Sánchez, el president investit amb menys vots a favor de la història

BarcelonaPedro Sánchez té des d'aquest dimarts dos nous rècords per afegir a la seva fulgurant trajectòria política. Probablement no en podrà presumir, però poc importa un cop ha sigut reelegit en segona volta. Amb 167 vots a favor, el candidat socialista ha sigut el president espanyol que n'ha obtingut menys per superar una investidura. Només Felipe González, l'any 1989, en va obtenir els mateixos, però aleshores hi havia temporalment al Congrés 332 diputats i no 350. El segon rècord constata la dificultat que tindrà per governar: mai abans una investidura havia tirat endavant amb tan poc marge entre partidaris i detractors, només dos vots. També és el segon president investit amb més vots en contra -el primer va ser Aznar l'any 1996: en va obtenir 166.

Adolfo Suárez va ser el primer president investit de la Transició, l'any 1979 -el 1977, en la legislatura constituent, es va escollir el president per designació directa del rei-, amb 183 vots a favor i 149 en contra. Dos anys després, Suárez dimitia i Leopoldo Calvo Sotelo el rellevava al capdavant del govern espanyol en una moguda sessió d'investidura. La segona votació es va haver d'ajornar per l'intent de cop d'estat del 23 de febrer. Dos dies després, Calvo Sotelo va aconseguir 186 vots a favor i 158 en contra. CiU i la Coalició Democràtica de Manuel Fraga van canviar l'abstenció de la primera votació pel vot favorable després del 23-F.

Calvo Sotelo no es va estar ni un any a la Moncloa. En les eleccions de l'octubre del 1982, el socialista Felipe González va aconseguir una incontestable majoria absoluta que li va permetre passar l'anomenat corró: 207 vots a favor és el nombre més alt de suport que un president ha aconseguit des del restabliment de la democràcia -el PSOE tot sol ja tenia 201 i el president del Congrés, el socialista Gregorio Peces-Barba, fins i tot es va permetre el luxe d'abstenir-se-. Només hi van votar en contra 116 diputats, 105 d'Aliança Popular i 11 de la UCD, ja sense Suárez, que es va presentar amb el CDS.

Tot i la pèrdua de suport a les urnes, el 1986 va tornar a funcionar el corró socialista. Només van votar a favor de la investidura de González els 184 diputats del PSOE, un nombre més que suficient per ser escollit en primera volta. I, malgrat que la majoria absoluta es va repetir en les eleccions del 1989, en la investidura van ser 167 vots -els mateixos que ara ha rebut Pedro Sánchez- per un problema en tres circumscripcions: Múrcia, Pontevedra i Melilla.

Les irregularitats detectades durant la jornada electoral van deixar la cambra baixa temporalment amb 332 escons en comptes dels 350, i la majoria absoluta es va situar en aquella investidura en 167 diputats, precisament els que va assolir Felipe González. Es va comprometre a sotmetre's a una qüestió de confiança un cop restablerta la normalitat, cosa que va fer durant el 1990, i va tornar a aconseguir la majoria absoluta que li atorgava el grup socialista. Només se'ls hi va sumar el diputat d'Agrupació Canària.

L'alternança política

L'any 1993, ja sense majoria absoluta, Felipe González va tornar a ser escollit en primera volta. En aquest cas, gràcies als vots de CiU i el PNB, va obtenir 181 vots a favor i 165 en contra. Tres anys després, en canvi, els nacionalistes catalans i bascos van fer confiança al candidat popular, José María Aznar, i també se'ls hi va sumar Coalició Canària (CC): va obtenir 181 vots a favor i 166 en contra.

En la investidura del 2000, la majoria absoluta d'Aznar feia innecessaris altres suports. Tot i això, CiU, que mantenia el pacte del Majestic amb els populars, i CC li van continuar fent confiança.

La segona legislatura d'Aznar i especialment el tram final amb l'atemptat jihadista a Madrid i les mentides amb què el PP va gestionar els fets, van aglutinar l'oposició per investir José Luis Rodríguez Zapatero l'any 2004. Guanyador contra pronòstic dels comicis, va ser investit amb 202 vots a favor, malgrat que el PSOE no havia aconseguit majoria absoluta. Als 164 escons socialistes, se'ls hi van sumar els d'IU, ERC, CC, el BNG i la CHA. En contra, per primera i de moment única vegada, només s'hi van comptar els vots d'un sol partit: els 148 del PP.

Les coses no li van anar tan bé a Zapatero l'any 2008. Es va haver de sotmetre a una segona votació, avui habitual, que aleshores el va convertir en el segon president que no va superar una primera volta (el primer havia sigut Calvo Sotelo l'any 1981): 169 vots a favor, 158 en contra i un rècord de 23 abstencions, que el 2016 seria superat de llarg. Abans, Mariano Rajoy va ser investit el 2011 sense problemes amb la majoria absoluta del PP (187 vots a favor i 149 en contra).

Les repeticions electorals

Amb més o menys suports, fins al 2015 tots els candidats a la presidència del govern espanyol que s'havien presentat a la investidura havien assolit l'objectiu. Pedro Sánchez -i Mariano Rajoy per omissió- va ser el primer que va demostrar que la crisi del bipartidisme i la falta de cultura del pacte a Espanya presagiava una època d'incertesa i de bloqueig. Sánchez va ser derrotat en la investidura i el seu gest va forçar una repetició electoral el juny del 2016. En aquesta, Rajoy sí que ho va intentar i, tot i ser derrotat en les tres primeres votacions, va ser investit a la quarta gràcies a l'abstenció d'una part del PSOE: 170 vots a favor i 111 en contra -el president investit amb menys vots en contra de la història.

El 2019 es va repetir la història. Pedro Sánchez, a diferència del 2015 ara com a guanyador de les eleccions, es va presentar a una investidura que no va superar i es van haver de repetir els comicis. Ara Sánchez ja ha deixat d'estar en funcions, tot i que per la mínima.