Jordi Turull: “Amb Llarena ens estem jugant les llibertats de les pròximes generacions”
Visita i conversa a Estremera amb el conseller i diputat de Junts per Catalunya
EstremeraDissabte a tres quarts menys cinc de quatre de la tarda Jordi Turull, vestit amb samarreta negra i jaqueta i pantaló de xandall del mateix color, espera, amb onze reclusos més, que el funcionari li assigni un locutori. En la terminologia penitenciària és l’hora de les “comunicacions”, i a l’altra banda de la galeria pares, mares, parelles, fills, amics i un periodista de l’ARA també estan a l’aguait: “Turull, dos”. Ja és aquí. Somriem amb l’emoció de la primera mirada i, a manera d’encaixada, enganxem els palmells de les mans al vidre. Cal aprofitar l’estona perquè només tenim 40 minuts improrrogables.
A la presó d’Estremera, a 70 quilòmetres de Madrid, un reclús despenja un telèfon connectat a un altaveu. Fa dos mesos es va presentar a la investidura com a president de la Generalitat. “El jutge diu que no ens deixa sortir per risc de reiteració delictiva. El perquè de tot això és molt clar: els va fallar el resultat de les eleccions del 21-D”, assegura el conseller.
El veig molt combatiu.
Vaig llegir foli a foli tota la causa. I on surt el Jordi Turull? “Participó en reuniones”. Al Quim Forn no l’han deixat en llibertat perquè van llegir una carta seva en un acte públic en què deia que calia persistir. Som presos o ostatges?
¿El que em vol dir és que el tracte judicial afecta tota la societat?
Exacte. És que no sé si la gent s’adona que amb el jutge Pablo Llarena ens estem jugant el llegat de drets i llibertats que deixarem a les pròximes generacions. D’acord amb els seus escrits, una cassolada o un tuit poden ser un delicte amb violència. El jutge està creant una versió nova del delicte de rebel·lió per apartar-nos de la política, i això és molt greu, perquè el Tribunal Suprem genera jurisprudència. Fixi-s’hi: ara un raper també té pena de presó. L’estat espanyol és ple de jutges i fiscals molt bons que estan preocupats perquè Llarena els està desprestigiant. I els nostres advocats estan desesperats perquè no estan actuant davant la justícia, sinó davant la injustícia. Se’ns està aplicant un “ A por ellos ” vestit amb toga.
O sigui que la seva causa està posant en qüestió l’estat de dret.
Miri, un dia algú em va dir “Os han pillado con el carrito del helado”, com dient-me que qui la fa la paga. I jo li vaig contestar que no, que és al revés, que a nosaltres ens toca protegir el carro dels gelats.
¿És veritat que es va encarar al jutge Llarena?
No, no és veritat. Encarar no és el verb correcte, de cap manera. Els seus interrogatoris sempre han transcorregut amb correcció i educació. Simplement, quan em va donar un últim torn de paraula per si volia afegir alguna cosa més, vaig dir: “Vostè ha cridat a declarar als que estàvem actius. No als consellers que ja han deixat la política. La política, aquesta és la raó per la qual vostè ens torna a ficar a la presó”. Quan em va interrogar li vaig demanar: “Digui’m un fet meu que suposi rebel·lió”. Només va poder contestar-me que jo “formava part d’una conspiració”. Justament aquesta resposta interpel·la a tothom que vulgui protegir els seus drets i llibertats. Estem assistint a la demolició del sistema de garanties legals. I per això no podem acotar el cap o defensar-nos amb estratègies individuals.
Si el president Torra nomenés un altre conseller, en lloc de vostè, ¿seria acotar el cap?
Fem confiança al president Torra. Volem formar part de la solució, no del problema. Ara bé, que sigui el president de la Generalitat qui decideixi qui són els seus consellers, per dignitat institucional, i no Rajoy ni Llarena, perquè al final ens han pres la mida.
Això de prendre la mida també ho podria dir quan van participar en les eleccions convocades per Rajoy o quan han investit un quart candidat a la presidència. Per això, insisteixo: ¿entendria no ser conseller, finalment, perquè hi hagi Govern i s’aixequi el 155?
Insisteixo amb la resposta: confiem en el president i volem ser part de la solució, no un problema.
¿Es pot fer de conseller des de la presó?
És que no estem demanant fer de consellers des de la presó, sinó fer de consellers en llibertat. Hi tenim tot el dret. Prohibir-nos sortir a prendre possessió és la manera que han triat d’apartar-nos de la política. No publicant el decret de nomenament, la Moncloa prevarica.
¿Com va ser la visita del president Torra?
Molt emotiva. No anava amb xandall i samarreta com ara, sinó amb l’americana i la insígnia de conseller. No sap què és ser a la cel·la de la presó, a més de 600 quilòmetres de casa, i veure la informació de la investidura de Torra i sentir que sonen Els segadors a tot el passadís.
¿Que hi hagi exiliats complica la seva defensa, per allò del risc de fuga?
