Jordi Sànchez: “Em fa por que algú prioritzi acords bilaterals amb el PSOE amb l’excusa d’eixamplar la base”

Sant Joan de VilatorradaJordi Sànchez (Barcelona, 1964) està en plena forma, implicat en la creació de la Crida i preocupat per l’impacte que tingui el judici en el país. Malgrat l’energia i bon humor, també és clar quan afirma que a la presó “no es pot ser feliç”.

Creu que la Fiscalia rebaixarà els delictes en les qualificacions?

No. Crec que estem en capella perquè la redacció de les qualificacions està decidit des de ja fa molt de temps. Una altra cosa és el judici, on potser podrien intentar condemnar-nos per sedició per evitar ser desautoritzats per Europa. Ara ens preocupa que el TC dilati els nostres recursos d’empara amb l’objectiu de no deixar-nos anar a Estrasburg.

Avui es presenten les ponències política i organitzativa de la Crida. Què diu als que creuen que és l’enèsima refundació de CDC?

Ja hem dit per activa i per passiva que no ho és. Alguns, però, no s’ho creuen o volen fer veure que no s’ho creuen. Són aquells que volen seguir còmodament instal·lats en el joc de partits que avui tenim a Catalunya. Aquest relat permet a rivals electorals del PDECat seguir instal·lats en la seva zona de comoditat. S’equivoquen i la realitat potser els passarà per sobre.

Però vostès fan una crida als militants del PDECat a implicar-s’hi.

La gent del PDECat pot aportar molt a la Crida, però aquesta no serà la nova cara del PDECat. No té sentit, no és el que ara Catalunya necessita per seguir el procés cap a la independència. Demostrarem que es pot tenir una organització política forta i cohesionada amb un mínim comú denominador que agrupi ideologies i sensibilitats i militàncies plurals, des de l’esquerra fins al liberalisme democràtic.

Si ni la CUP ni ERC s’hi volen sumar, la Crida neix tocada?

La Crida serà viable si la gent vol que sigui viable. I en aquest sentit m’arriba que hi ha molta expectativa i il·lusió en desenes de milers de persones que ja s’han registrat des del mes de juliol.

Sectors del PDECat no veuen amb bons ulls que es faci un altre partit. ¿Tem que si és un nou partit es produeixi una escissió?

En absolut. La Crida neix per sumar en un moment social i polític excepcional. La Crida serà un instrument al servei del país per avançar cap a la República. Té data de caducitat, és a dir, no es perpetuarà al llarg dels anys. No pretén cultivar cap ideologia concreta sinó harmonitzar les ideologies principals que avui es donen en la nostra societat (des de l’esquerra fins al liberalisme) i fer pinya a favor de l’autodeterminació per vèncer les resistències de l’estat espanyol a acceptar-lo. La Crida no neix contra cap partit.

En cas que ho faci, aprofitarà els drets electorals del PDECat o es presentarà com a nova formació?

Aquest debat queda molt i molt lluny. Jo tinc la meva opinió, que quan toqui ja la manifestaré.

Vostè voldria que els partits hivernessin fins a assolir la República?

No faria servir aquesta expressió perquè els partits poden seguir existint, però actuant sota un paraigua comú i amb una estratègia compartida, com va passar amb JxSí. Sense JxSí no hi hauria hagut 1-O. Necessitem aquest espai unitari per interactuar amb Madrid. Allà estan molt contents de veure’ns dividits.

La Crida es presentarà a les municipals? I a les europees?

