Jordi Hereu, l'home que va canviar Barcelona però va naufragar com a alcalde

MadridTot i que gairebé ningú ho recorda, Jordi Hereu (Barcelona, 1964) és responsable de la implantació de dues decisions que van canviar de manera radical la mobilitat a la ciutat de Barcelona, les àrees verda i blava i, després, el Bicing (tot i que l'impulsor havia estat Jordi Portabella, d'ERC), com a regidor de Mobilitat. Malgrat tot, Hereu va naufragar com a alcalde, en part pel desgast de la marca del PSC després de més de dues dècades de governs socialistes a la ciutat i també per errors propis. Ara serà el segon exalcalde de Barcelona que ocupa la cartera d’Indústria (després de Joan Clos, el 2006), i el tercer que ocupa un lloc al consell de ministres després de Narcís Serra, el 1982. Indústria també és la cartera on hi ha hagut més catalans tradicionalment, amb Joan Majó, José Montilla i Clos abans que ell.

Però qui és Jordi Hereu? Hereu és un perfil de tecnòcrata clàssic del PSC, format a Esade i foguejat a la maquinària de l’Ajuntament, on va entrar com a gerent del districte de les Corts el 1997. El seu perfil ja no era el de polític clàssic de la Transició, sinó que era de gestió nua i crua. No en va, la seva formació és econòmica, com a llicenciat en direcció i administració d’empreses i MBA per Esade, i el primer lloc on entra a treballar és al Port de Barcelona. Dins de l'Ajuntament ràpidament es converteix en algú que excel·leix a l'hora de prendre decisions difícils i contraculturals, com la d'acabar amb l'aparcament gratuït a la ciutat. Avui ens sembla increïble pensar que hi va haver un temps on això era possible –tot i consumir hores i hores en la vida dels barcelonins i els que visitaven la ciutat.

El fracàs del tramvia

De caràcter afable i amb la fama justament guanyada de gestor eficient, Hereu arriba a l’alcaldia el 2006 perquè el PSC detecta el desgast de Joan Clos i des de Nicaragua (l'antiga seu dels socialistes catalans) es decideix canviar-lo abans de les eleccions. Hereu reté l’alcaldia a les eleccions del 2007 però la marca PSC ja comença a notar també el pes de tants anys al govern municipal, des de 1979. L’alcalde es troba que no té cap projecte emblemàtic ni és una persona especialment carismàtica, però la seva tomba política serà el projecte de tramvia per la Diagonal. Un referèndum forçat per ERC acabarà en un desastre d’organització i també de resultat, amb una aclaparadora victòria del no (80% dels vots). Hereu, que es converteix en blanc d’humoristes i imitadors (pel seu timbre de veu agut i els canvis de volum), ja no podrà recuperar-se i perdrà davant de Xavier Trias el 2011.

Abans encara tindrà temps de derrotar Montserrat Tura en unes primàries en què la direcció del partit al carrer Nicaragua el va voler descavalcar davant les enquestes contràries, primer amb Ferran Mascarell (que no va voler anar a primàries) i després amb l'exconsellera i exalcadessa de Mollet. Curiosament tant Mascarell com Tura, de perfil catalanista, s'acabarien allunyant del PSC. El seu final a l'alcaldia és especialment amarg perquè a ell li toca ser l'últim d'una estirp amb noms com Narcís Serra o Pasqual Maragall. Per al PSC la pèrdua de l'Ajuntament de Barcelona és un trauma del qual no es recuperarà fins fa només uns mesos, gràcies a l'operació de Jaume Collboni per sumar els vots dels comuns i el PP. La travessa pel desert ha durat 12 anys en total.

L’exalcalde passa llavors al sector privat i prova sort en empreses i plataformes centrades en el desenvolupament de la marca Barcelona i l'atracció d'empreses tecnològiques, però no es desvincula del PSC. Això fa que quan arriba el 2020, ell és un dels catalans als quals recorre Pedro Sánchez per ocupar càrrecs en el sector públic i el nomena president d’Hispasat, l’operador espanyol de satèl·lits. Des d'aquest càrrec ha pogut fer xarxa a Madrid i també ser valorat per Sánchez com algú confiable i seriós.