No, sort de l’altaveu que tenim a Europa, que desemmascara la insolvència de la justícia que està practicant el jutge. Fixi’s en la incongruència: quan em van deixar anar al desembre van dir que no hi havia risc de fuga perquè em presentava a les eleccions i feia campanya. Ara diuen que hi ha risc de fuga per intentar exercir de conseller.
Al desembre, quan va sortir de la presó, ¿no va pensar d’anar-se’n a Europa?
No m’ha passat mai pel cap. Amb la política ja he hipotecat prou la vida de la meva família i no la puc hipotecar més dient-los: “Ara agafeu la maleta i fotem el camp a l’estranger”. I no vull marxar perquè tinc la convicció que algun dia demostraré que soc innocent dels delictes que m’imputen.
¿Li va quedar un discurs d’investidura autonomista?
Sí, ja sé que van dir això. Miri, van ser hores molt intenses, emocionalment. En només vint-i-quatre hores vaig passar de demanar de parlar al ple del Parlament a veure com se’m tancava rere la porta de la cel·la de la presó. Vull dir que no era allà per fer un gran discurs. Al cap i a la fi, era un president provisional, perquè Puigdemont no podia ser-ho. Vaig estar a punt de fer un discurs d’un minut, però vaig optar per fer una repassada de l’acció de govern. ¿Que no vaig ser prou independentista? No cal que em reivindiqui, tothom sap que ho soc. Al contrari, calia insistir en el diàleg, diàleg, diàleg.
¿Com hauria de ser la legislatura catalana que ara comença?
Si alguna cosa he après de l’anterior legislatura és que jo, ara, no em posaria terminis. Hauria de ser la legislatura del diàleg amb l’Estat, donar sortida al que han dit les urnes, que entenguessin d’una vegada que l’opció per la independència és sòlida i no se n’anirà. Per descomptat, ara la primera cosa és que treguin de sobre les grapes a les institucions amb el 155, no deixar-nos acomplexar i no fer passos enrere.
Què vol dir no fer passos enrere?
No acotar el cap, no assumir el seu marc mental ni el seu llenguatge, i governar amb una agenda modernitzadora.
¿El PDECat hauria de votar a favor de Pedro Sánchez en la moció de censura contra Mariano Rajoy?
Pedro Sánchez ha sigut la gran decepció, amb el seu llenguatge que imita Ciutadans. Però fer fora Rajoy amb els nostres vots estaria plenament justificat.
¿Va veure com Carlos Carrizosa va treure un llaç groc de l’escó del Govern que representava consellers com vostè, empresonats i a l’exili?
Bé, ho vaig veure com ho explicaven les televisions de Madrid, o sigui, de manera esbiaixada, igual que quan es referien als “banyistes” de Canet de Mar [sobre el grup que va retirar les creus grogues de la platja]. Escolti, els banyistes, com a molt, van amb gorra, però no van encaputxats o amb la cara tapada. Allò no eren banyistes.
“M’ajuda viure d’il·lusions a la curta”
¿Què és el que més l’ajuda a suportar la presó?
Pensar a curt termini. Anar vivint d’il·lusions a la curta: la setmana que ve veuré les meves filles i uns nebots; la trucada que faré d’aquí una estona a la meva dona que ha anat a un casament i podré felicitar els nòvios; que avui un company de mòdul m’ha tallat els cabells (¿no ha quedat malament, oi?); que demà, a missa, veuré la resta de companys amb qui no comparteixo mòdul. O els partits de futbol. Quan perden el Madrid o el Barça, els presos piquen fort a les portes per fotre els que han perdut. Hauria hagut de sentir com picaven el dia del Roma! Sempre hi ha el funcionari que està barallat amb el món, però la majoria són molt correctes. Però de totes les coses, el que més m’ajuda són les cartes. M’ajuden molt, i em sap greu no poder contestar ni la meitat de la meitat de les que rebo. L’altre dia vaig rebre una carta d’una nena de 12 anys, d’un poble del Maresme, que m’explicava que havia nascut a la Xina, on l’havien abandonada i després va ser adoptada, i la seva il·lusió seria representar Catalunya als Jocs Paralímpics, perquè té una petita paràlisi. M’imagino els seus pares dient-li que m’escrivís i m’emociono.
¿I als seus companys, com els veu?
Els que ho passen pitjor són els que tenen fills petits, com el Josep Rull i l’Oriol Junqueras. A vegades veus que reben fotos dels fills petits i durant la tarda no diuen res. És d’una gran crueltat no poder ser amb ells i tenir-los tan lluny. Les meves filles ja tenen 21 i 17 anys i, encara que estem tocats, ho portem millor. De fet, això de la família és un joc d’enganys perquè si vostè ens ho pregunta a la meva dona o a mi, li direm que estem molt bé. Vaja, que si ens escoltés podria pensar que mai no havíem estat tan bé com d’ençà que soc a la presó!” [riu].