La Crida encara no s’ha constituït. Parlo, per tant, en nom dels impulsors (president Puigdemont, president Torra i jo mateix). Les eleccions municipals les descartem, creiem que el paper que toca fer un cop constituïts com a moviment és el de promoure i pressionar per garantir candidatures tan unitàries com sigui possible perquè el sobiranisme guanyi un gran nombre d’alcaldies possibles. Barcelona és el cas emblemàtic, però no l’únic, on ja sabem que si els sobiranistes anem junts l’alcaldia serà amb tota probabilitat nostra, i si anem separats serà difícilment nostra. Quin sentit té anar separats? Quina estratègia amaga renunciar a tenir l’alcaldia de Barcelona? Que ningú em faci creure que és una qüestió de model de ciutat el que impedeix que els sobiranistes vagin en una llista de confluència. Qui es negui a plantejar una llista conjunta a Barcelona és perquè creu que no és capital que l’alcaldia sigui clarament independentista. I el mateix podria dir en ciutats com Lleida, Tarragona o tantes altres.

Vostè serà candidat de la Crida en alguns comicis?

A la Crida ningú pensa en candidats ni en parla. Si ara ho féssim seria la pitjor notícia. En tot cas seran els adherits els que escolliran els candidats.

Una organització unitària de l’independentisme no polaritzaria més la societat catalana?

Depèn. No són les candidatures les que polaritzen sinó els discursos. JxSí no polaritzava. En canvi, els plens del 6 i 7 de setembre sí que ho van fer.

Vostè va ser crític amb la DUI i preferia anar a eleccions...

Jo vaig dir que no s’havien de prendre decisions que facilitessin la repressió, perquè ser a la presó no serveix de res. Això no passava necessàriament per anar a eleccions.

Per què és tan crític amb el paper que juguen els partits?

Perquè donen per amortitzat el Procés i busquen situar-se en el moment previ al 27 de setembre del 2015. A més, la competència entre partits explica moltes de les coses que van passar ara fa un any.

Vostè ha fet la ponència política de la Crida. És partidari de la desobediència civil i institucional?

Jo en soc partidari. Crec, i no d’ara, que és l’única eina de debò que tenim per forçar el referèndum d’autodeterminació si l’estat espanyol ens el segueix negant. L’octubre de l’any passat ho vam tenir a tocar. Estic segur que ho tornarem a tenir si ens ho proposem. Dit això, la desobediència civil és un instrument, una eina, que cal utilitzar quan i com sigui més eficaç. I cada persona ha d’assumir-ne les conseqüències. I el més important, la banalització de la desobediència va en contra de la seva pròpia eficàcia. Menys discursos pro desobediència i més actuacions coherents amb la no-violència.

Però el Govern i les institucions han de complir la llei?

La desobediència institucional dels nostres representants no pot ser la seva norma d’actuació. No podem esperar això d’ells. En tot cas és una opció que, en cada circumstància, cada càrrec electe ha de poder decidir lliurement si la realitza o no, assumint, òbviament, les seves conseqüències. Ho hem vist, per exemple, en la decisió d’alguns ajuntaments, com Berga, on s’ha optat per fórmules imaginatives però que evitessin que l’alcaldessa tornés a ser inhabilitada a les portes d’unes noves eleccions municipals. En sentit contrari podem veure la decisió del ple del Parlament de Catalunya que va votar no acceptar les suspensions del Suprem contra els diputats presos i la decisió dels diputats de JxCat de mantenir-se lleials a la resolució del ple del Parlament i no nomenar diputats substituts.

Per què no substitueix els seus diputats, com ha fet ERC?

Per respecte a la decisió del Parlament de Catalunya, per dignitat institucional i per respecte als electors. El ple del Parlament va rebutjar la nostra suspensió en una votació que ningú ha anul·lat. No seré jo qui la desautoritzi. I si no estem suspesos no té sentit la substitució.

Això vol dir que ERC no té dignitat institucional ni respecta els seus electors?

Jo no ho he dit això.

Dit d’una altra manera, creu que el president del Parlament hauria d’acceptar la seva delegació de vot?

Si, no en tinc cap dubte. Tenia tot el marge legal per fer-ho.

La majoria independentista s’ha quedat sense quatre vots. JxCat es mantindrà en aquesta posició?

