Jordi Pujol i l'"estiu radiant" que no viu Catalunya

BarcelonaJordi Pujol entra a la sala i es fa el silenci. “Quin goig que feu, que guapos que esteu!”. És ell qui trenca el gel a la llibreria Ona, on presenta juntament amb el diputat de Junts i exconseller Jaume Giró Paraules de president (2024, Editorial Afers), de Josep Vicenç Mestre Nogué (Òdena, 1990). Es tracta d'una tesi doctoral, transformada en obra divulgativa, sobre l'anàlisi dels discursos dels presidents Josep Puig i Cadafalch, Enric Prat de la Riba i Francesc Macià, però l'acte es converteix en una glossa elogiosa a Pujol. El primer és Giró: “El president passarà a la història com un líder intel·ligent i carismàtic que va saber convertir el mapa de forces contraposades de Catalunya en un motor de prosperitat, convivència i orgull nacional”. Afegint sobre el pragmatisme: “El lideratge té a veure amb l’ambició, però també té a veure amb certes metes difícils, però no impossibles”.

Però l'expresident prefereix les metàfores i a partir d’un fragment de la Nacionalitat Catalana de Prat de la Riba s’ho fa venir bé per demanar "esperança". Segons ell no és pas que Catalunya passi per una època “hivernal”, però tampoc viu “un estiu radiant”. El que cal, diu, és empènyer perquè arribi la “primavera”. És la recepta que envia a joves i grans que l'escolten, a qui demana una "actitud de servei" a la Generalitat i "constructiva" amb Catalunya i Espanya. No hi ha rastre en l'ambient de la deixa que l'ha portat a l'ostracisme l'última dècada ni tampoc del judici que té pendent l'any que ve a l'Audiència Nacional pel cas Pujol. L'acte es converteix en un homenatge a ell i a la seva obra.

Els presidents

La conversa gira entorn de tres presidents històrics –Josep Puig i Cadafalch, Enric Prat de la Riba i Francesc Macià–, però la figura de Pujol se situa al centre. “Entre tots tres sumen uns onze anys de president, vostè 23”, li deixa anar Mestre Nogué. “Ells van viure poc”, respon Pujol amb ironia. És l'estratègia que adopta durant gairebé una hora i mitja per mirar de posar-se el públic a la butxaca, busca la interacció. "Espera, que ara parlo jo", "calleu" o "heu de tenir paciència que porto un parell de dies fluix" són només algunes de les frases amb què Pujol desafia la formalitat i arrenca els riures del públic. Fins al punt que s'atreveix a entaular conversa amb l'àvia de l'autor, que s'asseu a primera fila: "Quants anys té vostè? 96? Jo vaig justet, en tinc 94 [...]. Però escolti, vostè i jo som de bona fusta".