Joan Sauret, el balaguerí que va salvar ERC durant el franquisme

BarcelonaPoques persones van poder sortir indemnes davant de la personalitat expansiva del president Josep Tarradellas durant la Transició més o menys televisada, i costa de posar en context com devia ser l’estadista de Cervelló als anys trenta del segle XX. I ja se sap que a la vida hi ha amics, enemics i companys de partit.

A l’Esquerra Republicana de l’exili durant el franquisme la cosa no estava per gaires alegries. El cop d’estat destrossa la legalitat republicana i milers de persones per sobreviure marxen de Catalunya, també els militants i dirigents d’ERC. Molts a camps de concentració a França, i d’altres que s’ho podien permetre a Amèrica o a Anglaterra. La Fundació Josep Irla ha editat un llibre sobre un gran desconegut de la història contemporània de Catalunya i la cara B de Tarradellas: Joan Sauret i Garcia, periodista, impressor, polític, exiliat i tots els papers de l’auca. El volum, que porta per títol Joan Sauret. Tasca i esperança, ha estat escrit i girbat pel periodista Àlvar Llobet, també balaguerí com el qui va ser secretari general d’ERC entre 1954 i 1976.

En aquell exili la vida de partit no era senzilla ni de bon tros, “i en aquell moment qui mana són Tarradellas i Sauret”, explica Llobet. Joan Sauret va ser “un home de partit i de perfil gris, molt estricte i pragmàtic”, assenyala Daniel Díaz Esculies, doctor en història contemporània, i autor de De la guerra civil, l’exili i el franquisme (1936-1975), entre d’altres. Per la seva banda, Marc Macià, professor d’història contemporània a la Universitat de Lleida i a la UOC, indica que Sauret va ser “un exemple d’una generació que va voler modernitzar el país” i que per edat es veu abocat al lideratge quan ERC neix filla de moltíssimes tradicions i del lideratge del president Francesc Macià.

Aquest home fidel a Tarradellas –l’ajuda a prendre el control d’ERC i fonamentar les tesis constitucionalistes– ens apareix com una antítesi conceptual de qui seria el president de la Generalitat després de Josep Irla. Sauret i Tarradellas xocaven sovint, però el balaguerí era un home d’ordre i fidel, també als seus principis. Sauret, “que no era un revolucionari”, exposa Macià, defensava que calia tenir bones relacions amb forces d’esquerres de l’Estat, sobretot amb els socialistes, extrem que Tarradellas infamava i per contra defensava la “unitat catalana”, recorda Díaz Esculies. Tarradellas vol i dol, “es posa en la feina de Sauret i li recorda que és secretari general d’ERC perquè l’ha posat ell”, il·lustra Díaz Esculies. I moltes més coses que van portar a l’enfrontament directe entre Tarradellas i Sauret el 1959. La data és important perquè feia 5 anys que l’estadista de Cervelló era president de la Generalitat, i es busca un substitut de renom. Es branda el nom de Pau Casals, que s’hi posa bé, però es fa el desmenjat perquè no hi veu sortida.

El joc de poder

I amb la indefinició comença el macabre joc de poder i sorgeixen les dagues, i ambdós bàndols, després de comptar soldats, s’enfronten. Aquí Tarradellas és un mestre, un autèntic killer de l’àrea. Llobet apunta que “ja abans de ser president de la Generalitat havia viatjat molt, sobretot a Amèrica, on va aconseguir moltes complicitats i també suport econòmic”. Sauret no tenia tants bons contactes i quan va plantar cara a Tarradellas perquè tenia la pipa plena des de l’exili d’ultramar, sobretot des de Mèxic, li van muntar una campanya de descrèdit titllant-lo de traïdor als ideals d’ERC. Bàsicament, com li retreia Tarradellas, per la voluntat d’arribar a acords amb socialistes, el POUM, i per ser un pactista. Encara no s’havia inventat la idea de transversalitat tan de moda i tan buida avui en dia.

Ras i curt, Sauret perd i queda en un segon pla absolut. Amb el títol nominal de secretari general del partit –fins llavors amb el cognom d’interí– però amb una buidor molt considerable, que tracta d’omplir amb articles –sempre va escriure, i molt– i cartes, i també figurant en mítings de forces d’esquerres europees, on calgui, a París o a Montpeller. “Un partit hegemònic com va ser ERC va quedar mort”, indica Díaz Esculies, que afegeix que a mesura que van passant els anys no hi havia sang nova perquè, “qui es voldria afiliar a Esquerra llavors?”. Sauret va mantenir en vida, però en coma induït, el partit i pocs ho saben, i encara menys ho reconeixen.

Llegint el delicat i treballat llibre d’Àlvar Llobet la pregunta és obligada: com és que fins ara no es recupera la figura de Sauret més enllà dels peus de pàgina de la història del país? Marc Macià és prudent en la resposta i manifesta que “les polítiques de memòria històrica són molt noves i molts polítics i tècnics encara no saben com gestionar-ho”.

Però la memòria era una cosa que va mantenir viva el mateix Sauret. Després de deixar la secretaria general d’ERC el 1976 a un altre il·lustre com Heribert Barrera, no torna a Catalunya, a Balaguer, fins al 1983, on mor dos anys després. Vol morir a casa, a un Balaguer que enyora i admira. I escriu el 1944 sobre la seva vila, a la qual anomena Bellviure, que també era la Catalunya de llavors i així se la pot entendre una mica millor: “Els cafès eren apolítics i polítics. A tot arreu, però, es conreava més o menys el noble art de passar temps discutint els afers comunals i els altres. Cal tenir en compte que a Bellviure, tothom feia política, àdhuc els moribunds no marxaven tranquils a l’altra vida sense haver recomanat una candidatura electoral”. Abans la política no només era seguida, sinó que era important gràcies a la integritat de persones com Joan Sauret.