Quan investigar el passat provoca reaccions irades

BarcelonaL’octubre del 2007 es van aprovar les lleis de la memòria a Espanya i Catalunya. Deu anys després, quins efectes han tingut? ¿S’ha reparat i dignificat la memòria de les víctimes de la Guerra Civil? ¿Han contribuït a tenir una societat menys desmemoriada i, per tant, més democràtica? Parlar del passat continua sent molt complicat a Espanya.

N’hi ha molts exemples. El més recent va ser aquesta setmana, amb la instal·lació d’una placa que recordava les tortures davant la comissaria de Via Laietana, on hi havia hagut la Brigada Político-social. No va durar ni 48 hores: la van destrossar i, després, els vàndals van penjar la imatge a Instagram lloant la tasca de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil. Diverses víctimes van recordar després les tortures que havien patit en aquesta comissaria amb el hashtag #CuéntaseloAMejías, perquè Carina Mejías, de Ciutadans, havia afirmat que la placa era “ofensiva”.

El febrer del 2008, en una entrevista a 20 Minutos, Mariano Rajoy deixava ben clara quina era la seva postura: “Jo eliminaria tots els articles de la llei de memòria històrica que parlen de donar diners públics per recuperar el passat. No donaria ni un sol euro a aquests efectes”. I va complir: la partida va ser de zero euros durant els governs del PP.

Quan s’intenta investigar el passat, consultar arxius -que encara es regeixen per una llei de secrets oficials de 1968, és a dir, franquista-, exhumar fosses o treure els símbols de la dictadura és fàcil topar amb un mur. Molts no en volen ni sentir a parlar i defensen el pacte del silenci i de l’oblit. Hi ha falta d’energia, de pressupost i de voluntat política per esclarir, perquè l’Estat no hi ha sigut gairebé mai, en temes de memòria històrica. “Hi ha una part de la societat, hereva del franquisme i que té representació política, que no ha acceptat la seva part de culpa ni ha demanat perdó -reflexiona Jordi Oliva, investigador del Centre d’Història Contemporània de Catalunya-. A més, en molts llocs els militars sublevats ho van arrasar tot, l’esquerra va desaparèixer i, quan va arribar la democràcia, es va haver de construir des del franquisme”.

En conseqüència, tot i amb llei de memòria, el passat recent d’Espanya està ple de zones fosques.

Les víctimes desaparegudes

Encara no se sap quin va ser el cost humà de la Guerra Civil

Fa molts anys que els familiars de les víctimes de la Guerra Civil reivindiquen poder saber on són els seus morts. A Espanya hi ha més de 114.000 persones desaparegudes. És el segon país en nombre de desapareguts, només per darrere de Cambodja, i 44 anys després de la mort de Franco el nombre d’exhumacions i identificacions ha sigut irrisori. A Catalunya hi ha 5.581 persones inscrites en el cens de desapareguts, i en 604 casos s’ha determinat el seu lloc d’inhumació. S’han exhumat 42 fosses comuns, amb un total de 348 individus, dels quals se n’han identificat 12. Han estat molts els ciutadans que han mort després de lluitar durant anys perquè exhumessin els seus familiars i que se n’han anat sense poder veure com els enterraven dignament.

Encara no se sap tampoc quin va ser el cost humà que va tenir la Guerra Civil. El 1984, Josep Benet va iniciar el projecte de calcular quants catalans van morir per culpa de la guerra i la repressió, i es va crear el Centre d’Història Contemporània de Catalunya. Més de 30 anys després encara no s’ha pogut acabar el cens. De moment, s’han pogut introduir al banc de dades 7.300 víctimes mortes a Catalunya entre el 1936 i el 1953: “No hem tingut mai el suport que hauríem d’haver tingut. Al principi fins i tot n’hi havia que en feien mofa, del projecte de Benet”, explica Jordi Oliva, historiador del Centre d’Història Contemporània de Catalunya, que calcula que tenen comptabilitzats un 75% dels morts.

A poc a poc, i amb molts esforços, han pogut reconstruir el recorregut vital de totes aquestes víctimes: dades personals, si eren civils, militars, presoners, refugiats, exiliats... A les circumstàncies de la mort s’hi han anat afegint també les fonts documentades localitzades. No ha sigut fàcil: “Han passat molts anys. Durant 36 anys [de dictadura] no es va fer res i l’administració local ha patit dues neteges -detalla Oliva-. La primera la van fer els responsables municipals republicans el 1938, i l’altra es va fer amb el franquisme, quan es va ordenar destruir la documentació de la Falange”.

Un país arrasat

Quan Franco va guanyar la guerra, van marxar quadres polítics i sindicals, dirigents institucionals i funcionaris públics, professors universitaris i mestres, intel·lectuals, escriptors, poetes i artistes, pagesos i obrers, comerciants i estudiants. Un èxode interclassista amb un cost intel·lectual, cultural, científic, acadèmic i professional brutal per al país. I hi va haver milers de morts per culpa de la guerra i de la repressió. “És important conèixer el cost humà de la Guerra Civil, i com de difícil va ser redreçar el país després de totes aquestes pèrdues”, diu Oliva.

