Jordi Pujol trenca el seu silenci: demana "perdó" però assegura que "no és corrupte"

BarcelonaDesprés de la confessió del 25 de juliol del 2014 sobre la tinença de diners a l’estranger, Jordi Pujol s’ha mantingut en un silenci mediàtic pràcticament absolut, aïllat dels focus al llarg d’aquests gairebé set anys. Ara, però, ha decidit parlar a través d’un llibre-entrevista de la mà del periodista Vicenç Villatoro en què demana “perdó” pels errors que hagi comès, però també nega haver-se enriquit a través de la política. “No soc corrupte”, repeteix diverses vegades en el llibre Entre l’esperança i el dolor (Proa, Enciclopèdia, 2020) presentat ahir a Barcelona. Però no només parla del cas Pujol: es pronuncia per primer cop sobre el Procés –diu que no és independentista–, els reptes que té Catalunya actualment i defensa un nou encaix en l’Estat per resoldre el conflicte. Paraules mesurades que no obren un retorn a l’escena pública: “[Des del 2014] la meva presència pública ha estat molt molt escassa. Quasi nul·la. I de poc voltatge. I ho continuarà sent, sobretot en l’àmbit de les decisions polítiques”.

Confessió: Demana perdó per la deixa, però nega haver-se enriquit en política

Si alguna cosa marca la vida de Jordi Pujol és la confessió del 25 de juliol del 2014. “Quan vaig publicar la carta [...] era conscient que això podia tenir conseqüències doloroses, repercussions en el meu entorn familiar, també per a mi mateix i per al que havia estat la meva actuació política”, assegura en el llibre, però afirma que no es tracta d’un cas de corrupció ni tampoc d’un abús d’una “posició privilegiada”. “La deixa del meu pare no és fruit de comissions il·legals”, sentencia. En tot cas, confessa dolor i demana perdó: “Recordo que els vaig dir que em considerava preparat per a la presó, per a la ruïna i també per a la mort, però no per al deshonor i la vergonya pública”. L’expresident bascula entre la comprensió cap a la gent que va sentir “decepció sincera” per la seva confessió i el retret cap als que s’hi han “acarnissat”. El relat de Pujol té molt a veure amb una contrició personal pels “errors” comesos –també en l’àmbit familiar per “no complir prou bé com a pare”, sense esmentar les acusacions que recauen sobre els seus fills–, però també de vindicació del pujolisme. “No sé si la història m’absoldrà o no. Sé que el que es va fer per Catalunya durant vint-i-tres anys de presidència meva va ser molt important”, relata.

Procés: Es declara no independentista i aposta per recuperar el diàleg

Pujol considera que tot entra en un atzucac amb la sentència de l’Estatut del 2010. Sense advocar per la independència, aposta pel diàleg perquè creu que s’ha demostrat que el moviment té un potencial desestabilitzador de l’Estat, però que no pot guanyar. I, alhora, creu que Espanya tampoc pot esvair la identitat nacional de Catalunya. “Cal que a Catalunya es faci una reflexió de plantejament: tenim el dret de reclamar una revisió de l’actitud que Espanya ha tingut respecte a Catalunya. Fins i tot tenim dret plantejar el tema de la independència. Però també cal que estiguem oberts a fórmules no independentistes que assegurin la identitat, la capacitat de construir una societat justa i de facilitar la convivència.”

Malgrat que no posa noms a les crítiques, sí que es mostra penedit de no haver expressat abans el que pensava: “És cert que hi havia una onada d’optimisme molt gran [en el Procés], però de vegades el polític és polític per enfrontar-se a l’onada, tot i el risc que l’onada se l’endugui”. I es mostra distant amb actituds recents: “Les declaracions contra els Mossos posen de manifest una manca greu de coherència i una ignorància del que és la responsabilitat de govern”.

Partit: Considera un error haver liquidat CDC i en defensa la fórmula

Pujol també reivindica Convergència, ara liquidada. “Valoro d’una manera negativa el canvi de nom, que és fruit, al meu entendre, d’un esverament precipitat”, opina sobre el procés de refundació del 2016 impulsat per Artur Mas, malgrat que afirma que l’episodi va ser “complex” per la pressió dels altres partits i el deep state. “És clar que cal depurar el que calgui, i llençar l’aigua bruta, però el que segur que no s’ha de llençar amb l’aigua bruta és la criatura”, exemplifica.

Treu pit dels orígens d’una formació nascuda, afirma, d’una convergència de sensibilitats del liberalisme, socialdemocràcia i democràcia cristiana, amb una idea en comú: la idea de Catalunya com a nació –diu Pujol–, sense ser independentista. Tot i això, defuig pronunciar-se sobre el PDECat i JxCat i fins i tot explicar què va votar a les eleccions. En relació als casos de corrupció que han esquitxat el partit, afirma que és “versemblant” que hi hagi hagut pràctiques “no legals, incorrectes i punibles”. Però afegeix que quan la relació entre Catalunya i Espanya es fa difícil la “mobilització política, policial i jurídica contra CDC” i contra ell mateix “s’endureix molt”. Un “rebombori” contra ell i CDC que té l’objectiu, diu, de “fer oblidar els anys de política eficaç, de construcció de país”.