Jaume Collboni, el deixeble d'Iceta que defensava el dret a decidir

BarcelonaLa trajectòria política de Jaume Collboni (Barcelona, 1969) sempre ha estat marcada, d'una manera o altra, per l'independentisme. Ara veurem per què. A la universitat va ser líder estudiantil de l'AJEC, l'Associació de Joves Estudiants de Catalunya (1992-1995), vinculada al PSC, en un moment en què la força hegemònica era el BEI (Bloc d'Estudiants Independentistes). Va entrar després a la UGT (1996-2005), en un moment en què Pepe Álvarez obria el sindicat a nous sectors, del nacionalisme de CiU i també l'independentisme d'ERC, per així deixar de ser la corretja de transmissió del PSC. Allà Collboni es formaria i impulsaria la creació de gabinet tècnic del sindicat. Álvarez el va col·locar a la direcció nacional, igual que faria amb altres valors emergents com Neus Munté.

El 2005 va passar a treballar sota les ordres del que seria el seu mentor polític, Miquel Iceta, com a coordinador del grup parlamentari durant els governs tripartits. El seu ascens és meteòric. El 2008 entra a l'executiva del PSC, el 2010 dirigeix la campanya (fallida) de reelecció de José Montilla com a president i el 2011 és nomenat secretari de comunicació i portaveu del partit (en substitució d'Iceta). En l'àmbit personal, el seu casament amb el productor televisiu Óscar Cornejo l'any 2011 va donar llocs a imatges curioses com la de Belén Esteban i José Montilla en un mateix acte.

És en aquells anys, després de la patacada del PSC del 2010, quan Collboni forma part dels nous valors socialistes coneguts com la generació BlackBerry (pel modern model de telèfon que feien servir), que creuen que ha arribat el moment de rellevar el triumvirat format per Montilla, Zaragoza i Iceta a la cúpula del partit. En aquest grup hi ha gent com Francesc Vallès, Meritxell Batet, Laia Bonet, Núria Parlon o Rocío Martínez-Sempere. Tot i que van estar a punt de formalitzar una candidatura alternativa a la de Pere Navarro, la iniciativa no va arribar a quallar, ja que tots tenien accents diferents (Bonet era més sobiranista, Martínez-Sempere més liberal, Parlon més esquerrana, etc.). Això sí, la seva pressió va ser clau perquè el PSC adoptés la defensa del dret a decidir en el programa electoral a les eleccions del Parlament del 2012. En concret es comprometien a "promoure les reformes necessàries perquè els ciutadans i ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d'un referèndum en el marc de la legalitat".

Collboni, però, va ser dels primers a baixar del vaixell sobiranista, sobretot arran un viatge al Quebec, on va comprovar la decadència de la província francòfona del Canadà després dels referèndums de 1980 i 1995. En un marc de desbandada dels BlackBerry, Collboni es va refugiar en el grup municipal després d'imposar-se a les primàries a diversos companys de generació, com Bonet (a la que recuperaria temps després) o Martínez-Sempere. Per cert, unes primàries obertes on van ser notícia imatges amb cues de pakistanesos que afirmaven que els havien donat una papereta amb el nom de Collboni a l'exterior del local de votació.

A les municipals del 2015 el PSC treu el seu pitjor resultat històric, només 4 regidors, però Collboni aconseguirà entrar a l'executiu amb Ada Colau. El 2017, però, l'1-O entra en escena i Colau fa fora els socialistes per l'aplicació del 155. El dirigent socialista no ho oblidarà mai. El 2019 aquell jove sindicalista i favorable a un referèndum ja és un representant genuí del nou PSC post-Procés, ben connectat amb l'establishment i orientat al centre polític. Instigador de l'operació Valls, aparta Maragall, un independentista, de l'alcaldia. Quatre anys més tard, després de saltar del vaixell colauista mesos abans de les eleccions, s'ha carregat amb una sola jugada la mateixa Colau i Xavier Trias per complir el seu somni: ser alcalde de Barcelona. És, amb Batet, el BlackBerry que ha arribat més lluny. Veurem ara si l'independentisme es torna a creuar en el seu camí.