Tarradellas: el llarg camí fins al "Ja sóc aquí!"

BarcelonaDurant molts anys, cada dia, Josep Tarradellas pronunciava unes paraules davant del mirall a casa seva, a Saint-Martin-le-Beau, on veia passar els llargs anys del seu exili: "Jo sóc el president de la Generalitat de Catalunya". Ignorat per l'oposició democràtica de l'interior del país i oblidat per la immensa majoria de catalans, Tarradellas s'aferrava íntimament al càrrec que ostentava des del 1954. Aquell any va ser nomenat president en una sessió del Parlament celebrada a Mèxic amb la participació de només 26 diputats.

"Tarradellas va tenir sempre un sentit de predestinació molt fort i estava convençut que tornaria com a president de Catalunya", assegura Jaume Sobrequés, que va ser senador i dirigent socialista durant els anys de la Transició. De fet, aquesta fe indestructible, sumada a una habilitat política enorme, va motivar l'únic acte autènticament rupturista en 40 anys de franquisme i que entroncava amb la legalitat republicana: el reconeixement de la Generalitat, dissolta pel règim el 1938. I va ser reconeguda, fins i tot, abans d'aprovar-se la Constitució.

Nacionalisme i comunisme

Per què l'Estat va aprovar l'anomenada operació Tarradellas en detriment d'un pacte amb l'oposició democràtica interior? Segons Manuel Milián Mestre, "a Catalunya hi havia dos problemes fonamentals que quedaven resolts amb el retorn de Tarradellas al capdavant de la Generalitat". "El primer era la força del nacionalisme civil, que feia témer que la transició democràtica derivés en ruptura secessionista, i el segon era que el PSUC era el partit polític més poderós de tot Espanya i el més perillós per la seva transversalitat social", explica. Segons el pla del govern espanyol, el retorn de Tarradellas canalitzava el nacionalisme català dins un pacte amb l'Estat i alhora apartava el PSUC de la centralitat política perquè el president de l'exili, militant d'ERC, no tenia cap simpatia pels comunistes.

Precisament Milián va ser, a partir del 1973, un dels intermediaris oficiosos entre Tarradellas i el govern espanyol. Fruit d'aquella relació política va néixer un vincle d'amistat que es va mantenir fins a la mort del primer president de la Generalitat restaurada. El pla va fructificar, sobretot, perquè el vell president català i el flamant president espanyol, Adolfo Suárez, es van entendre perfectament. Un altre dels intermediaris entre tots dos, el periodista Carlos Sentís, aleshores afí al règim, ja havia avisat Suárez quan li va dir: "Us entendreu, perquè tots dos sou animals polítics."

Milián confirma aquesta entesa però matisa que la primera trobada va ser un desastre. "No es van entendre gens i semblava que no hi hauria entesa, però Tarradellas era gat vell i va dir a la premsa que tot havia anat com una seda, un fet que va forçar la percepció que l'operació aniria endavant i va obligar-los a tots dos a veure's una altra vegada i reconduir la relació", recorda.

Un dels desllorigadors del procés va ser la constatació que Tarradellas no era independentista per una qüestió de realisme. "Era conscient que Catalunya era un país petit i entenia el context històric", afirma Milián, que afegeix que "per això deia que només amb la negociació s'obtindria una autonomia satisfactòria". Per contra, sempre va ser hostil a donar autonomia a altres territoris que no fossin Catalunya, Euskadi i Galícia. En aquest sentit, va vaticinar que el cafè per a tothom provocaria la ruïna d'Espanya.

Mentre Tarradellas negociava amb Madrid, el zel extrem amb el qual defensava la legitimitat única del seu càrrec davant els altres grups antifranquistes, sumat a una certa arrogància de caràcter, va motivar xocs i polèmiques amb la resistència interior. Aquests enfrontaments van depassar el marc polític i partidista i van afectar, pràcticament, tot el moviment catalanista. Van ser sonades les seves crítiques a l'abat de Montserrat Aureli Maria Escarré o a Òmnium Cultural. La seva indignació amb Montserrat va provocar que, tot i tenir una figureta de la Moreneta a la tauleta de nit durant el seu exili, deixés el seu arxiu al monestir de Poblet.

Un dels polítics de l'interior amb qui més va xocar va ser amb Jordi Pujol. Tots dos coincidien a reclamar tres objectius, però amb ordre invers. Tarradellas exigia en primer lloc el restabliment de la Generalitat, seguit de la instauració de la democràcia i l'aprovació d'un Estatut d'Autonomia. Per a Pujol, en canvi, la prioritat era l'arribada de la democràcia, seguida de l'aprovació d'un Estatut que donés lloc al restabliment de la Generalitat. L'ordre no era un tema menor, perquè implicava el fet que Tarradellas tornés, o no, com a president.

Tarradellistes per estratègia

Finalment, però, l' operació Tarradellas va ser acceptada a Catalunya per pragmatisme. Segons Sobrequés: "Al final tots ens vam fer tarradellistes per estratègia política, perquè ni Josep Benet (PSUC), ni Jordi Pujol (CDC), ni Joan Reventós (PSC) tenien prou força per ser presidents, i per això es va acceptar una figura externa que, a sobre, tenia una càrrega simbòlica extraordinària". Amb el retorn del president, l'any 1977, tots els partits van continuar utilitzant-ne la figura per interès. En aquest sentit, Sobrequés confessa: "Al PSC vam ser tarradellistes en gran part per erosionar Pujol". I afegeix que no van "dubtar a portar la seva vídua" als seus actes perquè sabien que "feia mal a Pujol".

Demà es compleixen 25 anys de la mort de Tarradellas, i a Cervelló, on està enterrat, hi haurà representants institucionals i dirigents polítics. El seu caràcter i el seu pragmatisme faran que els partits, com el 1977, li trobin virtuts que justifiquin els seus posicionaments actuals, oblidant que Tarradellas va ser un realista del seu temps.