Ione Belarra pren el relleu a Podem en plena redefinició de l’espai

Madrid / BarcelonaLa marxa de Pablo Iglesias ha accelerat un procés de recomposició de l’esquerra alternativa que ja s’havia començat a coure. El paper de la ministra Yolanda Díaz és la prova més evident d’una aposta pels lideratges femenins, a la qual contribuirà el salt de la ministra de Drets Socials i Agenda 2030, Ione Belarra, a la secretaria general de Podem. Aquest cap de setmana la quarta assemblea de la formació lila -que va començar ahir- escull la nova direcció, que, amb tot, tindrà un caràcter continuista. Més enllà de Podem, però, a l’esquerra del PSOE han començat moviments de fons amb una mirada territorial, verda i que reverteixi el procés de centrifugació que ha viscut aquest espai els últims anys.

Abans de deixar Podem, Iglesias ja va posar les bases d’aquesta reconstrucció. En una resolució aprovada al març per la taula confederal d’Unides Podem -integrada pel partit lila i les confluències-, a la qual ha tingut accés l’ARA, es va acordar “l’enfortiment de la taula confederal com a espai de coordinació política i definició de l’agenda de treball”. Aquesta taula es reuneix cada dilluns a Madrid i fonts liles apunten que començarà a agafar més força a partir d’ara.

Ho subscriu la mateixa Belarra en el document polític que porta a debat a les primàries. “Un dels principals reptes organitzatius a partir d’ara és enfortir l’espai confederal amb les forces germanes d’Esquerra Unida, En Comú Podem i Galícia en Comú”, explicita el text, que també parla d’establir “espais de coordinació confederal en tots els nivells territorials” per “enfortir les confluències”. A més, obre la porta a “confluir amb altres forces polítiques amb les quals ja s’havia fet”, en una referència implícita a Compromís.

Díaz i el paper de Podem

Un element essencial d’aquest panorama és Díaz, militant del Partit Comunista i aliena a les dinàmiques orgàniques, però que sintonitza amb el rumb que proposa Belarra i que també ha expressat la líder dels comuns, Ada Colau. Tot i que Podem l’ha volgut assenyalar ja com a candidata a les pròximes eleccions generals, la vicepresidenta tercera no ha confirmat que vulgui aspirar-hi. Ha al·legat motius personals per dubtar i ha manifestat que vol centrar-se en el ministeri de Treball, però també és lògic preguntar-se si és convenient exposar-se a tant temps vista al linxament de la dreta i assumir el designi d’Iglesias, fet que reproduiria les pràctiques de les quals vol fugir.

Superat l’hiperlideratge d’Iglesias, quina força té Podem? Veus de la confluència consultades per l’ARA insinuen que, per què no, els comuns, Esquerra Unida i Galícia en Comú podrien augmentar el seu pes dins l’espai. A més, dijous va néixer Aliança Verda, un partit que vol posar les polítiques ecologistes al centre i que reivindica tenir veu dins d’Unides Podem. El seu coordinador és el diputat al Congrés Juantxo López Uralde, exlíder d’Equo, formació verda que va divorciar-se de Podem per unir-se a Íñigo Errejón a les eleccions del 2019. Unides Podem no vol cedir la bandera verda a Més País, que ha anunciat la intenció de crear un partit verd a l’Estat, i això explica el moviment d’Uralde i la reunió de Yolanda Díaz amb ministres europeus ecologistes.

En la història recent Podem ha tingut diverses males experiències amb les seves aliances. La disputa principal del pinyol d’Iglesias va ser amb Errejón, amb epicentre a la capital espanyola, on Mónica García ha aconseguit portar Més Madrid a liderar l’esquerra. El trencament polític entre els dos cofundadors de Podem encara cou a les dues bandes i és per això que fonts consultades apunten que un eventual acostament a escala autonòmica l’haurien de propiciar noves cares -en altres paraules, que fos García i no Errejón qui pilotés aquest retrobament-. De fet, Més Madrid és un partit agermanat amb Més País però diferent. Els contactes entre les dues formacions encara no han començat i, tot i que Iglesias ja va apostar per la coalició el 4-M, ara per ara l’entorn de García descarta una aliança amb els liles.

Una altra peça cobejada és Compromís, que forma part d’un altre episodi fosc de Podem. A les eleccions generals del 2016 es van presentar en coalició -van obtenir nou diputats per al País Valencià- i la formació liderada per Joan Baldoví volia grup parlamentari propi, però el partit lila ho va rebutjar. El 2019 l’aliança ja va ser amb Més País i només es va aconseguir un escó, per quatre de Podem. Tanmateix, fonts de Compromís celebren l’autonomia que tenen ara i es mostren escèptiques respecte d’una nova entesa amb Unides Podem. Però és que, a més, hi ha veus de Més País que veuen amb hostilitat aquest possible acostament perquè creuen que és una manera “d’ofegar-los”.

Els comuns, però, han engegat l’operació per estendre la mà a Compromís amb una reunió que Jéssica Albiach va mantenir fa uns dies amb dirigents de la coalició a València. Iniciativa hi va enviar les seves principals dirigents, Mónica Oltra i Mireia Mollà, però el Bloc Nacionalista Valencià -l’altre partit que integra Compromís- només hi va portar un membre de l’executiva. Fonts d’En Comú Podem puntualitzen que l’horitzó electoral encara és lluny i que es vol fer front comú en reivindicacions compartides, com el finançament autònomic i el Corredor Mediterrani.

Paral·lelament, l’alcaldessa de Barcelona i líder dels comuns, Ada Colau, ha mantingut dues trobades recentment amb Yolanda Díaz. Es van reunir el maig passat a Madrid per parlar de qüestions laborals, i fa pocs dies Díaz va ser a Barcelona per veure de primera mà el dentista municipal de la ciutat. Fa setmanes que mantenen converses i la comunicació és fluïda. Els comuns empenyen cap a l’aposta confederal de Díaz i tot apunta que Colau serà un dels pesos pesants de l’espai.

La confluència a Catalunya

Que aquesta idea agafi força té una conseqüència directa a Catalunya: que es refermi el procés de confluència entre Catalunya en Comú i Podem, l’eterna assignatura pendent. Fa mesos que s’ha constituït una taula de coordinació amb els principals responsables polítics de cada organització que ha de servir per abordar l’encaix. L’objectiu és que tot plegat acabi convertint la marca d’En Comú Podem -sota la qual es presenten en coalició a les eleccions- en el subjecte polític de l’esquerra alternativa a Catalunya.

Totes les peces s’estan ressituant, però també esperen que passi l’assemblea lila d’aquest cap de setmana per obrir una nova etapa que rellanci l’esquerra del PSOE.