Joan Subirats, un acadèmic amb olfacte polític
Madrid"Som gent que volem Barcelona i l’estem perdent, i ara estem decidits a tornar-la a guanyar". El 24 de juny del 2014 Joan Subirats va aparèixer davant l’opinió pública com una de les tres persones que van presentar la plataforma Guanyem Barcelona (precursora de Barcelona en Comú). Les altres dues eren Ada Colau i Jaume Asens. Subirats, doncs, és un dels membres fundadors dels comuns, un dels seus impulsors i un dels seus puntals intel·lectuals. Que triés aquesta opció per fer el pas a la política activa demostra el seu olfacte polític. El 2015 Colau va guanyar a Barcelona.
Però la trajectòria de Subirats (Barcelona, 1951) ve de lluny. Com tantes altres figures de la política catalana i espanyola, els seus inicis en la militància contra la dictadura el van portar a formar part de Bandera Roja, una escissió del PSUC liderada per Jordi Solé Tura, que va ser també el seu director de tesi. Noms com Ferran Mascarell, Jordi Borja, Antoni Castells a Catalunya i Pilar del Castillo o Celia Villalobos a la resta de l’Estat van formar part d’un grup que posava especial èmfasi en la formació. Eren, d’alguna manera, els més intel·lectuals de la galàxia de grupuscles marxistes de l’època, l’aristocràcia de l’antifranquisme. I això els va dotar d’una manera de fer que encara és visible en molts d’ells. Subirats, però, no va continuar vinculat a la política de partit, però sí a la gent que hi va conèixer.
Subirats es va llicenciar en ciències polítiques el 1980 i es va especialitzar en un camp llavors inèdit, les polítiques públiques. Ja no va abandonar la universitat, que coneix com pocs, i tota la seva trajectòria acadèmica des de llavors està vinculada a aquesta qüestió i també a d'altres que hi estan relacionades, com l'exclusió i la desigualtat. Políticament va ser el que al PSUC s’anomenava "company de viatge", és a dir, algú vinculat a l’esquerra i productor de pensament, però sense implicació orgànica.
Fascinat pel 15-M
Això, però, va canviar amb el 15-M, un moviment pel qual es va sentir fascinat, quan va ser una de les persones clau per fer de pont entre el vell món d’ICV i aquests nous revolucionaris que volien assaltar l’Ajuntament, on la posició de Xavier Trias semblava inexpugnable. De tracte amable i cordial, summament respectuós per al que es porta ara, algú que el coneix diu que "josepramonedeja" una mica, en referència a la seva proximitat intel·lectual amb l’articulista de l’ARA. El seu perfil acadèmic l’acosta a personatges com Jaume Asens o Gerardo Pisarello, però finalment va ser la mateixa Ada Colau qui li va reclamar que fes un pas endavant per a les eleccions del 2019 i fos el seu número dos (en el primer mandat va ser comissionat de Cultura després que l’alcaldessa expulsés el PSC del govern). Des d’allà va dirigir l’operació per fer possible la reelecció de Colau amb els vots de Valls, i va demostrar que la política, en el sentit més descarnat del terme, no li és aliena.
En els seus dos anys com a sisè tinent d’alcalde ha posat molt èmfasi en els temes de ciència i recerca, i els ha incorporat a la gestió cultural. Quan va deixar el càrrec coincidint amb la seva jubilació el juliol del 2021, va concedir una entrevista a l’ARA on, a la pregunta de si li hauria agradat ser escollit com a ministre en lloc de Manuel Castells, va respondre: "No dic que no; és a dir, soc una persona curiosa i m’hauria agradat conèixer el consell de ministres. Però les circumstàncies no hi van acompanyar". Ara sembla que les circumstàncies han canviat.