ENTREVISTA

Joan Manuel Tresserras i Enric Marín: “N’hem après. Ara ja no tenim el pensament naïf que teníem fa un any i mig”

Entrevista als professors de comunicació de la UAB, que acaben de publicar el llibre 'Obertura republicana'

Joan Manuel Tresserras i Enric Marín: “N’hem après. Ara ja no tenim el pensament naïf que teníem fa un any i mig”
i David Miró
17/03/2019
4 min

BarcelonaJoan Manuel Tresserras (Rubí, 1955) i Enric Marín (Barcelona, 1955) són una espècie en perill d’extinció: la d’intel·lectual orgànic que ajuda, en aquest cas a ERC, a fixar un nou rumb des de la reflexió i l’anàlisi històrica. Publiquen Obertura republicana (Pòrtic) amb voluntat de ser la bíblia del republicanisme sobiranista d’esquerres.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

¿Hi ha prou perspectiva històrica sobre l’1-O?

Enric Marín. Des d’un punt de vista periodístic el relat està esgotat, però el relat històric necessita més perspectiva. Però si des de l’independentisme no som capaços de fer un diagnòstic encertat no serem capaços d’articular una unitat estratègica.

Joan Manuel Tresserras. De fet, el llibre no està fet en calent després de l’octubre. Vam necessitar el relat de moltes persones per saber què havia passat. Hi ha una mirada crítica, i aquest esforç crític és fonamentalment autocrític, en la mesura que nosaltres vam participar en el moviment.

¿Inaugureu el cicle de l’autocrítica del Procés?

J.M.T. És una crítica feta des de dins del moviment i partint de la consideració que tothom vol que la causa triomfi. El diagnòstic, però, cada vegada és més coincident.

E.M. Nosaltres som professors d’història de la comunicació i, per tant, pensàvem que el que ens tocava fer era intentar explicar la revolta del 2017 en una perspectiva històrica més àmplia. Així tot adquireix una significació més sòlida. I veus que no és un suflé.

Tot això conflueix en un moment històric concret, en unes persones concretes que han de prendre unes decisions concretes.

J.M.T. I ho tenen molt difícil perquè no hi ha un manual que expliqui com s’ha de procedir. I la seva responsabilitat té molts angles. Parlant en plata: hi ha gent que opinem i gent que està afrontant un judici o a l’exili. I ningú pot dubtar d’ells. Per tant, nosaltres hem d’intentar situar on som i identificar les vies per tornar a acumular forces, i en una ocasió futura guanyar.

Identifiqueu dos errors: menystenir la força de l’Estat i el tempo polític. Respecte al primer, quina era la hipòtesi, que l’Estat no faria res?

E.M. Es resumeix en l’expressió “No s’hi atreviran”. L’Estat, efectivament, té més força de la que pensaves. Més força repressiva, més aliances internacionals, etc. I en paral·lel nosaltres no tenim la força necessària per tombar-lo. I a sobre ens equivoquem amb el tempo.

J.M.T. L’Estat el que ha fet és impedir que ens puguem comptar, ha obstruït la democràcia. I per evitar-ho no els ha quedat altre remei que renegar de ser un estat de dret i democràtic.

¿És la fi del projecte espanyol per a Catalunya?

E.M. L’única manera que tenen d’evitar-ho és convidar-nos a participar des d’allò que som, i fer un projecte compartit. Si això no ho fan, no queda res. Una de les tesis fonamentals del llibre és que a mitjans dels 70 l’única societat que ha trencat de veritat amb el franquisme és la catalana. La punta de llança de la voluntat de ruptura democràtica és Catalunya. I aquesta voluntat de ruptura és la que s’expressa en aquest 75% o 80% de persones que creuen que tenim dret a decidir, que és el que descriu millor la societat catalana.

¿No s’ha menystingut també la influència de l’ecosistema mediàtic espanyol?

E.M. La capacitat d’atiar la por identitària a base de mentides, com ara que no es podrien pagar les pensions, com li deien les seves amigues a la meva mare. Hem d’aconseguir que aquesta propaganda tingui la mínima incidència als nostres barris.

Vosaltres plantegeu aquesta visió més pragmàtica...

J.M.T. És una aposta per l’acumulació de forces. Ens va semblar que el creixement exponencial de l’independentisme es mantindria estable, i ara veus que et costa una mica més.

I com es fa?

J.M.T. El republicanisme sobiranista d’esquerres el que diu és que el projecte està per fer, és un procés històric obert, i el fem entre tots. Aquest és el canvi substancial, per això parlem d’obertura republicana.

E.M. Les classes dirigents històriques catalanes ja no tenen projecte per a Catalunya. I les classes populars, la menestralia, s’ha anat empoderant. L’últim projecte de la burgesia per al país va ser el Noucentisme. Nosaltres diem: no fem la nació des de l’estat, sinó que definim l’estat des de la nació. I la palanca més important que tenim és la cultura.

J.M.T. Aquest és un llibre optimista, perquè creiem que el republicanisme sobiranista triomfarà i crearà una experiència històrica que podrà ser punt de referència.

E.M. Hi ha dos motius concrets per ser optimista. D’una banda, ara sabem moltes més coses que fa un any. Explicar que hem comès errors l’únic que significa és que n’hem après. El pensament naïf que teníem fa un any i mig ja no el tenim. Estem aprenent. La rigidesa de l’Estat, i la seva incapacitat per reconèixer la situació, els fa prou forts per ser repressius, però no els permet guanyar de l’única manera possible en un context democràtic, que és convèncer. Poden ser 4, 5 o 10 anys, però és un procés de decantament.

stats