succeir un fet important: el jutge Fernando Grande-Marlaska va deixar el jutjat central d’instrucció número 3 de l’Audiència Nacional per assumir, el 22 de febrer del 2012, el càrrec de president de la sala penal del mateix tribunal en substitució de Javier Gómez Bermúdez. Grande-Marlaska feia un salt fenomenal en la seva carrera, perquè passava de ser jutge d’instrucció a president de la sala penal sense passar abans per cap altra de les seccions.

El cas del Iak-42 estava a punt de ser sepultat, a l’espera de la resolució dels recursos. El govern de Rajoy, sense esperar, va nomenar Federico Trillo ambaixador al Regne Unit el 30 de març del 2012. I pocs dies després, sense perdre temps, el consell de ministres va indultar els dos militars condemnats (el tercer havia mort) per les identificacions errònies de 30 dels 62 soldats morts a Turquia. El 18 de maig del mateix any, finalment, l’Audiència Nacional va confirmar l’arxivament decretat per Grande-Marlaska. ¿La secció quarta hauria tombat una resolució del president de la sala penal?

El 29 de novembre del 2013 el jutge Grande-Marlaska, que segueix sent el president de la sala penal de l’Audiència Nacional, va ser nomenat vocal del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) a proposta del Partit Popular.