I tant. Com a mínim fins que el Parlament mantingui que no estem suspesos o fins que ens inhabilitin després del judici. En tot cas, deixi’m dir-li una cosa important. La majoria independentista va desaparèixer quan la CUP no va votar la investidura de Jordi Turull, el 23 de març, sabent que el dia següent entraria a la presó. Encara ara penso que diferent que haurien anat les coses si en el judici que s’iniciarà al gener haguéssim tingut a la banqueta dels acusats el Molt Honorable President de la Generalitat.

Torra i Aragonès van escenificar unitat “com a mínim” fins a les sentències, en paraules seves. Després hi haurà eleccions?

Espero que no. A hores d’ara no trobo cap sentit a unes noves eleccions. Crec que no aportarien res. En qualsevol cas puc assegurar que el president Torra i el president Puigdemont no pensen en noves eleccions.

Quins són els aliats de la legislatura? La CUP, els comuns o el PSC?

Tots tres, geometria variable. Tots ells han deixat ben clar des d’abans de l’estiu que són oposició. El que toca és que el govern Torra i la majoria de JxCat i ERC ens arremanguem i treballem per guanyar el suport necessari en cada votació. Aquesta és l’única actitud esperable en un Parlament quan la majoria de govern no disposa de la majoria absoluta de la cambra. Això és la política.

PDECat i ERC afirmen que no votaran els pressupostos si vostès segueixen a la presó. Com valoraria que la seva causa estigués a la taula de negociació?

Malament. De fet, molt malament. No entenc la raó ni comparteixo el fet de demanar un gest al govern espanyol a favor dels presos per aprovar els pressupostos de Pedro Sánchez. Entre altres motius, perquè l’únic gest acceptable seria la llibertat i el sobreseïment, i això no depèn del govern sinó del Suprem. Els presos no podem ser ni l’excusa per aprovar pressupostos ni l’argument per rebutjar-los. Jo crec que cal parlar de pressupostos si es donen determinades condicions. Però posem sobre la taula qüestions polítiques de calat, que depenguin del govern Sánchez. Exigim-li, per exemple, que faci d’una vegada alguna proposta per resoldre el conflicte, que passi de les paraules genèriques a les concretes. Exigim-li ja la retirada de tots els recursos que el govern de Rajoy va portar al TC, que es comprometin les inversions pendents a Catalunya, que cessi l’agressivitat verbal d’alguns ministres... Hi ha mil temes abans que gestos sobre presos per condicionar l’inici de negociació dels comptes.

L’independentisme ha de fer servir la seva influència a Madrid per bloquejar el Congrés i propiciar eleccions generals?

El primer que ERC i el PDECat han de fer a Madrid és anar plegats, amb una mateixa estratègia. Cal abandonar urgentment la cursa per veure qui fa la declaració més impactant. Em fa por que alguns prioritzin acords bilaterals amb el govern Sánchez amb l’excusa d’eixamplar la base social abans que forjar estratègia conjunta amb els sobiranistes per actuar de comú acord i lleials al govern de Catalunya. En tot cas hem de saber que les eleccions seran quan Sánchez vulgui.

Estaria disposat a acceptar el referèndum sobre l’autogovern que proposa Pedro Sánchez? En cas que sí, què hauria de defensar l’independentisme?

Dit així, no. Ara bé, sobre aquesta idea es podria treballar. Per exemple, amb una pregunta que facilités una doble o triple resposta en què una de les opcions fos millorar l’autogovern i una altra fos la creació d’un estat independent en forma de república.

Creu que el clima de diàleg i la retòrica d’implementar la República són sostenibles en el temps?

Sí, crec que ho seran. El que cal és avançar cap a un marc mental on tothom sàpiga que el diàleg no va en detriment de l’objectiu de la República.

Sempre s’ha mostrat partidari de la unitat. Com es poden tornar a alinear els actors?

Fa falta temps per estabilitzar nous lideratges i recuperar certeses dels èxits assolits quan hem fet el camí plegats. Cal generositat per reconèixer els propis errors, limitacions i excessos de tacticisme. I, sobretot, cal intel·ligència per saber valorar la força democràtica i el suport ciutadà que tenim avui.