Jordi Mercader: “L’estat autonòmic no ajuda al projecte federal”
Entrevista sobre el llibre 'El pla Necker' (Comanegra), a mig camí entre la novel·la i l'assaig
BarcelonaJordi Mercader (Cartellà, 1956) s’acaba de jubilar i pretén reduir al màxim les seves aparicions mediàtiques. Tot i això, com a veu sempre lliure i heterodoxa s’atreveix a fer una proposta federal per resoldre l’articulació d’Espanya. I ho fa en un llibre a mig camí entre la novel·la i l’assaig: El pla Necker (Comanegra).
Què és El pla Necker?
Jo no estic en condicions de fer un assaig sobre federalisme perquè n’hi ha milers i de boníssims, per això he fet un llibre diferent. En realitat el federalisme ja està inventat. És veritat que tots els federalismes són diferents. Però se sap per a què serveix, que és per donar sortida a països plurals. Està inventat a tot arreu menys a Espanya.
I per què?
Doncs per una raó històrica hi ha un sentiment d’inferioritat dels federals, que ve de la Primera República. És com si ja hagués fracassat. I la prova és que ja no es va intentar ni a la Segona República ni el 1978.
El llibre va de federalisme, però la forma no és el típic totxo...
No, és un diàleg entre gent que en sap i que tenen com a missió idear un pla. No em vull imaginar un estat modern que sap que té un problema monumental i que no tingui en un calaix un pla com aquest.
La hipòtesi que planteja és provocativa, i és que la reforma federal s’encarrega des de la Zarzuela.
Sí, aquest llibre és inconstitucional des de la primera línia perquè el rei no està en condicions de fer-ho, això. Però personalment no em crec que el rei no faci reunions polítiques.
¿El pla que prepara el seu personatge, Necker, correspon al que pensa Jordi Mercader?
No soc jo, però s’hi acosta perquè jo soc molt pragmàtic, i per això entenc que s’ha d’arriscar, i que la sortida no té per què ser ortodoxa. I cap sortida serà pitjor que la realitat actual, i no ho dic jo, sinó gent com Santiago Muñoz Machado, que diu que l’estat espanyol va a la ruïna si no modifica l’estat de les autonomies. I posats a fer-ho fem-ho bé i canviem la Constitució perquè a l’article 1 digui: “Espanya és una federació que està formada pels estats de Catalunya, el País Basc...”
Per començar, aquest pla s’hauria d’aplicar sobre un estat de les autonomies preexistent.
Contràriament al que es pensa, jo crec que l’estat de les autonomies no ajuda a avançar cap a la federació, sinó que la perjudica, perquè descansa sobre un mapa increïble que no lliga amb la història ni amb el sentit comú.
¿Ho diu per casos com el de la Rioja o Madrid?
Martín Villa va dir que no volien que Castella tingués fronteres amb el País Basc, i que volien un coixí. Quina bajanada! L’altra cosa que perjudica és que el repartiment competencial es modifica per necessitats polítiques. Això és un error i un horror. El primer manament de l’estat federal és que les competències figuren a la Constitució i això no es toca. És un model tancat. L’estat autonòmic és un model obert, i ha anat evolucionant a pitjor.
Per què?
El federalisme diu que la federació s’ha de crear a partir de la voluntat lliure de les parts. I aquí és on hi ha el problema, perquè la Constitució diu que les parts no es poden expressar perquè no tenen sobirania.
I com es resol això?
Valentí Almirall ja va fer el diagnòstic: ¿com es retorna transitòriament la sobirania a les parts perquè la puguin expressar lliurement, i en aquest mateix acte perdre-la en benefici de la federació? És una mena de minut d’or. Perquè si no la federació naixeria malament.
Però hi ha el problema de definir quines són les parts. Què passa amb les Balears, el País Valencià, Andalusia, les Canàries...
Això és perquè el principal problema d’Espanya és que no hi ha una visió històrica compartida. A la Transició va funcionar perquè hi havia un objectiu compartit, la democràcia, i la resta de problemes, inclòs el territorial, s’hi van subordinar. I ara n’hi ha uns que creuen que la Constitució és el final, i d’altres que pensem que és l’inici. Però no hi ha res que duri per sempre. Per això algú ha de tenir en un calaix un pla per sortir de l’atzucac.
I això és el que fa el pla Necker?
Bé, aconsegueix delimitar la fórmula, la manera de fer-ho. Pensi que el llibre se situa al 2030 i no està centrat en resoldre el tema català, sinó en resoldre el tema d’Espanya.
Ara seria inviable?
Per fer-ho es necessitaria un lideratge i una correlació de forces que ara no existeixen. I una força de l’independentisme diferent.
Menys forta?
Sí, però no gaire. Just perquè Catalunya es pugui governar de forma transversal. Això canviaria radicalment les coses. Els independentistes i els federalistes volen que Catalunya sigui un estat, uns el volen independent i els altres dins de la federació espanyola...
Per tant, ¿es pot fer un trajecte compartit?
Sí, però la federació no està pensada per disgregar sinó per mantenir units estats plurals. La federació és l’autogovern de les parts i el govern compartit del tot.
Així doncs, ¿no ha de ser més fàcil independitzar-se d’un estat federal que d’un d’unitari?
Igual. L’estat federal no és el pas previ a la confederació. El poder central té una tendència innata a reforçar-se, passa als Estats Units.
N’hi ha algun model?
Bèlgica, per exemple, és una monarquia parlamentària, que als anys 70 era un estat unitari i que després de successives reformes constitucionals és una federació. I potser serà una confederació i s’acaben separant, no ho sabem.
¿Té alguna esperança en la taula de diàleg?
És negativa per a la solució federal. Tot el que es pacti en una taula bilateral entre l’Estat i Catalunya serà rebutjat pel PP i per l’opinió pública espanyola.