Els camps de concentració

A Espanya hi va haver prop de 300 camps de concentració, però se n’ha esborrat el rastre

A Miranda de Ebro, on hi havia un camp de concentració, encara hi ha filats espinosos, però ara serveixen per protegir una fàbrica. Tan sols dues plaques deteriorades indiquen que allà hi va haver un dels camps de concentració més importants de l’Espanya franquista. Són enmig del no res, en un polígon industrial, entre la fàbrica, les vies del tren i el riu, i pràcticament invisibles. Si no fos per la persistència i la voluntat d’alguns investigadors i testimonis, com el de Francesc Grau Viader a Rua de captius (Club Editor), els camps franquistes haurien desaparegut de la memòria col·lectiva. “Hi van passar entre 700.000 i un milió de presoners. El nombre de víctimes directes supera els 10.000, i el d’indirectes és incalculable si tenim en compte que els camps van ser un lloc de trànsit per a milers d’homes i dones que acabarien davant d’escamots d’afusellament o en presons que, especialment els primers anys de la dictadura, van ser veritables centres d’extermini”, explica el periodista i escriptor Carlos Hernández de Miguel a Los campos de concentración de Franco. Sentimiento, torturas y muerte tras las alambradas (Penguin Random House).

La seva és una de les primeres investigacions que posen sobre la taula algunes de les xifres dels camps. “Només hi ha una dotzena de camps senyalitzats amb alguna placa, i les poques que hi ha s’han vandalitzat”, diu Hernández. El record físic ha acabat sota les runes i molts documents s’han perdut: “M’enviaven d’un arxiu a un altre i ningú en sabia res. S’ha extraviat, per exemple, la documentació generada per la direcció general de Presons entre el1937 i el 1940”, explica l’historiador.

Eliminar la dissidència

Els camps de concentració són un altre exemple de com Franco va voler eliminar qualsevol dissidència i de com va castigar l’enemic. L’estratègia per dissenyar la xarxa estava marcada tan sols dos dies després del cop d’estat: “S’organitzaran camps de concentració amb els elements pertorbadors, que es faran servir per a treballs públics, separats de la població”, va ordenar Franco el 20 de juliol del 1936. “Hem de propagar una atmosfera de terror”, va afirmar Mola. El primer camp va obrir quan no havien passat ni 48 hores de l’inici de la sublevació militar a Zeluán, a 25 quilòmetres de Melilla. El de Miranda de Ebro va ser, teòricament, l’últim camp, i va tancar el 1947. Però es van obrir altres recintes similars i igual de cruels com la Colònia Agrícola Penitenciària de Tefía, en ple desert de Fuerteventura, on hi van tancar desenes d’homosexuals en condicions terribles fins al 1966. Fins al 1970 hi va haver presos treballant per a la fàbrica de ciment de Portlant Iberia i en la construcció de la luxosa colònia Mirasierra de Madrid a canvi de la redempció de penes. “Hi va haver un gran benefici econòmic estatal amb els batallons de treballadors que es formaven als camps de concentració”, diu Hernández.

El paper de l’Església

Els presos que anaven als camps no havien estat jutjats ni acusats. “Hi va haver extermini, perquè des del primer dia hi va haver assassinats”, diu Hernández. Als camps, a part de classificar els presoners, hi havia l’objectiu de reeducar: “L’objectiu era deshumanitzar-los, acabar amb qualsevol resistència i atacar-los psicològicament”, detalla el periodista. No hi havia metges, però en cap camp hi faltava un capellà: “Hi ha documents que demostren com es guanyaven la confiança dels presoners amb el secret de confessió per després denunciar i castigar -diu Hernández-. La corrupció estava generalitzada i tolerada”. La fam era atroç. Jaume Sabat va ser presoner al camp de concentració d’Horta: “Recollien les molles que queien a terra com si fossin gallines afamades i demanant que els deixessin llepar els papers o les llaunes buides”, explica al llibre. Hernández també recorda la història d’un presoner barallant-se amb un gos salvatge per un os pelat que havien tirat a les escombraries.

El Valle de los Caídos

L’exhumació del dictador, un pols entre els Franco i l’Estat

El passat 15 de març la portaveu del govern espanyol, Carmen Calvo, va fer un anunci que s’esperava des de feia molt de temps: l’exhumació de Franco. Calvo va dir que la intenció del govern espanyol era que fos traslladat del Valle de los Caídos al cementiri del Pardo el 10 de juny. Però no ho va garantir perquè tot pot canviar si el Tribunal Suprem suspèn o anul·la l’acord del 15 de febrer que ordena executar l’exhumació de les restes del dictador. Treure Franco del seu mausoleu, on continua sent glorificat, va ser un dels primers anuncis de Pedro Sánchez quan va ser investit president, però s’ha convertit en el seu particular viacrucis.

Fins ara, el cas espanyol ja era prou peculiar, perquè en cap democràcia europea hi ha una monumentalització del botxí i, si aquí ha estat possible, és perquè hi ha hagut una negació política del seu passat criminal. Però, a més a més, els hereus del dictador estan ofesos i exigeixen que el seu avi sigui enterrat a la cripta de l’Almudena, al cor de Madrid, i amb honors militars.

Els hereus de Franco també han pogut mantenir el seu patrimoni, que és immens i opac (mai ha estat investigat) i que el dictador no es va guanyar amb el seu sou. Una de les seves fonts d’ingressos van ser les “subscripcions nacionals”: s’anunciaven a la premsa per auxiliar els caiguts, però bona part d’aquests donatius van anar a parar als comptes personals del dictador. Segons l’historiador Ángel Viñas, també rebia diners de Telefónica i va aconseguir una considerable fortuna revenent 600 tones de cafè que el Brasil havia donat a Espanya. A aquest patrimoni s’hi ha de sumar tot el que va ser confiscat a l’enemic i els regals dels súbdits. Són altres particularitats oblidades per una democràcia construïda a partir d’un pacte de silenci i oblit