L’home que li va aguantar la mirada a Pérez de los Cobos

Barcelona“En el decurs del seu interrogatori, quan en Xavier Melero li adreça preguntes i jo estic assegut darrere del meu advocat, Pérez de los Cobos em llança una mirada intimidatòria i la manté, com si esperés que jo abaixés els ulls. No tan sols no ho he fet sinó que l’hi aguanto uns segons, un moment ben llarg, fins que ha estat ell qui ha abaixat el cap”. Dels molts moments que Joaquim Forn descriu a Entre togues i reixes (Enciclopèdia, 2019), que avui encara es pot adquirir als quioscos amb l’ARA, aquest és potser el que té una força més simbòlica i dramàtica: els dos màxims responsables de la seguretat durant l’1-O cara a cara en un judici en què un vol veure l’altre a la presó durant molts anys i declara en contra seu.

En el futur, els escrits de Forn seran una font de primera per saber com van viure els presos polítics catalans el seu dia a dia a la presó. El seu valor com a testimoni és incommensurable. L’exconseller d’Interior se’ns apareix com algú que viu la seva situació amb un punt de perplexitat i que no dubta a compartir-ho amb els lectors. Això sí, a diferència del primer volum, Escrits de presó (Enciclopèdia, 2018), aquesta vegada no hi ha discrepàncies amb la línia política seguida per JxCat. Si en aquella ocasió mostrava sense embuts la seva oposició a l’estratègia d’allargar la formació de govern per posar en contradicció l’Estat encara que fos al preu d’allargar també el 155, aquesta vegada el dietari, que no està escrit amb aquesta forma però sí amb el mateix esperit, no entra en les grans qüestions que divideixen l’independentisme.

Si de cas, hi ha el testimoni d’algú que admet que esperava un millor resultat de JxCat en les municipals. “No és un bon resultat, no cal donar-hi més voltes. Comptava arribar al sisè regidor -que tampoc hauria estat un gran resultat- però no ha estat possible”, afirma. De la jornada que va viure a l’Ajuntament el dia de la presa de possessió d’Ada Colau en rescata una anècdota xocant. Manuel Valls, que després li negaria la salutació al president Quim Torra, sí que el va saludar i fins i tot li va comentar que havien compartit les responsabilitats d’Interior. “L’únic que es nega a encaixar la mà amb mi és Josep Bou. Em diu que està en contra de la meva presència”.

El fred de Soto del Real

La sinceritat de Forn és el que converteix el llibre en un pou d’històries i vivències. El fred de Soto del Real s’acaba encomanant als peus del lector. Forn explica que el pitjor moment durant la vaga de fam va ser per culpa dels anuncis de Nadal i les notícies sobre menjar. “A les imatges es veia una persona que tallava unes llesques d’un pa deliciós i cruixent, i després el sucava amb oli. Recordo que aquell dia, com si hagués embogit, vaig regirar la cel·la per veure si trobava qualsevol cosa”.

A les pàgines del llibre es pot comprovar, això sí, que Forn manté l’optimisme i la fe cega en el seu advocat, Xavier Melero, abans del judici. Però al final admet que “el judici no ha servit de res”. Acaba, però, amb un cant optimista: “Aquest llibre vol ser el testimoni de la lluita d’un poble que defensa la seva dignitat i la seva llibertat”.