El risc d’introduir l’apologia del franquisme al Codi Penal

Madrid“Els alemanys també es poden equivocar”, comenta el jurista i membre de la Plataforma en Defensa de la Llibertat d’Informació (PDLI) Joan Barata. En la presentació del seu Informe jurídic sobre l’adequació dels estàndards internacionals en matèria de llibertat d’expressió de determinats preceptes del Codi Penal espanyol, dijous al Congrés de Diputats,va deixar clara la seva oposició a la tipificació de l’apologia del franquisme, proposada dilluns passat per la número 2 del PSOE, Adriana Lastra. Barata recorda que sovint es fa una “al·lusió falaç” al cas alemany, que persegueix col·lectius i manifestacions que evoquen el nazisme.

La iniciativa del PSOE va generar debat, sobretot a les xarxes socials, respecte a la conveniència de perseguir penalment l’enaltiment de la dictadura de Franco. Vox va criticar de seguida la voluntat de “criminalitzar tota discrepància”, però la divergència també s’ha obert a l’esquerra. Una prova d’això és el consens que es va veure en la jornada sobre llibertat d’expressió i Codi Penal a Espanya organitzada per la PDLI a la cambra baixa, en què tots els juristes, jutges i lletrats progressistes van desaconsellar incloure l’apologia del franquisme en l’inconcret camp del discurs de l’odi. “Només es pot criminalitzar una conducta que crea un clima: ho han dit el Tribunal Constitucional (TC) i el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH)”, afirmava Jacobo Dopico, catedràtic de dret penal de la Universidad Carlos III de Madrid.

Una incitació directa i clara

L’arrel del conflicte se situa en l’article 10 de la Convenció Europea de Drets Humans (CEDH), que consagra la llibertat d’expressió. Una de les principals restriccions que preveu el Codi Penal es produeix quan un discurs incita a la violència, a la discriminació i a l’hostilitat, però “cal establir que la incitació sigui directa i clara”, opina la responsable d’investigació d’Amnistia Internacional, Virginia Álvarez. Segons els experts, el cos legal espanyol és massa difús en aquest sentit des de la reforma del 2015, de manera que ha deixat marge perquè s’hagin produït condemnes per fer acudits, cançons o simples pronunciaments aparentment ofensius.

Qui creu que l’apologia del franquisme hauria d’encaixar en el delicte d’odi és l’advocat especialitzat en memòria històrica Eduardo Ranz, que subratlla que les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura continuen sent un col·lectiu vulnerable que mereix protecció. Segons el seu criteri, la mera ofensa ja és susceptible de ser castigada penalment, sense necessitat que derivi en una acció posterior.

Però hi ha sentències que han marcat precedents en sentit contrari. Tal com recorda el catedràtic en dret constitucional de la Universitat de Barcelona Xavier Arbós, el TC va declarar inconstitucional el 2007 que es considerés delicte la negació de l’Holocaust. A diferència d’Alemanya o Itàlia, recorda Arbós, Espanya no és una democràcia “militant”, cosa que permet opinions contràries a la Constitució i als poders públics. En aquesta línia, també va primar l’article 10 del CEDH en la condemna a Espanya per haver castigat dos nois catalans que el 2007 van cremar una foto del rei.

L’onada repressiva per enaltiment del terrorisme o injúries a la Corona i als sentiments religiosos ha augmentat, apunta la lletrada del gabinet tècnic de la sala tercera del Tribunal Suprem Marta Timón, que recorda que la via penal és “l’ ultima ratio ”. És aconsellable, doncs, no engreixar més el Codi Penal introduint-hi l’apologia del franquisme, tal com coincideix el professor de dret penal de la Universidad Complutense Manuel Maroto. I adverteix que aquesta tipificació, a qui pot acabar perjudicant, és als moviments emancipadors, tenint en compte el conservadorisme dominant de la judicatura. En comptes de la recepta punitiva, els experts recomanen pedagogia.