Iván Redondo, l'enigma de l''art del que no es veu'
Pedro Sánchez va prescindir del seu guru al comptar amb Félix Bolaños per satisfer les pressions del PSOE
Madrid¿La sortida d'Iván Redondo del govern ha sigut voluntària o el resultat d'un envit per al qual el guru no va obtenir el suport de Pedro Sánchez? En altres termes, ¿el president del govern li va deixar perdre el partit davant d'un aparell del PSOE que hagués considerat casus belli l'eventual ascens de Redondo al ministeri de la Presidència? Aquest s'ha convertit en l'enigma d'una crisi de govern real que intenta recuperar la iniciativa política després de fracassos estrepitosos (moció de censura de Múrcia i derrota catastròfica el 4-M), amb l'objectiu d'afrontar l'última part de la legislatura.
Una legislatura en què el PSOE ho tindrà difícil en almenys dues importants eleccions autonòmiques abans de les generals del 2023: Andalusia, teòricament el novembre del 2022, i, novament, les de Madrid, el maig del 2023. Redondo, segons fonts fidedignes, se sentia amb ànim i entusiasme per abordar els dos anys que queden de legislatura i les cites electorals prèvies abans de les eleccions generals del 2023; però en diferents condicions. En lloc de seguir en el seu càrrec de director de gabinet del president, Redondo es veia com a ministre del nou govern.
Els dirigents de l'executiva del PSOE han criticat sistemàticament Redondo i el president del govern per comptar amb ell. Han definit el guru com un venedor de fum que s'ha apropiat de tots els èxits i que ha negat la seva responsabilitat en els fracassos. Per exemple, aquests dirigents qüestionen, per començar, la "venda" que Redondo ha fet de la moció de censura que va portar Sánchez a la Moncloa el 2018. I el culpen, per acabar, de la moció de censura fallida de Múrcia i de la derrota espectacular del PSOE a Madrid el 4-M. Aquest desastre, precisament, ha propulsat el PP a les enquestes i ha projectat l'espectre d'una revàlida de la dreta a les eleccions autonòmiques d'Andalusia quan toquin. La sentència sobre els recursos de cassació dels ERO al Tribunal Suprem, prevista per al 2022, convertirà molt probablement l'escàndol del PSOE en sentència ferma com a avantsala d'aquestes eleccions.
El cessament de Calvo
En aquest context, Sánchez va començar a estudiar com recuperar la iniciativa amb un canvi de govern. I en aquest canvi, el que tenia clar era el cessament de la vicepresidenta primera Carmen Calvo. Tant la seva intervenció en temes judicials –proposta de nomenaments de persones pròximes– o la gestió del Pazo de Meirás, com la baralla amb la ministra d'Igualtat, Irene Montero –a qui Sánchez, finalment, va donar suport en l'aprovació de la llei trans–, van acabar de persuadir el president que necessitava una persona, com a mínim, més organitzada.
La sortida de Calvo va catapultar la idea de Redondo de saltar al ministeri de la Presidència. Redondo, doncs, segons aquestes fonts, s'oferia per respondre a la principal crítica de l'aparell del PSOE contra ell: que era un expert de màrqueting mancat de criteris ideològics i incapaç de tenir una projecció política.
Però Sánchez ja tenia candidat per al lloc de Calvo. Perquè s'havia recolzat en ell per compensar les limitacions i ambigüitats de la vicepresidenta. Era el secretari general de la Presidència, Félix Bolaños, un home de la seva màxima confiança... i de la confiança del PSOE. Redondo tenia la solució: Bolaños podia substituir Juan Carlos Campo com a ministre de Justícia. Sánchez tenia previst cessar-lo.
Però aquesta alternativa no era el que el president necessitava. Sánchez volia un número dos. Tot i que formalment ho seria Nadia Calviño com a vicepresidenta primera, el vicepresident polític de facto, el número dos, seria Bolaños, sense ostentar el càrrec de vicepresident.
L'arbitratge de Pedro Sánchez entre un Redondo que proposava llançar-se al ministeri de la Presidència i l'executiva del PSOE, a la qual tolerar el lloc de director de gabinet ja se li feia una muntanya, ha consistit, doncs, en deixar-li perdre el partit. ¿Mantenir-lo en el mateix lloc de director de gabinet després de negar-li l'aspiració de ser ministre de la Presidència i tenint en compte la factura pendent de la moció fallida a Múrcia i la catàstrofe de Madrid? Ja no era possible.
La substitució de Redondo per un home de l'aparell com Óscar López, de l'equip de Pepe Blanco, és eloqüent sobre les necessitats que Sánchez va identificar per als pròxims dos anys i mig. Sánchez compta, per tant, amb un número dos, Félix Bolaños, que ja li ha donat proves de la seva eficiència: la negociació llampec del govern de coalició PSOE - Unides Podem amb Ione Belarra; el trasllat de les restes de Franco; el seguiment de les negociacions per renovar el Consell General del Poder Judicial (CGPJ); la revisió dels indults, entre d'altres. Pel que fa a Redondo, fonts consultades per l'ARA no situen el seu futur en la política sinó en el món de l'empresa.