De Jordi Pujol a Salvador Illa: quina relació tenen política i religió?

BarcelonaNo va passar desapercebut que el president de la Generalitat, Salvador Illa, fes bandera de "l'humanisme cristià" com un element important del seu govern en el debat d'investidura i en la presa de possessió. Connectava amb la seva fe i amb "les arrels cristianes de Catalunya", que també ha esmentat la portaveu del Govern, Sílvia Paneque, sobre el mil·lenari del monestir de Montserrat. Ara bé, quin vincle hi ha hagut històricament entre la religió (catòlica) i la política a Catalunya? I en particular, amb la Generalitat?

D'entrada, dels 133 presidents de la Generalitat, 121 provenen de la institució medieval (del 1359 al 1714), que eren majoritàriament eclesiàstics. Però la tradició religiosa s'ha mantingut fins avui amb elements simbòlics com ara l'existència d'una capella com la de Sant Jordi que depèn de la Generalitat, tal com recorda l'historiador Sergi Rodríguez López-Ros, vicerector de la Universitat Abat Oliba. "És l'únic govern autonòmic amb un capellà nomenat com a prior", explica. De fet, l'expresident Quim Torra, catòlic reconegut i que havia format part de les joventuts de la democristiana Unió, va nomenar com a prior de la capella Josep Maria Turull, cosí del secretari general de Junts, Jordi Turull –també reconegut creient.

L'expresident Artur Mas també s'havia reconegut com a cristià, tot i que això no marqués el seu discurs polític, mentre que Pasqual Maragall mai va manifestar adhesió religiosa, José Montilla ha dit que és cristià no practicant sense cap implicació política i, més recentment, Pere Aragonès ha expressat que és agnòstic. Durant la Segona República, Francesc Macià no va fer gala de la religiositat, com tampoc Lluís Companys –tot i que ell va salvar desenes de religiosos perseguits pels anarquistes– i Josep Tarradellas s'havia definit creient no gaire practicant. Entre els presidents, el que va estar clarament impregnat per les seves conviccions religioses catòliques va ser Jordi Pujol.

De Pujol a moviments de base

Com s'ha d'entendre la picada d'ullet d'Illa a "l'humanisme cristià"? La professora de ciències polítiques a la Universitat de Lleida Mariona Lladonosa recalca que "la trajectòria de vincle amb espais eclesials i religiosos a Catalunya va decaient en el mateix procés de secularització i diversificació religiosa", que ho fa passar més a "l’esfera privada". Ara bé, comenta que Pujol no ha estat l'únic president amb forta influència catòlica, tot i que en el seu cas hi havia un "caràcter canònic" i un vincle amb moviments cristians separats del franquisme. També recorda els vincles amb el cristianisme de base del PSUC quan va incorporar Cristians pel Socialisme, la tradició d'Alfonso Comín, pare de Toni Comín, o l’univers d’ICV com Joan Saura i Imma Mayol.

Lladonosa afegeix que Illa ho lliga "amb la idea de construcció del concepte de justícia social o de pensament vinculat a l'humanisme pel que fa al diàleg" amb la "idea d'obrir la concepció del PSC per construir espais comuns". En tot cas, és cert que el catalanisme catòlic conservador també té molta història, des del bisbe Josep Torras i Bages fins a Enric Prat de la Riba, i amb partits democristians com la Unió de Manuel Carrasco i Formiguera.

En paral·lel, Rodríguez López-Ros apunta que en un moment clau, Illa ha volgut subratllar tradició cristiana dins del socialisme, fet que casa amb el seu tarannà humanista. De la presidència de Pujol també defensa que "va ser una etapa molt catòlica" amb un tarannà propi d'un "escoltisme catòlic present", però que no va ser l'únic. També posa l'accent en el fet que l'acomplexament causat per l'etapa del nacionalcatolicisme va a la baixa i afegeix que "molts elements del pensament social cristià estan presents" en la política.

Qui ha rebut molt bé l'aproximació d'Illa és l'Església. El portaveu de l'arquebisbat de Tarragona, Òscar Bardají –el seu arquebisbe, Joan Planellas, comanda la conferència de bisbes catalans–, recalca que "són gestos per reconèixer una realitat i la història del país", i que "ha estat acollit amb molt bons ulls". També subscriu que l'evolució de la relació amb les autoritats polítiques depèn de cada persona en el càrrec, però que sempre opten per la "col·laboració".

Junqueras i Puigdemont

Oriol Junqueras és un cas singular, ja que de jove ha explicat que fins i tot intentava combatre la religió aportant arguments a amics i familiars perquè en reneguessin. Amb el temps, però, s'hi va començar a aproximar a partir de persones que eren referents per a ell i avui es declara un "humanista cristià" que practica "menys del que molts creients practiquen, però moltíssim més que la majoria de la gent". I pel que fa a Carles Puigdemont, Rodríguez apunta la "tradició carlina" de la qual també bevia part de l'espai històric convergent, molt "diferent del laïcisme d'ERC". Assenyala que l'expresident "va fer visites religioses i va donar suport a l'escola concertada" –amb una consellera d'Ensenyament, Meritxell Ruiz, avui secretària general de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya.