Els Jordis es neguen a seguir en silenci després d'un any empresonats

Barcelona“Espanya és un estat fort i té tots els mecanismes de poder per intentar imposar la seva veritat”, escrivia Jordi Sànchez en un article publicat a l’ARA el 16 d’octubre de l’any passat. Aquell dia, amb Jordi Cuixart, es convertien en els primers presos polítics del Procés per ordre de l’Audiència Nacional. La “veritat” a la qual feia referència l’aleshores president de l’ANC la descrivia la jutge Carmen Lamela en la interlocutòria de mesures cautelars: “Van alçar-se com els principals promotors i directors de les concentracions del 20 i el 21 de setembre, mantenint-s’hi al capdavant durant tot el dia, portant la iniciativa en una pretesa negociació amb els guàrdies civils, encoratjant i dirigint l’acció dels congregats, incitant-los a no marxar i impartint-los ordres del que havien de fer en cada moment”. En definitiva, Lamela els considerava els líders del “tumult” davant la conselleria d’Economia, la base per investigar-los pel delicte de sedició. La “veritat” no va millorar quan la causa va passar al Suprem. El magistrat Pablo Llarena els ha processat per rebel·lió com dos dels principals dirigents del Procés, afegint-hi la implicació de l’ANC i Òmnium en l’organització del referèndum de l’1-O.

Els Jordis porten 365 dies en presó preventiva, primer a Soto del Real (Madrid) i ara a Lledoners, i estan pendents d’un judici en el qual podrien afrontar penes d’entre 15 i 25 anys de presó, malgrat que continuen reivindicant la seva innocència. La seva vida transcorre en paral·lel des de fa un any, però cadascú ha anat teixint una resposta política diferent a la repressió. El leitmotiv és la defensa dels drets civils i polítics, i els matisos entren a l’hora de definir el que fonts properes a ells consideren un projecte vital.

Entre la Crida i Òmnium

Jordi Sànchez és un dels 135 diputats que van sortir escollits el 21 de desembre passat i està plenament implicat en la lluita per la República a través de les institucions. Es va presentar com a número 2 de Carles Puigdemont en la llista de Junts per Catalunya i ara torna a encapçalar amb l’expresident de la Generalitat la creació de la Crida, una iniciativa per aglutinar l’independentisme dins un mateix paraigua electoral. “Entenc que els partits prioritzin el seu espai. Ho han fet sempre. Però crec que en aquests moments s’equivoquen si no prioritzen una estratègia compartida i un espai conjunt d’acció política i electoral”, els deia a ERC i la CUP en una entrevista a Europa Press.

Segons diverses fonts consultades per l’ARA, l’activitat política de Sànchez a la presó és intensa, amb comunicació permanent amb el grup parlamentari. De fet, ell és un dels principals valedors de les últimes decisions que s’han pres, per exemple, en la qüestió de les suspensions dictades pel Tribunal Suprem. “No volem convertir l’acord del ple del Parlament en paper mullat. I si això comporta perdre 4 vots, ho assumirem. Creiem fermament que així també es defensa el mandat dels ciutadans el 21 de desembre”, piulava recentment a Twitter.

Cuixart ha optat, en canvi, per un perfil diferent, allunyat de la lluita partidista. El president d’Òmnium va rebutjar les ofertes que va rebre de tots els partits sobiranistes per integrar-se en una llista electoral el 21 de desembre i ha lligat el seu futur a treballar pel dret a l’autodeterminació des de la societat civil. “Vaig entrar a la presó pel fet de ser el president d’Òmnium Cultural i, si els socis ho consideren oportú, el dia que en surti, ho vull fer també com a president de l’entitat”, va expressar en una carta dirigida als socis abans que el reescollissin president -sense rival- amb més de 28.000 vots, rècord històric. Diverses persones que l’han visitat a la presó durant els últims mesos coincideixen que ha adoptat un paper molt actiu en defensa dels drets universals: “Ens diu que el dia que surti de la presó reclamarà des de la mateixa porta el dret dels catalans a l’autodeterminació”, apunten.

De fet, en el vídeo que va deixar preparat per publicar el 16 d’octubre si finalment era empresonat ja emfatitzava que si els poders de l’Estat actuaven contra ell no era per cap altre motiu que per ser el president d’Òmnium. “Si cal, tornarem a treballar en la clandestinitat”, assenyalava.

Els jutges incrèduls

Tots dos han combinat l’activisme polític des de la presó amb una lluita per desmentir el relat dels jutges. La “realitat” de Lamela i Llarena mai ha tingut en compte que la nit del 20-S Sànchez i Cuixart van demanar als manifestants que marxessin cap a casa. La jutge fins i tot va negar que la crida d’ANC i Òmnium fos pacífica i, malgrat que Llarena ha suavitzat aquest punt -dient que potser no hi va haver “violència”, però sí una “actuació violenta” contra la comitiva policial-, el Suprem els nega repetidament la llibertat.

Davant del jutge, tant Sànchez com Cuixart han reivindicat el pacifisme del moviment independentista i han garantit que seguiran aspirant a la independència, per la via “legal” i sense sortir del marc que estableix la Constitució. Llarena encara observa risc de fuga -malgrat que no van defugir mai les citacions judicials- i risc de reiteració delictiva, perquè creu que es poden repetir “mobilitzacions públiques violentes”. A Sànchez, el jutge li va negar en dues ocasions el permís per ser investit president de la Generalitat, abans que Puigdemont optés per desbloquejar la situació triant Quim Torra. El veto a la seva investidura i també la recent suspensió dels diputats processats per rebel·lió formen part dels greuges que l’independentisme portarà a Estrasburg.

Aquest dimarts fa un any que la veu dels Jordis està silenciada, però, tot i això, no abandonen la intenció de fer-se escoltar. “No vull sortir ràpid de la presó, sinó amb dignitat”, escrivia ara fa uns dies Cuixart. Com va escriure el 16 d’octubre del 2017, Sànchez continua esperant l’ordre de llibertat per posar punt final a “una de les vergonyes d’Europa”.

Els arguments per justificar el delicte i l’empresonament

Carmen Lamela

“[El 20-S] es feia una crida, no a una concentració o manifestació pacífiques, sinó per a la protecció dels seus governants i institucions, mitjançant mobilitzacions ciutadanes massives, davant del lloc on s’estaven duent a terme actuacions policials”

“El control [que els Jordis tenien el 20-S] mai el van utilitzar per desconvocar una concentració que [...] estava impedint als agents investigadors complir amb les ordres judicials”

“Tots dos, enfilats damunt d’un cotxe de la Guàrdia Civil, van cridar a la mobilització permanent des d’aquell dia”

“La confluència de totes aquestes activitats, perfectament sincronitzada amb el pla de l’organització criminal, va ser el que va permetre la celebració del referèndum de l’1-O”

Pablo Llarena

“La mobilització popular [del 20-S] resultava equivalent a un supòsit de presa d’ostatges mitjançant trets a l’aire”

“Encara que els encausats mai haguessin buscat un desafiament violent, a partir del dia 20 de setembre [...] les seves mobilitzacions introduïen la probabilitat d’aquest desenllaç”

“Jordi Sànchez i Jordi Cuixart van impulsar una massa de força que fes front a l’obligació policial d’impedir la votació [de l’1-O]”

“[Sànchez] manté el seu ideari sobiranista, cosa que és constitucionalment vàlid però impossibilita el convenciment d’impossible reiteració delictiva”