La investidura reforça el poder de Puigdemont dins de Junts

Barcelona“El president Puigdemont tindrà la primera i l’última paraula”. Aquesta és una de les frases que el secretari general de Junts, Jordi Turull, va dir dijous passat en la reunió que va mantenir l’executiva del partit a Altafulla sobre qui tenia el poder real en les negociacions sobre la investidura espanyola: ni ell mateix ni la presidenta del partit, Laura Borràs, ni tampoc la cap de llista a Madrid, Míriam Nogueras; Carles Puigdemont és la “finestreta única” d’aquestes converses i amb qui ha de parlar el PSOE si vol un acord.

Turull volia deixar clar així que no hi ha cap altre interlocutor vàlid a Junts que tingui l’autoritat per parlar en nom del que farà el partit i, precisament per aquest motiu, serà l’expresident qui aquest dimarts posi les condicions de la formació per a qualsevol reelecció de Pedro Sánchez en una conferència a Brussel·les. I és que Puigdemont mana més que mai al partit, malgrat que orgànicament ara és tan sols un militant de base: ha passat de deixar la presidència de la formació ara fa un any i escaig al congrés d'Argelers, a ser qui té l'última paraula de Junts per Catalunya en la investidura. ¿Què ha passat?

Paradoxalment, des que va abandonar les seves responsabilitats orgàniques –en aquell moment no estava gaire a sobre de la vida de partit–, la seva influència no ha parat de créixer. El 4 de juny del 2022 Puigdemont es va acomiadar amb un discurs que va fer vibrar les bases que van atansar-se a Catalunya Nord, amb la idea de centrar-se en el Consell per la República. Representava que s’apartava de les decisions del partit –juntament amb el llavors secretari general, Jordi Sànchez, que també va plegar en aquell conclave– i deixava el comandament a Laura Borràs i Jordi Turull per tal de centrar-se en el seu eventual retorn. Puigdemont, que en aquell moment confiava que les resolucions judicials europees li podien brindar una tornada lliure a Catalunya, no volia trepitjar de nou territori espanyol sent president de Junts, sinó dirigint una entitat independentista que anava més enllà per organitzar un momentum al seu voltant.

Ara bé, aquest pla s’ha anat esberlant per diverses raons: per una banda, les instàncies europees no han estat tan favorables com pensava (la darrera decisió de Luxemburg li ha retirat la immunitat); i per l’altra, el Consell per la República ha ensopegat amb tensions internes i discrepàncies amb l’entorn de l'expresident. De fet, just aquesta setmana passada ha dissolt l’assemblea de representants del Consell per reformular la seva organització interna després de tenir-hi diversos encontres polítics.

Tot plegat ha modificat les expectatives de Puigdemont i ha convertit Junts en el seu baluard. És a través del partit que, més enllà de la seva condició d’expresident de la Generalitat, continua sent un actor de la política catalana (i ara també espanyola). I això també ha estat possible perquè s’ha produït un altre fenomen en paral·lel dins de Junts per Catalunya: ni Turull ni Borràs exerceixen de contrapoder a Puigdemont. L’exconseller, que va arribar a la secretaria general impulsat pel sector més pragmàtic del partit, s’ha acabat alineant amb l’expresident en els moments més transcendentals, en què també ha coincidit estratègicament amb Borràs.

La sortida del Govern és el paradigma d’això. El juliol del 2022 Turull defensava la permanència dins l’executiu i era Borràs qui demanava sotmetre a consulta de les bases la continuïtat amb ERC. Tanmateix, va ser una trobada entre Turull i Puigdemont a Bèlgica que va fer virar el secretari general: “Així no podem seguir”, va verbalitzar després de pactar amb Puigdemont el camí a recórrer el setembre de l'any passat, la qual cosa va obrir una ferida (encara sense tancar) entre els pragmàtics i Jordi Turull. Amb aquesta decisió, Puigdemont va revertir una de les primeres decisions que Junts havia pres sense que ell hi fos favorable: el pacte de coalició amb Pere Aragonès. Aquell acord el va fer Jordi Sànchez i aquesta decisió va ser l'inici del distanciament entre l'exlíder de l'ANC i Puigdemont.

El trencament amb ERC és només el primer episodi d'aquest canvi de paradigma: n'hi ha hagut com a mínim dos més. Per una banda, la negativa a pactar amb el PSC a les diputacions després de les eleccions espanyoles del 23 de juliol –Turull va frenar aquests acords malgrat que el territori ja els tenia emparaulats–; i per altra banda, el veto a la candidatura de l’exconseller Jaume Giró a Madrid. En un gest inèdit, Puigdemont va piular a favor de Míriam Nogueras mullant-se de forma explícita perquè ella fos la candidata el 23-J. L'expresident va ungir un "soldat" –en paraules de diversos dirigents de Junts– per tal de tenir el control del rumb a Madrid.

Garantia d'unitat

Ara bé, ¿hi ha alguna oposició a aquesta situació? “Ningú es mourà de la fila”, constata un dels dirigents consultats, que concedeix a Puigdemont la suficient auctoritas perquè ningú aixequi el dit. “Ara som un partit de veritat: mana una sola persona”, ironitza un altre membre de Junts, mentre una veu veterana remata comparant-lo amb Jordi Pujol i Convergència: “Quan acabava la reunió de la direcció, els membres del comitè executiu havien d'anar a escoltar la roda de premsa del president per saber què s'havia decidit”.

Tots els dirigents consultats coincideixen que Puigdemont és l’únic capaç d’aglutinar les sensibilitats de Junts en un moment així, tot i que hi ha veus que en privat sí que critiquen la manca de control en la presa de decisions. Ara els més durs dins el partit confien que no cedirà els vots a Sánchez si no hi ha amnistia “i” autodeterminació; mentre que els pragmàtics no aixecaran la veu mentre hi hagi la negociació en marxa.

L’exemple més gràfic sobre qui mana és la darrera reunió de la direcció a Altafulla. No va caldre gaire temps perquè els membres de l'executiva entenguessin que la seva incidència serà mínima en les converses de la investidura: només començar la reunió Turull els va explicar que Puigdemont –que no s'ha connectat mai a les reunions de direcció de Junts– seria qui marcaria les línies mestres de la negociació amb el PSOE en una conferència aquesta setmana.