BarcelonaLa investidura fallida de Pere Aragonès l’ha convertit en el presidenciable català que ha obtingut menys suports de la història –només 42 vots entre ERC i la CUP–. En els últims anys la falta de grans majories ha obligat els partits a buscar aliances per poder apuntalar un Govern, cosa que ha convertit els debats d'investidura en un autèntic maldecap i en una de les votacions més difícils de la legislatura. Les negociacions i els debats s’han complicat tant al Congrés com al Parlament, on també ha entrat en joc la repressió dels líders independentistes.
2016: el no de la CUP força el “pas al costat” d’Artur Mas
Després de les eleccions del 27 de setembre del 2015, i a una setmana de la data límit per a la investidura, la CUP va negar-se a donar suport a Artur Mas com a president i va demanar un canvi de candidat. L’opció era aquesta o convocar noves eleccions. La tensió va arribar al màxim nivell en aquella setmana, en què Mas va passar d’enrocar-se com a cap de llista “per principis” a decantar-se finalment per deixar via lliure a un altre aspirant. El dissabte 9 de gener del 2016 anunciava el “pas al costat” que va permetre desbloquejar la investidura. En el seu lloc va ser escollit president el fins llavors alcalde de Girona, Carles Puigdemont, amb el mandat de portar endavant el Procés.
Desplaçar el cap de llista va ser la única manera de sumar una majoria independentista de Junts pel Sí i la CUP. Els anticapitalistes van votar no a la investidura de Mas en el debat dels dies 10 i 12 de novembre. Cap altre aspirant havia fracassat abans en dos debats consecutius. Mas va oferir un Govern amb tres vicepresidències i una qüestió de confiança al cap de deu mesos, però va ser insuficient per a la CUP, que va rebutjar fer president qui havia encarnat les retallades durant la crisi econòmica. També va ser una decisió complicada per als anticapitalistes, que ho van posar en mans de les seves bases, que es van mostrar dividides fins al punt d'arribar a empatar en l'assemblea decisiva. La renúncia de Mas va permetre llavors la unitat independentista.
2016: Sánchez protagonitza la primera investidura fallida del Congrés
La primera investidura fallida de la democràcia espanyola va ser la de Pedro Sánchez després de les eleccions generals del desembre del 2015. El PP havia guanyat els comicis, però també havia perdut 63 escons respecte al 2011, i el cap de llista, Mariano Rajoy, va declinar l’oferiment del rei Felip VI de presentar-se a la investidura perquè no comptava amb prou suports per sortir escollit –una decisió també inèdita–. És per això que va ser el líder socialista qui va fer el pas endavant, encara que només havia obtingut 90 parlamentaris als comicis.
Es va sotmetre a dues votacions al març. En la primera va obtenir el suport del seu grup i de Ciutadans. En la segona només va aconseguir sumar un vot de Coalició Canària. Amb només 131 sís, va fracassar en la investidura. El maig del 2016, i esgotats tots els terminis, es van tornar a convocar eleccions per al 26 de juny. En aquells mesos, el PP va recuperar 14 escons –fins a 137– i el PSOE en va perdre cinc. Rajoy sí que va acceptar llavors l’encàrrec de formar govern i va obrir negociacions per arribar a un acord amb Ciutadans, al qual després es va afegir Coalició Canària. El no de Pedro Sánchez li va barrar al pas i tampoc va superar la investidura: es va obrir un nou període d’incertesa política. La decisió va costar al dirigent socialista la dimissió, després d’una rebel·lió de barons del partit. Tres setmanes després, el comitè federal del PSOE –liderat per una gestora– va anunciar que s'abstindria en el segon debat d'investidura, una decisió que quinze diputats socialistes no van acatar. Així es va evitar tornar a repetir eleccions.
2017: tres investidures impossibles donen pas a la presidència de Torra
El Parlament va convertir Quim Torra en el 131è president de la Generalitat després de tres investidures frustrades: Carles Puigdemont, Jordi Sànchez i Jordi Turull. En aquest cas, el motiu del bloqueig d’aquests intents va ser la repressió judicial dels líders independentistes. Després que Roger Torrent ajornés el debat per investir-lo el 30 de gener, Puigdemont va renunciar “provisionalment” a ser candidat a la presidència l’1 de març del 2018, un cop es va fer evident que no podria tornar de Bèlgica, on estava exiliat. El dirigent va proposar Sànchez per substituir-lo, que llavors estava en presó provisional. Els tribunals no li van permetre presentar-se. JxCat i ERC van plantejar llavors Turull com a candidat. L’exconseller no va aconseguir convèncer la CUP perquè el votés. “Diàleg, diàleg i diàleg. Que el món vegi que seguim demanant diàleg a l’Estat”, va reivindicar durant el debat. Va perdre la votació en primera volta i ja no es va poder presentar a la segona. L’endemà estava citat pel Suprem, que el va tornar a enviar a la presó.
Després de set mesos amb la Generalitat intervinguda per l’aplicació del 155, el 14 de maig del 2018 Torra va ser investit amb 66 vots a favor de JxCat i ERC i quatre abstencions de la CUP. Va poder restituir les institucions, però la Moncloa va advertir que vigilaria de prop el nou president. Finalment, Torra va acabar el seu mandat de manera precipitada el setembre del 2020 al ser inhabilitat per haver mantingut una pancarta en suport als presos polítics a la façana del Palau de la Generalitat.
2019: repetició electoral després d’una moció de censura al Congrés
La sentència de l'Audiència Nacional pel cas Gürtel, que el maig del 2018 va determinar l’existència d’una caixa B del PP, va trastocar de dalt a baix el taulell polític. El PSOE va presentar una moció de censura contra el govern de Mariano Rajoy amb la firma dels 84 diputats socialistes. Unides Podem, ERC, el PDECat, el PNB, EH Bildu, Compromís i Nova Canàries hi van donar suport. En una altra situació nova per a la democràcia espanyola, la iniciativa va prosperar i Rajoy es va veure forçat a deixar la presidència. Però el paisatge que va quedar a la Moncloa va ser d’una gran inestabilitat.
Incapaç d’aprovar els pressupostos del 2019, el nou president, Pedro Sánchez, va decidir convocar eleccions abans que acabés la legislatura, el 28 d’abril. El PSOE va guanyar les eleccions, però amb una magre majoria que el va portar a unes negociacions agòniques amb Unides Podem: els socialistes pretenien governar en solitari, però els de Pablo Iglesias volien una representació al consell de ministres. El desacord va ser inevitable. Sánchez tampoc va aconseguir l'abstenció del PP i Cs i va tornar a protagonitzar un debat d'investidura frustrat, cosa que va portar a unes noves eleccions el 10 de novembre.
La repetició dels comicis encara va complicar més les majories: el PSOE va tornar a ser la força més votada, però va perdre tres escons. Encara que el pragmatisme es va imposar als recels mutus i Sánchez i Iglesias van anunciar aquesta vegada un preacord en només 48 hores, les negociacions del líder socialista amb tots els actors –i que van acabar amb un acord per l'abstenció d'ERC– es van allargar un mes i mig. Finalment, Sánchez va aconseguir la investidura gràcies a una suma complicada. Superar el bloqueig va requerir la conformació del primer govern de coalició a Espanya.