Jordi Graupera: “La unitat no és a qualsevol preu; no estem a subhasta”

BarcelonaJordi Graupera (Barcelona, 1981) va idear unes primàries a Barcelona perquè tots els actors independentistes hi participessin i sorgís un únic alcaldable del moviment. Les formacions li van girar l’esquena, però ell va seguir endavant i ara n’és el candidat.

Va arrasar en les primàries que vostè va impulsar. Era de preveure?

Vam operar pensant que podria passar qualsevol cosa, i hauria sigut millor si hi haguessin entrat candidats dels partits grans perquè hauria sigut més disputat.

A les primàries hi van votar 10.000 persones de les 30.000 que hi havia inscrites.

Entra dins de la normalitat. En tots els processos electorals que inclouen vot telemàtic ningú ha arribat al 50% del cens. Si ara repetíssim, hi participaria més gent.

La idea era que no passés el que ha passat sempre en política...

Ha passat menys, i això que teníem molts condicionants. Estem lluny del que ha passat sempre. El pitjor dels nostres defectes és millor que la millor de les virtuts dels partits.

Vostè va apostar per una llista única independentista per guanyar l’alcaldia i n’hi pot haver cinc.

Si els partits s’hi sumaven, en les primàries s’escollia l’alcalde de Barcelona. La unitat per la unitat provoca lleialtats cegues i folkloritza. Les primàries solucionaven la paradoxa d’anar junts i aconseguir un canvi de cultura política. Ara, com més veus hi hagi negociant més plural serà.

Però ara és possible que l’independentisme no guanyi.

Sí. Quins escenaris hi ha? El primer, Valls sense majoria absoluta: tots els altres es posaran d’acord per impedir-ho i hi serem. El segon, guanya Maragall: tot sembla indicar que la seva prioritat és pactar amb Colau i serem a l’oposició per denunciar les renúncies que això suposa. El tercer, guanya Colau amb ERC i el PSC com a socis: similar a l’escenari anterior. I quart, tot pot passar: guanyem nosaltres. Apareix la possibilitat de governar de manera diferent.

No s’ha inclòs en cap opció de govern si no és com a alcalde. ¿Es veu pactant amb algú?

La nostra prioritat sempre serà pactar amb partits independentistes. Però com que la unitat no és a qualsevol preu, la nostra llista no està a subhasta. I si un adversari polític té una idea bona, no s’ha de descartar.

¿Així podria donar suport a una proposta de Valls?

Podria donar suport a una proposta de qualsevol si penso que és beneficiosa per a la ciutat. Bé, no tinc intenció d’arribar a pactes amb Vox.

Tampoc ha citat cap govern d’unitat independentista.

L’únic escenari és que ERC i Colau no sumin, perquè si ho fan, pactaran. El gir d’ERC és molt explícit. Si la gent d’ERC vol que pactin amb independentistes, com més forts siguem, més els arrossegarem a arribar a acords.

¿Existeix la possibilitat que pugui confluir amb Mascarell o amb JxCat?

Van tenir la seva oportunitat d’entrar a les primàries. Si han decidit que no és el seu projecte, cal dir-ho, el que no farem és posar la llista a subhasta. Seria incoherent parlar de la legitimitat de la gent i fer un pacte al casino de la política catalana.

La majoria de candidats es reivindiquen com a maragallistes però vostè no. Per què?

Les virtuts que té Maragall responen a un moment històric. Apel·lar a aquelles solucions és parlar de problemes que no tenim i no parlar dels que tenim. Maragall representa una nostàlgia de fa 20 anys, en comptes de mirar 30 anys endavant. És patètic que, en un moment històric per a les ciutats, mirem què va fer un senyor el 1986. El maragallisme representa una manera d’entendre Barcelona que pretén separar-la del territori i promocionar una cultura dins el marc espanyol. Alguns problemes els heretem del maragallisme. No és la solució.

Què en pensa de l’era Trias?

Hi havia idees bones, però Trias va acabar aplicant una política de no fer enfadar ningú. Trias va evitar qualsevol conflicte amb els veïns i amb l’Estat. Sense canvis radicals ni aspiracions a llarg termini, i per això va perdre les eleccions.

¿El seu potencial votant és el que llegeix els comicis municipals en clau nacional?

La clivella nacional hi és vulguem o no, ningú se’n pot escapar. Però bàsicament parlem de Barcelona, cap candidat ha parlat més de Barcelona que nosaltres. Les perspectives sobre Barcelona són importants i la nostra és una Barcelona que és el centre del món.

Com farà la campanya? Quedarà exclòs dels debats i els espais dels partits amb representació.

Des del març sabem que no podem confiar en les intermediacions clàssiques. Però hauríem d’estar als debats, som una força que existeix a la ciutat i hi ha un regidor a l’Ajuntament que participa en el projecte.

¿Creu que la solució per a l’habitatge és el 30% de lloguer social?

L’habitatge és la prioritat número 1 si parlem de problemes concrets. No només per a la gent que és expulsada, sinó per als que hi dediquen el 40% dels recursos i no poden dedicar-los a altres coses. Amb el 30% aconseguiríem 300 habitatges en un any bo, i en fan falta 115.000. La idea de fons d’alinear el benefici privat amb la construcció d’espais d’habitatges públics és bona, però hi ha idees bones que les executen malament, posen el pes en la propaganda.

Com s’arriba a aquests 115.000?

Segur que no s’arregla en quatre anys. Fa falta un pacte estratègic, pensat a 30 anys vista, i amb urgència. També perquè a l’àrea metropolitana s’ha començat a refer el Pla General Metropolità, l’ordenació de tot l’espai metropolità. Aquí és on s’han de pensar les mesures a llarg termini. A la zona marítimo-terrestre que dona a Sant Adrià de Besòs podrien aparèixer barris de mar, models de barri sense cotxe...També a la façana fluvial del Besòs, en zones on es pot cobrir la ronda de Dalt i fer barri... A curt termini, el que cal és posar el dret a tempteig i retracte que l’Ajuntament ha fet al final del mandat. A més, hi ha 14.000 locals buits, que se’n pot expropiar l’usdefruit però no la propietat.

En campanya també es parlarà molt de seguretat i turisme.

Ni l’autoritarisme policial de Valls ni el laissez faire dels comuns. Els dos extrems porten al mateix lloc: la radicalització de la violència. La seguretat és una qüestió que s’ha d’abordar a nivell global. En les ciutats nòrdiques es comença a considerar la salut com un tema de seguretat. Que hi hagi autopistes que creuin la ciutat també és un tema de seguretat. Si parlem dels narcopisos, no se solucionen amb policia. Els narcopisos no han aparegut, han migrat de la perifèria. El problema és social, de guetització, de drogoaddicció. Són problemes estructurals i cars, i hi haurà molts fracassos pel camí. Pel que fa al turisme, el 90% està concentrat en un 15% de la ciutat. Pràcticament totes les infraestructures de turisme global estan per sota de la Diagonal. Això se soluciona esponjant.

¿La política municipal és un primer pas per al salt al Parlament?

Ningú racional no descarta res. Fa molts anys que m’estic preocupant doctrinalment de Barcelona i el meu interès és aquest. També penso que, arran del que va passar a l’octubre, el Parlament està mort per a una generació de polítics. Jo vull la llibertat del meu país, és la nostra responsabilitat generacional. Si hi puc jugar un rol com a alcalde de Barcelona, regidor, president de la Generalitat, diputat, conseller, hi estaré disposat.